El singular debut poètic de Ferran Bretó Martínez

Allà on em porte el vers (Vincle Editorial) és el primer llibre publicat de Ferran Bretó Martínez (Gandia, 1978). Haurà estat difícil de maquetar a causa del seu complex joc tipogràfic: diferents cossos, tamany i gradació de les lletres, bafarades, marges, peus de pàgina, sagnats, cursives, negretes, trencaments versals i  lletrívors, sil·labejos, quequeigs, lletres capgirades etc… Què vos diré? Agraïm la difusió d’aquesta sana bogeria tant al jurat del premi de poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona (en la seua edició del 2021), com a l’editorial Vincle –a Manolo Gil i sobretot al maquetador Jaume Albert  López. 

El llibre és estrany i arriscat en la seua concepció i definició. L’índex és format per tres roses dels vents; proveu a llegir els títols per vents, segons la direcció etc… Ja dins del llibre, el poema stricto sensu apareix al centre de la caixa de la pàgina; d’alguna paraula en negreta del poema ixen uns globus –com de còmic– que inclouen breus texts que són definicions metafòriques i de vegades rimades de la paraula destacada. Bretó afirma al “PrOEMi” que aquestes bafarades són “pensaments”. Moltes vegades als marges laterals de la caixa-poema apareixen citacions. I a voltes al peu de pàgina dret de la pàgina, sota una data, llegim un text acotat entre parèntesis i en cursiva; en aquest, escrit sembla que en prosa, el jo líric es dirigix directament al lector/a. 

Com a tot llibre debutant, Bretó aprofita el màxim per demostrar la seua fusta poètica; ací, com veiem, fins i tot la pàgina sencera. En Allà on em porte el vers hi ha molts agraïments i molta intertextualitat, que no deixa de ser també un agraïment. Sota les citacions marginals inclou el nom de l’autor/a i, tret original, el títol no del llibre sinó del poema d’on extrau la cita. Trobem la  traducció a la nostra llengua –en el cas de Bretó un estàndard occidental valencià– de les citacions inicials a l’inici i a la fi del llibre. De sobte ens n’adonem que les traduccions apareixen a la pàgina 69: és un eròtic “Gir de 360 graus” com diu el propi autor o la “pesadilla que se muerde la cola” com escrivia Julián Ríos? En una pàgina d’Allà on em porte el vers, el número del qual no volem recordar, el propi autor desvetlla un secret que ens fa riure i evitar consultes vanes a internet. 

El llibre és molt cohesionat des de l’índex; hi ajuden també els mots-claus en ritornello com “versos  patits”, les dues cares del “medalló” etc… i sobretot el fet que la metapoesia siga quasi el monotema del llibre. Abunda en Allà on em porte el vers una mescla barroca, heteròclita i de vegades antitètica de molts elements. Trobem paisatges estiuencs i hivernals. També hi ha  reflexions sobre el silenci i alhora abundants veus en diverses llengües reals, però també en  algunes màgiques i inventades (“granetun altreun altreganet”). Bretó alia els “tocs avantguardistes” (“orgasme d’origami”) i els topois (“La bellesa –diuen– és a l’ull del que mira”).  Alterna realitats exòtiques (sequoia, animals polars) i casolanes (espines d’aladroc, mascletades).  Les imatges poden ser estranyes, fins i tot surreals (“plomada d’onades”) però també prosaiques (arena dins d’un ull). Trobem passatges propis del registre científic (“valonia/ ventricosa”) i també, és clar, del literari com el fragment que copiem: “Plenamar d’amor pels mots escrits que/ brúixoles nega; cascada cansada”; als dos registres cultes esmentats, els succeïx de vegades un registre popular, com el que parafrasegem a continuació: hem de “llegir per damunt damunt” les paraules que “van al seu aire” i a les quals cal “parar l’orella”. I per últim trobem des del poema més abstracte (veieu el magnífic i telquelista text de la pàg.52) fins l’hiperrealista (poema I de “No s’acaba mai:”) i el que inclou una cançó popular (pàg.21). L’interessant i meritori és que en Allà on  em porte el vers totes aquestes combinacions solen “fluir” bé, per dir-ho amb un mot sovintejat al  llibre. 

Mètricament tampoc Bretó és ortodox. Té en compte les elisions i sinalefes quan li convé. Treballa els metres tradicionals (sobretot de 6 i 10 síl·labes) però també d’altres menys nostrats com el pentasíl·lab, l’enneasíl·lab i l’hendecasí·lab. Trobem poemes majoritàriament llargs però també una mena de haikús. Hi ha poemes rimats dins de les bafarades; hi ha un altre poema rimat –millor dit  monorrimat– mig ocult, desplaçat, però de segur que el trobeu. Els poemes són sincopats versalment, trencant-se i refent-se, com onades, dibuixant de vegades fletxes, plugims i dunes. A la fi de text Bretó sovint escurça els versos; fins i tot, en el penúltim poema del llibre esborra el vers literalment. 

