Llesta, guapa i neta

La periodista Anna Pacheco ja ens avançava fa uns mesos a La Bonne, al costat de Cristina Fallarás, que forma part d’una generació perduda. La mateixa generació que sembla alçar-se davant de la resta com una edat narcisista, que defuig el corporativisme i lluita per deixar empremta i generar impacte, encara que aconseguir-ho no sigui garantia de felicitat plena. La mateixa generació que ha crescut en el marc de la impaciència, la pressa i l’espontaneïtat mentre és capaç de veure el cim però no la muntanya. Una generació que, malgrat creure que algun dia serà una cosa important, viure de falses esperances i pressions i creure en un futur cobert de glòria i dignitat, s’enfronta des de fa una dècada a un dur despertar.

En certa manera, el món ens ha fet creure que si, especialment les dones, lluitàvem per ser intel·ligents, guapes i polides assoliríem qualsevol fita marcada. Aquesta tríada d’adjectius que s’erigeixen com una imposició vital a les vides femenines no és ni més ni menys que una de les tantes pretensions cruels del patriarcat, perquè intel·ligents, guapes i polides és com ens han volgut i com encara ens volen. Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019) és un relat de cosificació i denúncia social, maduració personal, adulterització millennial i reivindicació del jo. L’escriu Anna Pacheco, que des d’un component gairebé autobiogràfic, i, per tant, des de la introspecció, emet un retrat de les imperfeccions, els desitjos, els vicis, les manies i les reivindicacions de la generació millennial. Pacheco ho fa des d’una primera persona d’allò més íntima així com des d’una perspectiva que reivindica el gènere i, sobretot, exigeix feminisme per damunt de tot.

A través del seu primer assalt a la ficció, Pacheco ens descobreix una noia en conflicte permanent amb les seves idees polítiques, culturals, econòmiques i també socials mentre viu un procés de trànsit cap al món dels adults: un entorn que ens força a deixar enrere prolongats espais de temps buits d’obligacions del viure més repatani i a començar a monetitzar la vida en general. Amb un format cronològic, gradual i quotidià, el llibre ens va anunciant un intent personal de deconstrucció social de classe i de gènere.

En un moment de canvi, com és el pas de l’institut a la universitat, la protagonista decideix escorcollar dins del seu interior. Durant aquest escorcoll, la protagonista dóna llum i veu a grans qüestions que fins aleshores li havien passat per alt: la mort, el triomf professional, l’estètica física i emocional, la gestió sentimental, la família, l’habitus i la descoberta de la sexualitat femenina. Es tracta d’un conjunt de temes que acostumen a prendre vida quan ens creiem capaces de prendre les regnes de la deconstrucció. Les relacions personals, que també es veuen tergiversades per les circumstàncies de canvi, la llencen a l’exploració de l’alter ego que totes i cadascuna de nosaltres duem incrustat. D’alguna manera, el personatge més rodó de Pacheco es veu empès a construir el seu propi mapa d’ambicions i opta per fer-ho cada vegada més allunyada de les persones amb les quals havia comptat, com és el cas de l’amiga d’infantesa i adolescència. A partir d’aquí, el personatge es vesteix d’una dimensió psicològica que va despertant-se, escollint i endreçant les seves prioritats a marxes forçades.

La primera veu de Listas, guapas, limpias ens revela que ella és també una víctima del millennialisme: algú que ha crescut en un ambient d’idolatria constant, amb uns pares garantistes dels èxits propis -”¡Esta niña puede conseguir lo que quiera!”- centrats a redimir les seves frustracions i fracassos a través dels seus fills. Avui, moltes de les víctimes han après a dir que no totes volíem ser la Sam de les Espies de Veritat tal com escrivia fa unes setmanes Carlota Rubio a Núvol. Dins la història de Pacheco, la relació de filla-pares té un pes rellevant perquè contribueix a explicar la necessitat urgent de l’ordenació del present i la configuració d’un futur capaç de proporcionar-te, a poder ser, més que el pa de cada dia.

Tot i així, malgrat que la protagonista aposti per seguir el camí marcat, mira endavant i s’hi troba un paisatge del tot desdibuixat. No es tracta pas d’una falta d’enfocament, sinó de la pressa de sentir-se útil, productiva i digna sense l’obligació de contemplar la possibilitat de procrear o bé d’aparellar-se. La mare de la protagonista, com qualsevol mare, ja ens ho adverteix i és que “en la vida hay que estar muy solas, y nadie se ha muerto por sentirse sola”. Amb la mateixa fórmula, la mare és qui també sentencia una veritat com un temple: “Todos los trabajos tienen algo bueno. Por eso hay que trabajar siempre. Esforzarse siempre. ¿Sabes lo que te digo? Si te esfuerzas, ganas”. Malgrat que l’obertura del diafragma sigui ben diferent entre ambdues generacions, els boomers -hereus d’èpoques de pau prometedores-tambéens impregnen d’allò incapaç de passar de moda: els valors.

Però el món real en el qual se centra la narració, en aquest cas un període on tot just comença a gestar-se la pitjor crisi econòmica i financera dels últims anys, amenaça totes les expectatives de milers de fornades de pre-adults fins al punt d’aniquilar-les. De fet, aquest fenomen ja el descrivia abans el coach britànic Simon Sinek, que parla d’una generació que creix amb l’autoestima fragmentada. L’univers al qual ens convida Pacheco no pot ser més desolador, però tampoc més lliure, és a dir, una paradoxa universal per a tots aquells joves d’entre 18 i 34 anys, un 30% de la població global.

La desolació pot arribar a ser opressiva: la por a la indiferència, la decepció davant de no ser allò que els altres esperen de nosaltres i la frustració després de veure que no estem fets per marcar tendència es converteixen en angoixes habituals, també per a la protagonista. Pacheco és brillant a l’hora de parlar-nos d’aquestes pors, la bona part de les quals procedeixen de l’habitus i un exigit sentit de classe. És en aquest camp on l’autora decideix abandonar la filosofia de Pierre Bourdieu, entesa mitjançant uns jugadors i el seu capital social i cultural, i convertir l’alarma en un clam a l’empoderament, és a dir, a creure’s qui i com volem ser i a posar-nos les piles per fer-ho possible.

En aquest sentit, no ens hem d’oblidar de la importància de l’exploració de la sexualitat femenina, que Pacheco converteix en una altra eina d’empoderament. La periodista es converteix en l’escriptora de la intimitat més natural, aquella que s’atreveix a aventurar-se a la pròpia descoberta i a sortir-ne amb la certesa del que agrada i del que no agrada.

Més enllà del seu valor literari, cal llegir aquest llibre des de la sororitat, atès que només així podrem veure la dosi de moral humana que ens regala. La deconstrucció no només ens ha de permetre triar si avui volem ser intel·ligents, guapes i polides, sinó si també volem ser d’altres coses o si descartem arribar a dotar-nos de qualsevol d’aquestes qualitats.

La deconstrucció ens obre un ventall ampli de possibilitats davant la suplantació de les pressions d’una societat patriarcal. Veure en els moments de crisi la possibilitat de sortir reforçades i empoderades, tant si som millennials o boomers, és començar a treure suc del bo de la generació perduda i dels dies que vindran.

El proper dimarts 11 de febrer a les 19h la llibreria la Tribu acull una conversa entre Stefanie Kremser i Anna Pacheco, moderada per Júlia Bacardit.