Jonathan Lethem: Pistola amb música de fons

No deixa d’ésser curiós que juntament amb La peixera, de Maiol de Gràcia Clotet, coincideixi a les llibreries una altra novel·la ambientades “en futurs distòpics”. Amb major raó, encara, quan ambdues comparteixen també altres característiques: les han publicades editorials independents de casa nostra, es tracta de més que prometedores operes primes i en elles el component distòpic té un sentit més funcional o accidental que no pas essencial.

Tal i com succeïa amb aquella, Pistola, amb música de fons (Gun, with Occasional Music), de Jonathan Lethem, Editorial Males Herbes, 2013, és una obra que va molt més enllà del gènere. Una obra literària que si mescla la novel·la negra amb la ciència-ficció distòpica no és tant com a homenatge a Philiph K. Dick sinó, amb molta major intensitat, a Raymond Chandler i a Dashiell Hammett. O el que és el mateix, als dos grans autors nord-americans que tragueren el gènere policíac de les cadires de les barberies per fer-lo arribar a les lleixes de les biblioteques. A aquells que aconseguiren que el gènere negre assolís la seva indiscutible majoria d’edat —que l’alliberaren, en definitiva, del seu estigma (pejoratiu) de gènere.

Des de les seves línies inicials, aquesta sorprenent novel·la —tan addictiva i intrigant que no ets capaç de deixar-la, que et mantindrà enganxat al sofà, fent-te perdre la consciència del pas de les hores— et duu als llavis l’aroma dels inoblidables Sam Spade i, sobretot, de Philip Marlowe, aquelles antics detectius insubornables que explicaven els seus progressivament embolicats casos en primera persona, amb un estil cru i directe, net de floritures, que els conferia una naturalitat i una versemblança impactant.

Per més que l’autor —homenatjant la cita de Chandler que enceta el llibre— converteixi “un cangur vestit d’esmòquing” en un dels seus personatges principals, convé que ningú no s’esperi una novel·la futurista on els avenços científics i tecnològics centrin l’atenció. Ni és Blade Runner ni ho pretén ésser; de la mateixa manera que, si se n’hagués de fer una pel·lícula, no hi imaginaríem en Harrisson Ford en el paper de Metcalf, el seu protagonista, sinó en Humprey Boggart.

Un personatge individualista —“El que rebràs a canvi dels teus diners no serà el teu nou millor amic”, (pàg. 19)—, iconoclasta, eternament desencantat —“Tenia la idea estúpida que la meva feina consistia a trobar l’únic culpable entre tota una gernació d’innocents. […] Consistia més aviat a trobar un o dos innocents als quals valia la pena ajudar enmig de tota una gernació de malvats”, (pàg. 211), que sap d’allò més bé que les fronteres entre el bé i el mal són tan primes que no ho podrien ésser més —“Per mi, tu i en Phoneblum sou com dues gotes d’aigua. […] Dos tipus perillosos”, (pàg. 79).

Un detectiu o inquisidor privat cosí germà del genial Corto Maltese d’Hugo Pratt, que oculta la seva feblesa humana i el seu romanticisme antiquat sota una aparença rude i indiferent, malcarat i sarcàstic—“Té una opinió molt cínica”, (pàg. 131)—, però armat amb una infrangible dignitat i consciència moral que, tot i essent conscient que aquesta fita té un quelcom d’impossible, l’impedeix deixar una feina sense haver complert el seu objectiu principal: “destriar la veritat de la mentida”, (pàg. 113).

És per tot plegat que dic que Pistola, amb música de fons ens parla, en realitat, d’un futur que no tan sols era a punt d’arribar quan es va escriure, l’any 1994, sinó que ja ha arribat. D’un futur d’avui en dia que —si se’m permet l’estirabot—, podríem dir que ens recorda que qualsevol temps present és millor que el futur que ens espera. O el que és el mateix, que, com afirmaven els nostres avis, qualsevol temps passat sempre haurà estat millor.

Si hagués d’assajar de definir —amb tots els riscos que això comporta— l’estil de Lethem diria que és una mixtura molt precisa entre l’humor i la metàfora: “De tant en tant tinc una notable facilitat per accedir a la meva font de metàfores”, (pàg. 54); “El primer que em surt és el sentit de la metàfora”, (pàg. 145). O, potser, per a ésser més exacte, que aconsegueix convertir les metàfores en la més noble de les arts humorístiques: “Em va deixar fent-me un massatge a la mandíbula per fer-li recuperar la sensibilitat després del seu matrimoni fugaç i masoquista amb la fusta de la taula”, (pàg. 17).

Una escriptura amb un magistral domini del llenguatge —traduïda amb la seva acostumada solvència per Ferran Ràfols Gesa—, que ens obsequia a bastament amb frases magnífiques, que assoleixen el miracle de conjuminar bellesa i sentit, lirisme i significat: “Eren uns ulls que havien mort dues vegades i havien continuat amb vida”, (pàg. 63); “A les finestres ni el sol ningú no els havia dit que la casa estava buida i es podien relaxar”, (pàg. 84); “Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l’alt n’hi portava unes quantes, escrites amb faltes d’ortografia”, (pàg. 184).

Per més que hi hagi detalls millorables —principalment, una certa previsibilitat en el seu desenvolupament, així com no tenir del tot clar en ocasions puntuals quan acaba l’homenatge i comença la imitació—, en acabar-lo de llegir no pots sinó fer-te dues preguntes. Primera: com és possible que una obra tan recomanable com aquesta hagi trigat quasi vint anys a publicar-se en català? I segona, i més important: quan es caldrà esperar per disposar de la propera?

Podeu llegir el blog de Xavier Serrahima, aquí.