La classe de grec de Han Kang

Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla.

Aquest és el plantejament de La classe de grec, de la sudcoreana Han Kang. Una novel·la amb un ritme més aviat assossegat i que avança molt paulatinament (no en va, va trigar uns deu anys en completar-se). Aquesta lentitud, que cada cop s’accentua més, ajuda a l’autora a expressar la solitud que patim els éssers humans quan no som capaços de connectar amb els altres. Ho fa a partir de dos personatges fràgils i que passen desapercebuts. Tots dos es veuen cada cop més aïllats en una societat que els és agressiva d’una forma a vegades més subtil i d’altres més evident. Kang, però, no fa ús d’una violència explícita, sinó que construeix la tensió en uns passatges plens de bellesa i en què el dolor es va filtrant per degoteig.

L’altre gran protagonista de la La classe de grec és el llenguatge, definit per l’escriptora com “un arc que no aconsegueix fer diana”. Professor i alumna hi han mostrat interès des de petits, però, tot i això, en molts moments de la seva vida s’han sentit incapaços de comunicar-se. L’autora ens ho explica a través d’una gran quantitat de records evocats per un narrador en tercera persona en el cas d’ella (ja que la seva situació l’impedeix parlar de si mateixa en primera) i una veu a mig camí entre la tècnica epistolar i el monòleg interior en el cas d’ell. Totes dues històries s’acabaran trobant per fer esclatar la tendresa d’un ésser humà que l’autora defineix com a ésser d’amor.

Han Kang, però, no fa ús d’una violència explícita, sinó que construeix la tensió en uns passatges plens de bellesa i en què el dolor es va filtrant per degoteig.

Això sí, els capítols dedicats a la vida del professor són molt més llargs que els de l’alumna, i això es pot entendre com un reflex de la pèrdua de la parla que pateix ella o del sotmetiment de la dona en una societat masclista (en una escena, per exemple, veiem com ell no para de xerrar ridículament tot i ser només respost pel silenci d’ella). Han Kang valorava aquest divendres al CCCB la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. “De la mateixa manera que un soroll sembla més fort de nit que de dia, en el silenci s’expressen millor els sentiments de la protagonista”, diu l’escriptora sudcoreana.

Han Kang va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja plena de matisos que no existeix en coreà, i ha destacat que li fa especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. Han Kang ha estat traduïda a més de 30 llengües i guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Man Booker International Prize per La vegetariana, que es va arribar a adaptar al cinema. En català, també s’han publicat les seves obres anteriors Actes humans (2018) i Blanc (2020). Aquesta vegada, però, la publicació no surt de la mà de Iolanda Batallé i :Rata_ (Grup Enciclopèdia Catalana), sinó de La Magrana. A més, la traducció s’ha dut a terme directament del coreà al català per part d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu, qui ja han treballat abans amb els textos de Kang.