El poder de la música clàssica: de la rebel·lió del mite a la revolució global

En una sala plena de gom a gom, els músics de la Jove Camerata Orpheus (ara en gran format, Jove Simfònica Orpheus) seguits del seu director Xavi Pardo Sabartés, van sortir en escena des de darrere i pels dos passadissos laterals. El públic aplaudia. Seguidament, els parlaments. De manera consecutiva, discurs de Javier Rodríguez, comissionat de polítiques d’infància, adolescència, joventut i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, seguit del de Núria Sempere, directora general de l’ESMUC. Finalment, del coordinador de projectes d’Orpheus Xavi De la Fuente, que va llegir el manifest de la JCO i el Consell de Joventut de Barcelona fet exprés per a l’ocasió.

El concert va tenir lloc al Saló del Tinell el 10 de desembre dins el marc del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, feta per l’ONU el 1948 a París. Durant els parlaments previs a l’actuació, es va parlar de la importància de la música en els moments clau de la història. Especialment en la clàssica i amb el diàleg amb el present. Perquè històricament segur que ens venen al cap figures com Pau Casals i la lluita pels totalitarismes, però en el present també hi és i sovint no es veu. En el context d’odi actual i de l’auge de l’extrema dreta cal promoure la música com a reivindicació de drets. Es va incidir en el paper fonamental dels joves en el futur i de la necessitat que els joves cultivin la cultura i la facin seva. El manifest acabava dient “per tant, no ens obligueu a marxar”.

El públic no només no va marxar, cosa que sembla evident, però en concerts de clàssica encara passa, sinó que es va mostrar receptiu i emocionat. I és que els músics tocaven molt bé per separat, quan tenien solos o intervencions per cordes, però també en conjunt. La primera obra era l’Adagio per a cordes de Barber. Tenia molt de sentit que formés part del programa de la JCO. De fet, des dels inicis que està lligada a la moral universal i al filantropisme. Barber va ser president del Consell Internacional de Música de la UNESCO . Va treballar pel benestar dels músics i organitzacions musicals d’arreu del món. A més, va ser un dels primers compositors nord-americans a visitar Rússia, aleshores part de la Unió Soviètica. Concebuda durant un període de política i economia inestables, la Gran Depressió Americana i la imminència de l’esclat de la 2a Guerra Mundial, es va estrenar el 1938 dirigida per Toscanini, qui ja havia presenciat l’assassinat de diversos amics jueus. Sovint es toca a funerals de polítics o altres personalitats, com en el cas del president dels EUA Roosevelt o d’Einstein, i en commemoració a atacs terroristes o altres atrocitats. Estèticament, és una música suau i delicada, no per això menys dramàtica, fet que van captar profundament els músics. A vegades desdibuixa el compàs amb el lirisme i la repetició de notes formant hemiòlies, accentuació pròpia d’un altre compàs. L’orquestra ho va saber interpretar idòniament: creant aquesta mateixa sensació. Amb un estil neo-romàntic, Barber volia arribar al gran públic, transcendir almenys les barreres de classe.

La setena simfonia de Beethoven té una càrrega política considerable: inicialment, anava dedicada a Napoleó, però el compositor va canviar-ho després de decebre’s perquè aquest líder s’autoproclamés emperador. Sovint s’anomena “2a heroica” pel fracàs del “destí”: en comptes de deixar que s’imposi, com a la cinquena, l’obra trenca amb l’expectativa del fracàs, present en el la menor del segon moviment, i acaba amb un triomfal la major. L’adagio, el punt d’inflexió, consta d’una frase que es repeteix al llarg del moviment en forma de loops on es van afegint veus. Tot i que se sol comparar amb la marxa fúnebre de l’Heroica, la van tocar molt viva. El públic va mostrar màxima atenció en aquell moment, potser el més conegut de la peça i alguns es van posar drets per gravar. Com a vis van tocar GottesZeitistdieallerbesteZeit, BWV 106 de Bach, una peça que ja havien tocat al concert final de la temporada passada i repleta d’una tendresa exquisida.

