En aquests temps de merda… Hanif Kureishi

El primer cop que vaig posar els peus a Londres va ser l’hivern de 1986 i, el segon, mig any després, entre La meva preciosa bugaderia (1985)i Sammy y Rosie Get Laid (1987), pel·lícules dirigides per Stephen Frears amb guions de Hanif Kureishi. Londres, aleshores, era bruta i feia aquella olor de pólvora mullada que pujava del subsol metropolità i es barrejava amb l’aire humit de la ciutat que avui en un bon dia encara podem sentir. Eren els anys de plom de Margaret Thacher, la quantitat de paper i cartró tirat per terra era la metàfora d’un país espoliat i abandonat, xuclat per una elit minoritària, mimada pel 10 de Downing Street. Jo, en canvi, em sentia al paradís. Anys després, amb El buda del suburbi (Columna, 1990), la fusió es va consumar i en el meu univers particular no hi ha Londres sense Hanif Kureishi ni Kureishi sense Londres. (Totes les dates que apareixen en aquest article corresponen a les publicacions originals.)

Una tarda de la primavera del 2002 vaig anar a una llibreria d’Oxford Street per veure’l i escoltar-lo llegint una de les seves històries. En va escollir una de la col·lecció de contes Midnight All Day (1999). A continuació es va encetar una conversa en la qual vaig fer un breu comentari sobre música i literatura i em vaig atrevir a preguntar-li si, tal com semblava desprendre’s dels seus textos, considerava el rock una forma d’art. Per Kureishi el principal no era si el rock era o no era art, sinó si ens tocava de manera que transformava la nostra vida i, en aquest cas, quin mal hi hauria en dir que sí? Setmanes més tard vam coincidir a la Universitat de Londres, UCL, per veure una adaptació teatral de l’esmentada My Beautiful Laundrette i vam intercanviar quatre paraules més. 

Mentre escric, l’autor de The Body (El cuerpo, Anagrama, 2003) es troba en una sala d’hospital a Roma, recuperant-se del col·lapse i caiguda que va patir el passat Dia de Sant Esteve, que el va deixar immobilitzat de braços i cames. Des del Dia de Reis, l’escriptor dicta diàriament a la seva dona, Isabella, o al seu fill, Carlo, una memòria del seu dia – “va venir a veure’m el fisioterapeuta, un home seriós d’ulls foscos que va prometre que tornaria a aixecar un bolígraf amb la mà dreta, se’m fa difícil de creure…” –, anhels i pensaments que apareixen a Twitter en forma de fil: “com molts artistes, no considero que el meu treball sigui un passatemps, una ocupació remunerada o una feina, sinó una forma d’integració en el món dels altres”.

En català podem llegir les següents novel·les d’aquest autor: El buda dels suburbis, l’obra mestra primerenca que li va valer el reconeixement internacional i L’àlbum negre (Columna, 1995), tant l’una com l’altra només es troben en llibreries de segona mà i caldria fer-ne una reedició, segurament amb nova traducció, sobretot de la primera; Intimitat (Empúries-Anagrama, 1998), L’última paraula (Anagrama, 2014) i Res de res (Anagrama, 2018). A banda del teatre, del cinema, dels reculls de contes i de les absents Gabriel’s Gift (El don de Gabriel, 2001) i The Body (El cuerpo, 2003), seria important aconseguir una versió en la nostra llengua de Something to tell you (Algo que contarte, Anagrama 2008), que al meu parer és fins avui la seva millor novel·la del segle XXI. Menció especial per un llibre dedicat al seu pare, admiració i inspiració, My Ear at his Heart (Mi oído en su corazón, Anagrama, 2004).

