Crear i destruir

L’escriptora, pintora i il·lustradora Marta R. Gustems (Barcelona, 1976) és autora de No en cap altre lloc (Llibres del Delicte, 2022), coescrita amb Maiol de Gràcia. Endins (Pagès Editors) és la seva primera novel·la en solitari, un relat d’amor amb tocs de realisme màgic; del desamor i el desig incontrolable dels humans animals i dels animals humans. Una novel·la-faula obscura volgudament amoral feta d’imatges explícites que impacten —tant conscientment com inconscientment. La bellesa és a la mirada: la protagonista, la Laura, és una artista que va a la recerca de respostes i l’autora ha aprofitat que ella també és dona i artista per parlar del poder transformador de l’art.   

Seixanta capítols brevíssims de dues pàgines —petites escenes disparades a partir d’una idea— estructuren el relat visual Endins, com si fos una summa de pinzellades inconnexes que acaben prenent un sentit de globalitat. La recerca artística i vital de la Laura li genera més interrogants, i mentrestant aquest trajecte mental la va transformant (literalment), tant a ella com a la resta dels personatges. La vida i les relacions són complicades i els desitjos ens solen confondre. El desig és el sentiment terrible amb doble cara: de la il·lusió per moure’ns a l’obsessió que porta a la tenebra total. Endins sovint té un to assagístic ple de reflexions sobre la violència, el desig i l’art. Marta R. Gustems desgrana els pros i els contres del procés creatiu i ho fa tant des del punt de vista tant de l’artista com de l’espectador. Com qui dibuixa amb paraules, l’autora concep l’amor i l’art com dos motors de vida. Però l’amor no és un camí de roses: en realitat hi ha moments molt foscos, en l’amor.  

A banda de l’artista que intenta fugir del món, a Endins hi trobem les persones de qui s’enamorarà i es desenamorarà la Laura. A través d’un llenguatge poètic de primer nivell basat sobretot en al·literacions fonètiques —«la llum de la lluna il·luminava el lloc»—, en metàfores i animalitzacions, Marta R. Gustems escriu una novel·la sensorial, sensual, edificada des de l’instint i el sotabosc, que destaca per crear atmosferes i generar sensacions heterogènies en el lector, que es veu immers endins d’un món complex com la vida mateixa: «un trencaclosques orgànic», segons Marta R. Gustems. 

Les persones són jeroglífics per desxifrar que en aquesta vida hem vingut a sentir en majúscules. 

La Laura vol estar sola i per això viu en una cabana dins el bosc. Al poble ho sap tothom. Ella vol papers i arbres, només. És la bèstia suprema que busca bellesa i la clona sobre la tela, pintant amb delicadesa i precisió. D’altres vegades, es dedica a «acabar la còpia de la còpia de la mà que pintava i era pintada». L’artista s’apropa als barrancs, puja dalt dels arbres o s’amaga rere els matolls amb totes les obres sota el braç i se sent lliure dins el caos imposat per la natura i per la cultura al mateix temps. Crea i destrueix, igual que Marta R. Gustems, qui edifica una trama críptica que, quan hi ets pel tros, et desconcerta i et fa girar cua per captar matisos que no has comprès en una primera lectura. 

Em confessa la pròpia aurora que Endins és una oda a la transformació. La prova són els personatges: la K, repartidora de correus, enamorada obsessivament de la Laura, es converteix en serp i la contempla hores i hores al bosc. Un home jove que cuida de la piscina també la segueix pels boscos, l’espia, fingint que cerca llenya, obcecat amb la nuesa de l’artista, i es converteix en àguila després que la Laura el pinti al natural. El seu primer amor, el C., des de la primera línia ja és un llop. Finalment, quan la Laura se’n va a l’oceà —«la seva tela verge, el quadern buit on traçar les noves idees»—, s’embolica amb un home més gran, pescador tranquil i pare d’un nen. El Pau, com ella, no es transforma: són ells qui amb el seu poder artístic metamorfosegen els altres com si fossin autèntics flautistes d’Hamelín. Saben aturar el temps, aquell que de tant en tant bufeteja «com una antiga fotografia o una veu».

Amb Endins aprenem que una persona mai no acaba de fer-se, és un constant fer i quan sembla que està prou feta comença a desfer-se si no l’han desfet abans: «Som ben bé art efímer, com els traços escorreguts per l’aigua o cremats pel foc». Les persones són jeroglífics per desxifrar que en aquesta vida hem vingut a sentir en majúscules.