Estimar sense pronoms, crear sense fronteres

Estimar és tan senzill com esperar, tan difícil com donar i rebre. És el que queda entre dues persones o entre tres o entre moltes, el que queda entre un Tu i un Jo quan aquest Tu i aquest Jo ja no corresponen només a una sola persona; quan es barregen i es difonen perquè s’impregnen l’una de l’altra. Estimar és la idea de fer-ho, l’acte d’acomplir-ho, el desig abstracte que es gesta entre una cosa i l’altra. L’amor és allò impossible, allò quotidià, allò imposat i allò natural, allò incondicional i necessari, el que queda després de tot; el que neguem i absorbim i expulsem en forma de poema o de quartet. És allò carnal i allò espiritual, allò que es pensa i allò que es viu; és tot allò que s’ha escrit i el que ha quedat per escriure; tot el que s’ha interpretat, el que s’ha tocat, el que s’ha compost.

Per tot això, si l’amor no n’és un de sol és perquè n’és molts, tants com els que arrossega la tradició que va de les Sagrades Escriptures a l’actualitat, des de literatura oral a l’escrita. És el que llegim que pot ser l’amor des de l’ara i aquí. Blanca Llum Vidal dialoga amb el Càntic dels Càntics a Aquest amor que no és U (Ultramarinos, 2018), però també amb Joan Magrané en el concert del passat 1 de juliol al Palau de la Música Catalana, programat dins el cicle L’Hivernacle del Palau de la Música Catalana. La proposta, interpretada ex aequo per la mateixa autora i els Kebyart Ensamble, presentava la música i la poesia de manera intercalada, possibilitant els paral·lelismes entre les cadències, els recursos, els silencis dels dos llenguatges. Així, com si d’un intercanvi es tractés, uns parlaven amb textures àmplies i melodies virtuoses, l’altra amb entonació clara i convicció sil·làbica. La música i la poesia poden interactuar de moltes maneres: la d’aquesta iniciativa permetia entendre les similituds i diàlegs entre les dues arts de forma comparativa, pràcticament visual.

El concert-recital va transcórrer de manera orgànica i natural durant pràcticament una hora. El mateix sentit de continuïtat plaent que enllaçava els vuit cants del poema servia per relligar els fragments de les obres escollides construint, així, una única peça final composta de capes de cadenes fòniques i harmòniques, de paraules i de notes. De fet, el material que conformava les dues disciplines no era tan diferent perquè l’al·literació no queda lluny del frullato: tot són jocs sonors que entomem com un caprici i ens resulten estimulants a l’oïda. És més, no només en la forma, sinó també en el fons hi havia concòrdia. Ambdues parts rellegien els clàssics o s’apropaven a allò antic: una de manera explícita, des d’una declaració d’intensions, l’altra, sobretot, de manera subtil i interna, només de vegades revelada.

Els Kebyart Ensemble encadenaven els sons com si ells quatre formessin un vers, com si respirés un sol intèrpret. Presentaven la música de cambra des de la compenetració i l’entesa, des de la comunicació i la complicitat. Així, estiraven la partitura amb pianos infinits i fortes sobtats –a Estris de llum–, amb la calma de qui sap que un pedal amaga matisos –a Frottola–. Una peça, aquesta última, que feia créixer melodies com si fossin arrels etèries, on la tonalitat s’endevinava i es feia present, on s’acomodava i, de cop, desapareixia; es percebia com un miratge que es desinflava i es desfeia per recordar-nos que llegim el passat des del present.

Aquesta activitat estava programada, inicialment, al maig de la temporada passada, però es va haver d’ajornar a causa de la crisi sanitària. Tant de bo que, de cara la temporada vinent, el Palau i altres grans institucions de casa nostra ofereixin noves oportunitats per gaudir de la música en relació amb altres arts, perquè és així com en multipliquem els significats i l’entenem des de noves perspectives. Posats a demanar, tant de bo que el talent jove i la música contemporània sobre els escenaris no sigui l’excepció, si no la norma; que els segells petits que treballen en l’edició amb cura tinguin la visibilitat que els pertoca; que tinguem tots una mirada ampla per entendre l’art –i l’amor– d’una manera diversa i plural, sense determinar pronoms –com ho van fer els hebreus al text original que encara avui ens apel·la–, sense establir fronteres a tot allò que és U.