L’orquestra projectava un so ple, sobretot els baixos, que feia tremolar el terra en els tuttis. Semblava mentida com amb una sala tan plena de gent i amb un sostre amb poca tendència a la reverberació, el so fos tan present i penetrant. Pel que fa al paper del director Xavier Pardo, molt adequat: guiant als músics i extraient-ne el potencial però estant sempre en un lloc secundari, deixant-los destacar. El nom en anglès resulta més significatiu: “conductor”. Al final, aquest és l’objectiu d’un director. Com va dir Karajan, “l’art de dirigir consisteix a saber quan has d’abandonar la batuta per a no molestar a l’orquestra”. Recordem també que l’objectiu de la JCO és projectar la carrera dels joves músics.

Tot plegat, va acabar amb una gran ovació dels espectadors i una abraçada dels músics, cosa que fan diverses orquestres joves: la JONC, JOSB, JOCG… I és que les revolucions es fan en pinya i des del companyerisme: un de sol no pot per molt tenaç i lluitador que sigui. Igual que en la societat, un col·lectiu integrat per individus diversos, l’orquestra necessita totes les seves cordes, músics i particularitats. Els músics van fer la seva petita revolució: es van oposar al que ens havien dit que era el “destí” de la música clàssica i la joventut a casa nostra. I és que no són pocs els joves que es veuen forçats a marxar a l’estranger a la recerca d’una millor vida laboral en la clàssica. Sense anar més lluny, la JCO compta amb alguns músics que habitualment estan fora de Catalunya.

En un món globalitzat, per combatre aquestes adversitats també resulta indispensable el context. Cada música se situa en un eix temporal i un d’espacial. Sovint es diu que la música clàssica és per gent gran, blanca, benestant i un llarg etcètera. Sens dubte, històricament ha estat així i encara passa a moltes sales de concerts. És per això que es fa tan necessària la presència de petites orquestres, conscients d’aquests problemes que canviïn el curs i la significació de la música clàssica. I què millor si són joves: passió i futur.

Perquè la clàssica no és universal, recordem-ho. Originàriament sorgeix en contextos aristocràtics o nobles europeus. Els responsables d’enviar unes quantes peces de Bach o Beethoven amb la Voyager en detriment d’altres músiques que podien representar altres cultures, gèneres, classes socials…es pensaven que sí. Però, la podem reinventar. Pot resultar molt interessant i es pot gaudir. Joventut important pel futur, música important en revolucions, importància joves fent música. Com diuen des de l’associació Orpheus, podem “reviure els clàssics”. Podem defensar drets amb la música clàssica. Per exemple, combatre la marginació de nens i joves veneçolans amb el seu accés a la música clàssica, com ha fet Gustavo Dudamel amb el projecte YOLA; o Daniel Barenboim, amb el projecte West-Eastern Divan Orchestra, que pretén crear avinences entre joves músics amb cultures enfrontades bèl·licament com són l’aràbiga i la israeliana. I és que la clàssica té molt a dir si s’enfoca de manera justa i contemporània.

El que abans havia estat un palau dels Reis de la corona catalano-aragonesa, aquella nit s’havia convertit en un lloc divers on joventut i clàssica no eren incompatibles. La JCO impulsa concerts a nous espais, ara també revalora espais antics. Potser faltaria més diversitat de públic. Però el preu és assequible i no es pot demanar massa sabent que depèn del teu context i de si no has pogut tenir el privilegi de fer música clàssica i ara hi tens interès. Però de mica en mica i tocant diferents tecles, com ara un ensenyament musical més accessiu (com per exemple, l’Escola de músics Raval), segur que farem un món millor. Sens dubte, estan en el bon camí.

Aquesta temporada de la JCO, es titula “la rebel·lió del mite”. Una rebel·lió, de minories, però que pot repercutir a escala global i en forma de revolució. Bernstein ja creia que la música pot ser la força sanadora del món. Que s’inclou en la frase de l’escriptora Montserrat Roig, “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.