Händel en temps de sequera

Tot fa preveure que aquest estiu l’aigua no podrà ser un element lúdic per malgastar en piscines plenes de mainada cridanera i excitada per l’absència de classes. Però el 17 de juliol de 1717 l’aigua, que llavors semblava ser un bé infinit, es va convertir en un element ludicomusical d’una magnífica celebració a Londres: el rei Jordi I i la seva cort varen recórrer en barca el Tàmesi acompanyats de la música de Händel, tres inspiradíssimes suites orquestrals que la tradició va acabar anomenant com a Música Aquàtica. Unes obres que freqüentment s’interpreten acompanyades d’una altra suite orquestral, també dedicada a les celebracions de la cort anglesa: la Música per als reials focs d’artifici. Tant una com altra són músiques pensades per grups orquestrals nombrosos i per ser interpretades a l’exterior.

L’estiu de 2018 ja varem poder gaudir de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí amb aquestes dues partitures händelianes, en un concert gratuït a la plaça de Peralada dins del marc del festival empordanès. Ja llavors ens va sorprendre la imaginativa direcció del seu fundador, Dani Espasa, amb una lectura vibrant i detallista que ens va fer tenir esperances de que l’orquestra s’anés convertint poc a poc en un referent nacional (i internacional) de la música antiga. Però aquestes esperances allà es quedaren.

Des de llavors hem anat seguint alguns dels seus concerts al Palau, a L’Auditori o al mateix festival de Peralada i la sensació que hem tingut sempre ha estat la mateixa: una bona orquestra que no va més enllà i no pot arribar al nivell d’excel·lència d’altres formacions que ens visiten cada temporada.

En el concert del passat dissabte 17 de febrer al Palau de la Música s’encetà amb l’obertura de la suite en Fa major del recull aquàtic, amb el punt just de nervi però sense precipitació, amb unes cordes prou empastades de les que sobresortí la concertino de l’orquestra, de tècnica excel·lent i so bell. Però malgrat el bon fraseig imposat des de la direcció (Dani Espasa també en el paper de continu des del clavicèmbal), tant els oboès com les trompes seguiren amb una interpretació un xic boirosa i afinació imprecisa.

A la segona suite, en Re major, s’incorporà al grup una magnífica intèrpret, la flautista Sara Parés, que passant amb sorprenent facilitat de la sopranino, a la soprano o a la flauta contralt en les diferents danses de l’obra, es va destacar totalment entre els seus companys del vent fusta.

A la brillant tercera (i darrera) suite de la Música aquàtica trobarem a faltar una percussió més incisiva i implicada, passant massa desapercebuda en moments culminants, com la famosa Alla Hornpipe, el fragment més destacat de tot recull.

Sense descans (i que potser hagués estat necessari després de gairebé una hora de música barroca) es passà als Reials focs d’artifici, augmentant mínimament el nombre d’efectius de la família de vent (1 trompa, 1 trompeta i 1 contrafagot). Cal recordar que la monstruosa paleta orquestral original demana 24 oboès, 12 fagots, 9 trompes, 9 trompetes, a més a més d’una nodrida percussió. Però augmentant el nombre de músics de vent, ni que fos mínimament, també augmentà el nombre d’imprecisions a les Vespres d’Arnadí, amb un allegro inicial on els fascinants contrapunts händelians sonaren amb certa anarquia sorollosa.

Els dos darrers moviments, La rejouissance i els minuets, no tingueren l’exaltació militar-festiva pensada per Händel (l’obra celebrava la pau d’Aquisgrà) degut a una percussió esquifida (un únic intèrpret) i uns vents dubtosos.

I és que el nostre temps de sequera també ho és a nivell musical. Tenim la sensació que Vespres d’Arnadí vol però no pot, o no li deixen, que encara és pitjor. Com a orquestra-complement de la programació de la Simfònica del Vallés dels dissabtes a la tarda és excel·lent, però caldria, i li desitgem, que vagi més enllà.