L’autocomposició del jo líric com a poeta debutant –amb homenatge inclòs al Rilke de les famoses  Cartes a un jove poeta– és un altre punt de risc del llibre. Hi ha uns pocs passatges que imiten l’estil d’un poeta primerenc: “Noves amistats / amb versos novells / m’acompanyaran/ la resta de  vida.” La pregunta és: per què Bretó, tan llegit, ens castiga amb aquests cudols? Evidentment són minitextos coherents amb la imatge del jo “treballadament ingenu” de què parla l’orella primera del llibre; però, així i tot, ens fan nosa. Els nostres textos preferits d’Allà on em porte el vers són fortament metapoètics: ens referim al “El poema escrit al marge” i a la part II d’un poema amb un títol, com la majoria del llibre, si més no rar: “(…) sol quan el (…) silenci se m’adreça (…)”; aquest  darrer poema és una síntesi perfecta de metapoesia i imatgeria. Copiem un fragment del llibre  amb gran força imatgística: 

“Avancen pam a pam, entre cims, alguns núvols 
a l’èter etern, òpera d’interrogants 
espessa com la mel que dorm dins les piràmides: 
este dolç pensament, ¿em dona accés al cel 
dels ulls tancats? De brases són tots els xinglots.” 

I ara copiem, sencera i en miniatura, la pàgina 40 del llibre: 

” ….. al màxim….
 […] ” 

Com podeu preveure, en Allà on em porte el vers trobareu mil jocs, ja des del vessant extratextual.  Sota la concepció bretona –de Bretó, és clar– de l’acte de llegir com a esc/riure-respirar, no és  estrany que la portada siga un quadre del pare de l’autor; ni que l’any de naixement de Bretó  aparega com a data inicial d’escriptura del llibre; ni tampoc que a la fi d’aquest trobem una secció anomenada “vivografia”. Entre els jocs intratextuals podem esmentar un bon poema d’amor que partix, però, d’aquest dubtós títol: “Sabré escriure’n, de poemes d’amor”. Entre els jocs purament lletrívols, Bretó en treballa alguns de coneguts: “a/prendre”, “Era ara” i “a/sí”. Però també crea jocs nous i divertits: s’inventa el “minotauró”; establix les fases RAM i ROM; fa créixer un “besar” dins el  sintagma “síl·labes arrelades” etc… Voldríem destacar dos fragments lúdics i lúcids; el primer il·lustra brillantment la contracoberta del llibre: “- voldria, però, no desembre/ cap de tots els meus  altres jos-“; i el segon, molt bonic, diu: “els arbres veuen, viuen/ sobreviuen…/ el desert; el de ser.”  Trobem fins i tot alguns jocs més radicals: per exemple el títol de poema següent: “L’altre poema  que tampoc apareix a l’índex”. 

De vegades la llengua es dissol en pur ritme i fins i tot amb cacofonies. No debades Bretó prové del món musical; de fet el poema inicial del llibre es diu “Només el so”; a més, potser és biogràfic el text amb temàtica musical titulat “Ser poma o Guillem Tell”. Per la seua Safor natal ja hem vist Bretó amb un ukelele recitant els seus poemes. Ara ens intriga saber com recitarà els poemes que inclouen interjeccions, onomatopeies i paronomàsies. Com sonarà el poema escrit amb notes musicals anomenat “El poema que no apareix a l’índex, II”? Caldrà esperar per saber-ho a les presentacions d’aquest Allà on em porte el vers.  

Potser el més interessant del llibre és la concepció que “la llengua molesta”. Creiem que cal enllaçar-la amb l’autodefinició –explícita per part de Breton– del poemari com a “rizoma”.  Constantment, mentre llegim Allà on em porte el vers, se’ns insistix en el fet que allò que estem llegint és l’obra d’un jove poeta –egòlatra com tots i totes– que se sap irrepetible. Quin és el límit –fins i tot físic– del llegible? Les lletres claríssimes d’alguns poemes –allò que Bretó(n) denomina “la seua blanca ombra”– avancen la futura i indefugible autodestrucció. El propi jo líric es definix com a “autofecundador hermafrodita” i “caníbal”; ens anuncia que “mai : mai” hi tornarà a haver una opera prima de Bretó. El text, negant-se a acabar, acaba no amb un “the” joycià però sí amb  dos punts, seguits d’unes majúscules molt majúscules. 

Resistirà el temps aquest Allà on em porte el vers, incloses les seues lletres “difuminades”? Cap on  es dirigirà el vers de Bretó després de tan singular debut? De segur que sí i no ho sabem, respectivament.