Garbo, el català que va enganyar els nazis

Home de negocis, presoner, fugitiu, avicultor, soldat, pare, agent secret. Quantes persones es pot ser al llarg d’una vida? Per moltes màscares que hagi dut, hi ha una que el marcarà per sempre: Joan Pujol, l’agent doble que va enganyar els alemanys. La seva vida pot semblar una faula, però aquest és un dels casos on la realitat supera la ficció. 

Roser Caminals publica Garbo parla (Edicions 62), l’obra guanyadora del Premi BBVA Sant Joan 2021. Es tracta d’una novel·la sobre la figura de Joan Pujol i Camins, l’home que s’amaga sota els noms de Garbo, Jaime López, Arabel, V-Mann, l’home de confiança 319 o 327 de l’Abwehr. Nigel West ja n’havia escrit una biografia l’any 1985, però Caminals ens apropa a la part més personal de la seva vida. 

Garbo, o més ben dit, Joan Pujol, parla. Potser per treure’s de sobre el pes que comporta guardar secrets, el neguit, la culpa, les males i bones decisions, o potser parla per ser recordat i admirat pel públic. Després d’anys de silenci, l’agent secret decideix exposar totes les maniobres i enganyatalls que va utilitzar durant la Segona Guerra Mundial, i és així com ha arribat el nom de «Garbo» fins els nostres dies.

Però, qui és Garbo? Nascut en una família benestant, passa l’adolescència a l’escola dels Maristes de Mataró i part de la joventut implicat en negocis que sempre acaben fent aigües. Quan esclata la Guerra Civil, els soldats s’apropien dels carrers, els ciutadans corren a refugiar-se o fugen d’una Barcelona buida, grisa i perillosa, plena d’ulls que s’espien els uns als altres rere la finestra. En Joan es veu obligat a amagar-se i viure de la generositat fins que acaba al lloc on estava destinat (i obligat) a estar: el front de Montblanc. És llavors quan s’adona que «la ploma és més forta que l’espasa, que els cervells resolen més conflictes que els exèrcits».

Quan arriba la Segona Guerra Mundial, ja té traçada la seva estratègia: guanyar-se els alemanys i derrotar-los des de dins. Albira la desconfita dels nazis. No queda clar quin és el veritable motiu que el porta a arriscar-ho tot —dona, fills, identitat, vida— per aquesta causa. Potser és l’aversió a les arengues radicals d’Hitler, o l’experiència esglaiadora d’haver estat soldat a la Guerra Civil. Potser era el seu destí, allò que havia nascut per ser, allò que exalta l’adrenalina a les venes.

Aquest cop lluita sense cap granada al cinturó, la seva arma més mortal són les paraules. En Joan prepara i representa obres de teatre, sense teló ni escenari: es converteix en l’Arabel. Amb persistència i parsimònia engalipa els nazis i teixeix una xarxa de més de vint agents secrets escampats per tota Europa. Garbo es fica a la gola del llop: escriu les paraules exactes, dibuixa mapes tan veraços que convencen els alts càrrecs de l’exèrcit alemany. Els seus informes arriben a mans d’Hitler i canvien els transcurs de la guerra. 

Anys després de la guerra, Garbo i Arabel s’esvaeixen, només queda el Joan Pujol i Camins. Són poques les persones que poden presumir d’haver «lluitat als dos bàndols sense disparar un sol tret», i en Joan Pujol és una d’elles. Un home amb una gran imaginació i un talent congènit per escriure, segons Roser Caminals. Sens dubte va ser una persona imprevisible, un veritable il·lusionista i creador de miratges, un titellaire arterós que manipulava els nazis tot allunyant-los de la victòria.

A Garbo parla, Roser Caminals conversa amb en Joan, però no ho fa amb un diàleg, sinó més aviat una conversa sense respostes. L’autora es dirigeix al protagonista des de la distància i la proximitat, com si hi hagués un mur de cristall fet d’anys que no deixa passar la veu. A través d’aquest mur transparent, l’autora veu tot allò que el Joan fa i diu, els seus èxits i fracassos, les cartes que escriu i les respostes que obté. Dedueix els seus sentiments, els neguits, les pors, els desitjos i motivacions. I li parla amb to suau, tendre, amb un flaire quasi maternal o com un vella amiga. «Garbo em parla, jo el sento i intento transcriure aquesta conversa amb ell», explica l’autora. 

Converses, monòleg i pensaments es barregen al fil narratiu. L’autora no només ens vol presentar l’espia més famós de la història, sinó també mostrar-nos que en Joan era un personatge que podria encaixar tant en una novel·la realista com en una de ficció. A través de cartes, missatges confidencials, fotografies i llibres, l’autora construeix els personatges i pretén desxifrar en Joan Pujol, però els seus pensaments més profunds seran sempre un enigma.

«M’he acostat una mica més a Garbo, crec que tenia una faceta molt romàntica, molt sentimental que tots identificariem en algun tiet, algun pare, germà o amic nostre. I al mateix temps, la faceta freda, calculadora, que a vegades esgarrifa una mica», diu la Roser.

Després del seu últim llibre publicat al 2015 Els aliats de la nit (Edicions 62), torna aquest any amb Garbo, un personatge potent i misteriós, un home amb una historia gairebé irreal que deseguida la va atrapar. Fins ara, els assajos biografics sobre Garbo se centraven més en la primera part de la vida de Joan Pujol, o la de Garbo durant la Segona Guerra Mundial. La Roser Caminals, però, va més enllà. També ens mostra la seva segona vida, la d’un espia retirat que ha de viure en l’anonimat un cop acabada la guerra. D’aquesta manera, l’autora completa i desenvolupa el personatge, ens mostra com era en Joan Pujol durant la part més trista i humil de la seva vida. 

«Ell va acabar sense saber qui era. Feia veure que era Joan Pujol o feia veure que era Garbo? Joan Pujol em sembla molt real, però Garbo també, quina de les dues personalitats era la ficticia? No ho sé, ni ell crec que ho va arribar a resoldre», explica l’autora.

Tots sabem com va acabar la guerra, però volem saber com finalitza la història del Joan, i resulta difícil deixar de llegir. «Ja t’hauria de conèixer. Però no et conec. Només et sento a prop», li escriu Caminals al protagonista. I és precisament així com fa sentir el lector. També et sentim a prop, Joan. Ens situem darrere el mur de cristall observant totes les etapes de la teva vida; emocionant per a nosaltres, possiblement esgotadora per tu.