Boris Vian, immortal

Al gener de l’any passat, Lluís-Anton Baulenas (dramatúrgia i veu) i Pau Mainé (guitarra) trepitjaven el Romea acompanyats de les melodies d’Oriol Tramvia, les il·lustracions de Miquel Zueras i la col·laboració de Gemma Julià, per fer vibrar el públic amb el muntatge Manual de supervivència. Homenatge a Boris Vian que podreu veure el dimecres 17 de febrer a les 20h a l’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona en el marc del festival Ara Poesia.

Baulenas, escriptor, traductor i crític, ha repetit en més d’una ocasió que Vian constitueix una de les bases de la seva vida i obra. És més, si li ho preguntes, afirma que, quan el va descobrir, la seva actitud vital el va enlluernar de tal manera que va decidir fer-se escriptor (si és que existeix un abans i un després en tota voluntat d’escriptura que permeti enganxar-se’n l’etiqueta, o llevar-se-la).

Per què, Boris Vian? “Per tantes coses!”, ens respon amb raó Lluís-Anton Baulenas. Sota el títol de “Manual de supervivència”, se’ns revela el secret de l’escriptor francès: una lluita aferrissada per la vida, per gaudir-la, narrar-la, musicar-la. Quan els metges li diuen que, segons el que faci, viurà més o menys, Vian no dubta: ell no vol marxar del món, té massa coses a dir.

A No la voldria dinyar, l’autor francès escriu: “Hi ha tant per observar i sentir, abans d’endinsar-te en la nit”. I és en aquest camí d’escolta i observació, de visió crítica de la societat, que Lluís-Anton Baulenas centra l’espectacle. O no es tracta, també, d’un homenatge a les trajectòries, als llegats que rebem dels altres? A la continuïtat, malgrat tot.

En general, tenim certa por a confessar que no som originals, que estem constituïts per trossos, per fragments que rebem dels demés, d’actituds que observem, d’intents d’entendre la vida. Fet que comporta un canvi en la retòrica de la mort que, d’altra banda, no ha de ser necessàriament negatiu, sinó tot el contrari. Si som fruit dels altres, no hi és implícita, aquí també, la immortalitat?

A partir de la pràctica de la patafísica, ciència imaginària que es manifesta contra tot allò que és (o no) seriós, on la regla només és excepció de l’excepció, Lluís-Anton Baulenas i Pau Mainé es lliguen corbates al cap, s’embenen els ulls, i ens recorden com d’extraordinària pot arribar a ser la vida, si hi ha ganes de deixar que ens sorprengui.

Molt encertada és, també, la veu de la guitarra, a qui Pau Mainé fa cantar en record del trompeta jazzístic. Baixos greus, seguits de melodies més o menys improvisades, glissandos prou oportuns, i un llarg etcètera, ens recorden com d’important és, també, la música, per poder aixecar el cap i somriure a totes les injustícies que segueixen habitant el món.

O no són, cançons com Le déserteur, o Je bois, bocinets de Boris Vian que, afortunadament, segueixen viatjant de boca a orella, fent-nos present que negar-se és un dret, i que viure lliurement ho és, fins i tot, encara més?

L’Ara Poesia ens ho torna a recordar, i tant de bo no se’ns oblidi.

Trobareu més informació al web de la Casa de Cultura de Girona.