Tenir els fills criats

Ho havia sentit en contextos lleugerament diferents. “Se’ls ha criat ella”, deien d’una dona que havia donat pit als seus fills. O “pobres, amb els nens a mig criar”, deien d’una casa on havia mort la mare deixant-hi canalla. No fa gaire, una tia va dir-me en relació amb el meu nen de dos anys: “dos dies i el tindràs criat”.

Al principi em va semblar que volien dir mig any, que és quan els pollets ja s’asseuen i poden menjar farinetes, però aviat vaig veure que l’edat en què un fill es dona per criat és molt inexacta perquè en realitat no s’acabava mai. Cada dos per tres tens la sensació que ja has fet la feina. Li retires la llet. Li treus el bolquer. Fa quatre passes. Diu dues paraules. I de sobte et sembla que tornes a tenir el cap clar, els pits ferms, i que podràs tornar a ser qui ets.

Aquest miratge del pensament ve d’un error primordial, que és haver viscut sempre corrent una cursa d’obstacles. I encara, mudant la pell amb cada obstacle assolit. Suposo que no podríem viure si no penséssim que podem deixar moltes coses enrere. El nen trist, el púber perdut, el jove que acumula trencaments. Girar full és més fàcil que absorbir-los.

Fins que arribes a un lloc diferent. Un lloc d’on no vols marxar. I aquests fills, que treuen de polleguera, que desposseeixen, que posen al límit la parella, no els saps ubicar. Perquè avui penses “sort que els pitjors temps ja han passat” i demà ploraries perquè no tornaran a fer mai més aquella olor de llet i bavalles.

Hi ha un relat formidable de Courtney Zoffness on aquesta ambigüitat s’explica molt bé. Després d’un segon fill demencial, la parella decideix tancar la parada. Tot i que ho té clar, Zoffness necessita fer un ritual per assimilar que el seu úter no tornarà a allotjar cap altra criatura. Que els seus pits no n’alimentaran cap més. Que els seus malucs no sostindran cap altre ésser d’una manera tan primària. Aquest dol del cos, que és diferent en homes i dones, és fonamental fer-lo a fons. Per no convertir els fills en eterns dependents, per no buscar amants amb l’anhel inconscient de fecundar o que et fecundin, per molts motius més.

El sistema d’avui, tan intricat amb la nostra naturalesa, també promou l’existència com una cursa sense fre ni recapitulació. En aquest sentit, el vincle amb els fills, aquest voler acompanyar una persona al llarg de tota una vida i en totes les seves metamorfosis possibles, és revolucionari. T’obliga a ajustar el teu món interior al món interior d’algú altre de manera permanent. Una sincronia més o menys intensa però constant, semblant als grans amors que per sort experimentem poques vegades. “Dos dies i els tindràs criats”, va dir-me una tia. I jo vaig pensar: però no crescuts ni ajudats ni viscuts amb la distància que en cada moment necessitin.

«Cos sagrat». A Sortir de mare, Courtney Zoffness, La Segona perifèria, 2023, traducció de Núria Busquet Molist