Sexe, amor i absurd

Fa una setmana vaig assistir a la gala dels Premis al Pitjor Sexe de l’Any. Després del rebombori causat pel reportatge de Carlota Rubio i sent aquest escrit el cinquè o desè que em consta que ha inspirat, no podia sinó acostar-m’hi disposada a riure una mica. La cerimònia la dirigia la mateixa Carlota Rubio i comptava amb Oye Sherman i Mockudramas per recitar els fragments nominats. Va ser ràpid i divertit, i, estirant el paral·lelisme, espero que es repeteixi. L’anàlisi sociològica el deixaré per la companya Laia Mauri Baraza, que n’ha escrit i a qui us recomano llegir abans de seguir amb mi, però tampoc faré veure que aquesta dèria per explicar el sexe no ha trastocat fins i tot la meva agenda. No només vaig decidir assistir a l’acte sinó que em vaig trobar una Llibreria Finestres plena a vessar, amb tot d’espectadors a peu dret entre taulells i estanteries, balancejant-se d’una cama a l’altra, com jo, impacients per ves a saber què. A cada eufemisme, creixia el cor de rialles: que si caragol treu banya, que si xuixo de crema, comparacions poètiques i, fins i tot, un “cameo” de la fúria de Déu. Tal com indicava Rubio repetidament, descontextualitzat, qualsevol escrit sobre sexe ens farà gràcia, com ho pot fer un escrit sobre l’amor, sobre la tristesa o qualsevol cosa que apel·li a certa intimitat. Riem perquè aquesta intimitat no és nostra, i des de fora tenim prou distància per saber-la ridícula. Entendre la vulnerabilitat ens faria vulnerables als ulls dels altres. Alhora, com més hi penso més veig que l’única manera d’evitar el ridícul doble de la mentida i la impostació és deixar-nos ser una mica absurds. Quan teatralitzem la dignitat és perquè ens veiem amb els ulls de l’espectador. I tot i que en el sexe és difícil de trobar l’equilibri, perquè portem dues dècades d’hipersexualització purament estètica, capitalitzada i perfectament coreografiada, és molt més fàcil d’explicar amb l’enamorament, igualment malentès i explotat.

No sé quina és la cosa més absurda que he fet enamorada. He après a tocar el baix i a jugar a cartes Màgic. He cuinat plats desconeguts i he demanat receptes a l’àvia, tot i que mai m’havia interessat la cuina, per poder regalar també la meva idea de llar. M’he cregut mentides i he inventat veritats. M’he fet petita i m’he fet gran. En més d’una ocasió, per molt que em pesi, he deixat de posar-me el pintallavis que sé que em fa més atractiva pensant que aquell dia ens faríem un petó. I no ens el vam fer. Que tot això faci una mica de vergonya ho fa més poderós. La fal·lera per seduir el lector —i a nosaltres mateixos— converteix tota intenció d’explicar l’amor —o el sexe— en publicitat. Però amb això no defenso que s’hagi de defugir la teatralitat i abraçar el costumisme de 2010, sinó el contrari: acceptar l’absurd com a expressió artística, malgrat tot. De tant en tant, rondant per les xarxes em trobo alguns pesca-likes que revisen la història de Romeu i Julieta, fent broma del fet que una bogeria que acaba en tres dies i sis morts no pot tractar d’amor “de veritat”. Més enllà de Shakespeare, la por que ens fa el “cringe” està a punt d’atrofiar la nostra capacitat de llegir o de crear des de l’experiència sense tenir en compte el panòptic que ens observa, el petit trol que tenim a dins per passar falsos controls de qualitat, perquè sabem que absolutament tot és susceptible d’acabar enterrat per centenars de capes d’humor i ironia a través piulades, crítiques, mems o premis en llibreries. Com bé va dir Anònim un dia, ser “cringe” és ser lliure.

Video Games de Lana del Rey és la meva cançó d’amor preferida. Especialment, des que vaig llegir que l’autora la cantava a un xicot a qui veia jugar a World of Warcraft durant les tardes que passaven junts. El sublim que persegueix l’estètica musical de la cançó xoca directament amb la terrenalitat de l’enamorament de Lana del Rey. Video Games comença amb unes campanes llunyanes, profètiques; el fet que sonin just abans que comenci la música, literalment marcant el tempo, els hi dona un aire premonitori i malastruc. Quan comença la música, a més dels acords del piano podem sentir una arpa, tot i que podríem imaginar que és una lira a les mans de Cupido, jo què sé. El piano juga amb el vaivé de quatre acords, un gronxar que també emula la melodia al seu torn, com el quadre de Fragonard, que sempre que va, torna; un joc que no té aturador. Cap al vers, entren les cordes a l’estil Hollywood daurat, un so que caracteritza la cantant fins avui mateix, i a través d’aquest podríem parlar de nostàlgia anticipatòria, d’idees d’amor perdudes i de finals feliços, però la meva part preferida de tot plegat és quan, de mica en mica, a mesura que puja la intensitat, se sent un redoblament de tambors, que imagino com un batalló de guerra entrant a morir al camp. Tot això, legítimament inspirat pel romanç amb un noi que passava els dies jugant al WoW, segurament, bevent cervesa directament de la llauna mentre la pobra Lana se li asseia a la falda. Però no és Video Games per si sola, sinó la contradicció amb la realitat el que explica la dimensió d’aquest enamorament. Quan em bloqueja la por, m’agrada pensar que la mesura del sentiment és l’absurd, ja sigui en fer servir la paraula “bolet” en un context sexual de manera no irònica o saber que, malgrat els Doritos i el WoW, el cel es tornava llar a la terra quan aquell estiu de 2011 la Lana era amb el seu xicot.