Roger Canals: «La IA ens ha de servir per entendre'ns millor»

L’assaig La imatge que mai no acaba. Un viatge per l’antropologia visual, des del cinema etnogràfic fins a la intel·ligència artificial (Gedisa, 2023), de l’antropòleg, cineasta i professor de la Universitat de Barcelona Roger Canals, és el primer llibre d’antropologia visual publicat en català. Una proposta clara, crítica i actualitzada que recull els avenços en el camp dels últims deu anys. Un treball teòric i pràctic que es va començar a gestar a la selva veneçolana i que abasta des del cinema etnogràfic fins a la intel·ligència artificial. En una entrevista per Núvol hem pogut desgranar alguns dels temes que engloba.

Com a introducció per tothom a qui l’antropologia li quedi molt lluny, què és l’antropologia visual?

Per molta gent l’antropologia visual són els documentals més o menys exòtics que veiem sobre cultures llunyanes i aparentment salvatges o no occidentals. La motivació de fer aquest llibre neix en part del desconeixement que hi ha al voltant de l’antropologia visual i la voluntat de fer-ne una definició que sigui interessant per antropòlegs i antropòlogues, però que també pugui interessar a gent del cinema, de la sociologia i dels estudis visuals i de l’art. L’antropologia visual comprèn quatre àmbits d’estudi principals: estudiar les imatges, estudiar a través de les imatges, escriure visualment i investigar què significa mirar. El que proposo és que aquests àmbits estan relacionats i no es poden separar, formen un tot indestriable.

Per què creus que ara és un bon moment per posar al centre l’antropologia visual?

Vivim un moment privilegiat per l’antropologia visual. Per una banda, les noves tecnologies de la imatge, els nous instruments de visió i els nous agents visuals amb què interaccionem cada dia són un tipus d’imatges que fa uns anys no teníem. Per tant, estan sorgint noves imatges, hi ha unes transformacions dins de la nostra ecologia visual i l’antropologia ens pot ajudar a entendre-les. I, per altra banda, la manera com nosaltres ens relacionem amb les imatges no és única i el valor que la gent dona a les imatges no és el mateix. Hem de deixar d’estudiar les imatges de manera abstracta i posar l’accent en les relacions que hi creem i en la diferència de maneres de concebre-les i d’interaccionar-hi.

La frase “vivim en una societat centrada en la imatge” sembla haver-se convertit en un mantra amb la intrusió de les xarxes socials a les nostres vides, però tu expliques que en realitat sempre ha estat així.

Estic cansat d’aquesta idea de la ‘societat de la imatge’. Tota societat és una societat de la imatge, però ho és de diferent manera. Ara constatem una omnipresència de les imatges en molts espais, però aquesta cultura de la imatge també s’hauria de posar en dubte, perquè una cosa és que interaccionem constantment amb imatges, i l’altra és que les coneguem i les sapiguem pensar i utilitzar. Una altra cosa que m’incomoda és aquesta desvaloració implícita cap a la imatge, hi aboquem tots els mals de la societat. Si la gent jove no llegeix, és culpa de les imatges; si hi ha banalització, és culpa de les imatges. No nego que tots aquests motius tinguin una relació amb certs aspectes de la cultura visual contemporània, però tampoc hem de caure en una mena de rebuig cap a les imatges. Al cap i a la fi, hi ha molts fòrums o grups de xat que estan plens de discurs d’odi i ningú diu que la solució per això sigui deixar de llegir, al contrari, tothom està d’acord que cal llegir millor per entendre el poder del discurs.

El clixé és aquesta imatge previsible que reafirma o verifica la imatge prèvia que nosaltres teníem. En contra d’això, proposo les imatges de subversió, que és el que anomeno contraimatges.

Les xarxes socials funcionen a través de la dialèctica entre mostrar i ocultar, tothom pot decidir com actuar i relacionar-se amb els altres a través d’una pantalla, estem davant d’un canvi relacional significatiu?

El problema d’això és que les imatges sempre són parcials, fragments de la realitat, però solem atorgar-los una dimensió global. A les xarxes socials la gent hi publica allò que vol mostrar de si mateix. Ara bé, si com a espectadors prenem aquests fragments com una dada i no com un discurs, aleshores tenim un problema. Perquè si confonem la imatge amb allò que la representa, estem abocats a l’engany i la frustració.

Després d’un estudi exhaustiu de la història de les imatges, consideres que hi ha imatges universals?

La imatge entesa com a representació visual és universal. El que sí que trobem en la cultura digital globalitzada és que hi ha unes imatges que tenen un abast mundial, imatges a les quals tothom pot accedir i que tothom veu. Aquest aspecte és nou i molt rellevant, perquè en certa forma hi ha un procés de concentració del capital i moltes de les imatges que veiem depenen d’unes grans corporacions que tenen la potestat de crear aquestes fotografies i de moure-les.

