L’amor que mou el sol

Moltes vegades dic als nois i noies a qui ensenyo literatura que el que anem llegint al llarg del curs sovint beu dels textos precedents. Entenem millor el Gregor kafkià havent llegit primer la metamorfosi d’Eco i Narcís d’Ovidi; ens podem endinsar millor en Joyce si primer hem acompanyat l’Ulisses d’Homer en el seu atzarós camí cap a Ítaca; recitem Verdaguer i, com bé ens explica Casasses, hi descobrim l’Amic i l’Amat de Llull, i llegim la prosa de Rodoreda i Llor i hi entreveiem Proust i Petrarca. I tot es fa un viatge cap al «bell secret que amaguen les paraules».

I aquest viatge és també el gran plaer del llibre Jardí de meravelles, il·lustrat per Abel Dávila Sabina i editat per Edicions 96, que justament m’agafa explicant i llegint Dante als alumnes de Literatura Universal. Anem passant les pàgines del poemari, i la veu del present amb els versos d’Elias Monxolí i Maria Josep Escrivà es barreja i dialoga amb les veus pretèrites del poeta medieval d’Alzira Ibn Khafaja i Ausiàs March, amb les més acostades de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Joan Fuster i Joan Salvat-Papasseit, i també amb Plató, que ens convida a sortir de la caverna. I tot amb l’embolcall d’un viatge que beu de múltiples deus, però que sempre té per guia el poeta florentí. I així, de la mateixa manera que a la Divina comèdia, Dante vagarejava, sovint esporuguit, de cercle en cercle acompanyat de la mà docta del mestre i poeta Virgili, aquí, des del primer vers de Monxolí, «A la meitat del camí de la vida», ens sentim dolçament agafats de la mà per la veu i la presència del poeta que va trobar l’amor terrenal contemplant la bellesa angelical de Beatriu al Ponte Vecchio i que va assolir la comprensió de l’amor espiritual i diví després de fer un llarg camí per arribar al seu propi jardí de meravelles, al final de la seva obra. És aleshores quan, corprès per l’emoció, exclama: «L’amor che move il sole e l’altre stelle». Ha entès el significat de la vida: trobar l’amor.

I justament d’amor va aquest poemari. Amor cap a l’univers, cap a la vida, cap a la llum i cap als jardins «perfumats amb olor de tarongina», cap als jardins dels cinc arbres espriuans i caps als jardins amb regust oriental amb «bells crisantems, tulipes i camèlies». És un poemari que és un cant d’amor al viatge metafòric cap endarrere per arribar a entreveure de lluny l’arbre del paradís, però també un cant d’amor al dia i el lloc «en què els meus ulls es van quedar enlluernats pels teus». És un poemari que fa un cant d’amor a la música. El mateix Monxolí, acompanyat de les veus narratives de Gemma Miralles i Juli Mira, musica els poemes del recull, que es poden trobar en el CD inclòs en el llibre. I sobretot el poemari és un cant d’amor a la literatura, als escriptors que ens han commogut i que ens commouen, a aquella deu on, els que gaudim dels secrets que amaguen les paraules, sovint hi busquem i hi trobem, com en aquest poemari, «l’amor que mou el sol i els estels».  

«Viure és narrar», escriu en el seu darrer llibre Byung-Chul Han. Deixeu-me dir per acabar que aquest també és un gran mèrit d’aquest poemari: un seguit de versos amb una emoció sovint a plor de pell que, com si es tractés d’un conte allargassat en el temps, ens agermana amb les paraules dels que ens han precedit per poder continuar ascendint «graons amunt, on tot és llum».