Hanif Kureishi és l’amo d’un estil aparentment simple i molt elegant que, a més d’històries ben trenades, sovint aconsegueix molt subtilment, sense que es noti, transmetre idees profundes. Té, sens dubte, el do d’alguns mestres: fer que sembli fàcil allò que no ho és gens. En aquest sentit, caldria subratllar els assajos que al llarg dels anys ha anat escrivint i publicant en diaris i revistes i que posteriorment, barrejats amb contes dispersos, aplega en forma de llibre. La no-ficció de Kureishi vola a la mateixa alçada que la seva ficció, la qual cosa em sembla que encara se li ha de reconèixer. Reunida en títols com Dreaming and Scheming (Soñar y contar, Anagrama, 2002), The Word and the Bomb (2005), Love + Hate (Amor y odio, Anagrama, 2015) i What Happened? (2019), aquesta obra assagistica tracta una varietat de temes que van des de la política, la música, fins a la literatura, l’art i l’ofici d’escriure. “My Son the Fanatic” (El meu fill el fanàtic), un conte publicat a la revista The New Yorker l’any 1994, que després es va convertir en pel·lícula, i L’àlbum negre, són els dos textos seminals (sense menystenir El buda…) al voltant i a partir dels quals comença una reflexió continuada en la producció assagística de Kureishi sobre el racisme, el fonamentalisme islàmic – i, pel cas, de qualsevol tipus –, la xenofòbia, contraposats als presumptes valors de la llibertat, la tolerància i el sentit de l’humor de les societats postmodernes occidentals. “Com es podia tancar ningú en un únic sistema o creença? Per què es pensaven que ho havien de fer? No existia cap personalitat fixa: és que les nostres diverses personalitats no es fonen entre si i canvien cada dia? Havien d’existir innombrables maneres d’estar en el món”, llegim al final de L’album negre (traducció d’Ernest Riera).

En aquest punt, observo una certa contradicció en la seva obra quan tantes vegades fa l’elogi dels seixantes i dels setantes, conjugat amb la crítica del thacherisme i del neoliberalisme posteriors i, en canvi, els seus herois masculins acostumen a ser tots individualistes i hedonistes consumats. Hanif Kureishi com a símptoma d’aquella revolució que va quedar en revolta? Una certa coherència Fes-t’ho-tu-mateix punk-anarquista? O una barreja de tot plegat? En qualsevol cas, els seus textos autobiogràfics, com The Rainbow Sign (El signe de l’arc iris, 1986), sobre la fatwa dirigida contra el seu amic Salman Rushdie i la violència de signe religiós, il·luminen el debat contemporani sobre el fanatisme polític.

Kureishi és també un autor important a l’hora de pensar el significat de la paraula cultura des de l’impacte que va tenir Elvis Presley a mitjans del segle XX als Estats Units i, poc després, els Beatles a la Gran Bretanya. A l’assaig Eight Arms to Hold You (Ocho brazos para abrazarte, 1991, publicat a Anagrama darrere del guió de la seva pel·lícula Londres me mata), Kureishi rememora la intransigència amb la qual el professor de música de l’institut, el 1968, assegurava als alumnes que John, Paul, George i Ringo eren incapaços de compondre una sola nota, que només hi posaven les cares, i que totes les cançons les feien els productors, Brian Epstein i George Martin. Astorats tots per aquell menyspreu, posteriorment Kureishi ha declarat sovint que l’educació sentimental que la literatura va representar per les antigues generacions, el pop ho va ser per la seva. El debat postmodern entre alta cultura i cultura popular, necessària distinció o mescla desitjable, protagonitzat durant els seixanta per Susan Sontag, té en Hanif Kureishi un interlocutor important en les dècades posteriors. 

Des del 1998, quan va publicar la novel·la breu Intimitat, que va causar un enrenou precisament per les entranyes familiars que presumptament hi ventilava, Kureishi va incorporar un nou tema important dins la seva obra, la crisi de la maduresa, que no ha deixat d’explorar des d’aleshores i que trobem sobretot en els guions de les pel·lícules The Mother (2003), Venus (2006) i Le Week-End (2013). Les piulades que ara llegim a Twitter, i que probablement algun dia s’enquadernaran dins d’un nou llibre, són una inesperada continuació d’aquest assumpte, ara en rigorosa primera persona: “M’ha passat una cosa estranya, vaig anar a Roma amb la meva dona uns dies per Nadal i ara no tornaré mai més a casa. Ara no tinc casa, cap base. Soc un estrany per mi mateix. Ja no sé qui soc. Algú nou està sorgint”. Seria bo poder llegir algun dia aquestes reflexions completes en bona traducció catalana, al costat de l’obra d’aquest escriptor que tan bé explica, i representa, els nostres dies. “En aquests temps de merda”, tal com Kureishi acaba algunes piulades recents, les editorials catalanes podrien mirar de fer un pensament… Mentrestant, només em queda desitjar que et recuperis aviat, estimat Hanif.