Al teu assaig encunyes el terme «contraimatge». Què és exactament una «contraimatge»?

Quan parlo de contraimatges em refereixo a la necessitat de realitzar i fer circular imatges que desafiïn aquelles imatges totalitzadores sobre un determinat col·lectiu, cultura o fet social que han perdut el seu valor crític per tal que no esdevinguin clixés. El clixé és aquesta imatge previsible que reafirma o verifica la imatge prèvia que nosaltres teníem. En contra d’això, proposo les imatges de subversió, que és el que anomeno contraimatges, que no tenen per què ser necessàriament imatges polítiques d’una manifestació, per exemple. La subversió es pot trobar en les cures, tradicions o gestos que nosaltres no coneixíem. La contraimatge és allò que desafia el discurs hegemònic.

La intel·ligència artificial ens està parlant de nosaltres mateixos, no li hem de tenir por, ens ha de servir per entendre’ns més.

L’aparició de la intel·ligència artificial està generant un moment disruptiu en la cultura, què ens pot oferir l’antropologia visual en l’anàlisi d’aquest moment?

En relació amb la intel·ligència artificial ens trobem en un moment de desconcert visual. Aquests moments de crisi són interessants per a l’antropologia i les ciències socials en general perquè, de la mateixa manera que vam entendre millor la fotografia analògica quan va aparèixer la fotografia digital, la intel·ligència artificial ens ha de servir per entendre millor com hem estat relacionant-nos amb les imatges anteriorment i quines són les nostres pors i els nostres desitjos. L’antropologia visual ens pot servir per entendre, per exemple, la por a les imatges falses i com ens remet a quelcom antic. Com és el trucatge en la fotografia i el fet de fer passar per una evidència visual allò que és un muntatge. També penso que la IA té tota una sèrie d’amenaces i de perills des del punt de vista ideològic, ja que sembla que hi ha biaixos de gènere, biaixos de raça i biaixos socials molt forts. Sabem que rastregen bancs d’imatges enormes, sabem que s’utilitza en una dimensió anticipatòria en termes de control social per crear estereotips, tot això són perills reals i l’antropologia visual ens ha de servir per estudiar-ho i posar-ho el descobert.

Hem de tenir por a la intel·ligència artificial?

La IA es presenta com una infinitat de recursos, quan de fet, és una combinatòria d’imatges existents. Per tant, com explico al llibre, la idea que totes les imatges són imatges d’imatges prèvies és més clar que mai. Evidentment que la IA té processos d’aprenentatge autònom i de millora, però, al cap i a la fi, les imatges són les imatges que hem fet nosaltres. Del que ens està parlant sobretot la IA és de nosaltres mateixos, no li hem de tenir por, ens ha de servir per entendre’ns més. Des de l’antropologia hem d’agafar la IA com a objecte d’estudi, i intentar veure com la gent l’imagina, la conceptualitza i la critica.

Una de les coses importants que destaques a ‘La imatge que mai no acaba’ és el consentiment visual. Per què hi ha tanta por amb els possibles usos que es poden fer posteriorment de la imatge filmada?

Costa cedir la nostra imatge. Vivim un moment molt paradoxal perquè, d’una banda, mai havia estat tan fàcil fer imatges, ni ens havíem fet tantes imatges sense el nostre consentiment, però al mateix temps, mai com ara, hi havia hagut un procés de judicialització, legalització de la imatge, com tenim avui dia. Som molt més conscients del dret a la imatge, del consentiment i de protecció de la intimitat. El problema no és realitzar la imatge, sinó fer-la circular, perquè hi ha moltes pors al voltant: la descontextualització, la difamació, la manipulació, etc.

En certa manera es culpa a les imatges de la crisi de la paraula contemporània, però tu surts en defensa de la imatge.

Quan jo parlo d’estar a favor de les imatges, proposo, d’una banda, estar en contra de la idea de fer de la imatge l’ase dels cops de la societat contemporània. “La crisi del pensament és per culpa de les imatges”, jo m’hi nego, la crisi de les imatges és una part d’una crisi del pensament més ampli. El que suggereixo és que ens aturem en les imatges i les reconnectem amb allò que va més enllà d’elles mateixes. Cal extreure la imatge d’aquest flux d’imatges constant i saber aturar-se. Això no implica gaudir menys la imatge, sinó entendre-la millor.

Com podem conèixer millor les imatges que ens envolten?

L’antropologia sempre diu que el primer pas d’un antropòleg no és estudiar els altres, sinó estudiar-se a si mateix i el mateix passa en les imatges. Per què faig imatges així i no d’una altra manera? Per què quan vaig a un lloc fotografio això i no allò? Per què quan faig una fotografia dic que no ha quedat bé? Una part de nosaltres mateixos està fet per una cultura visual que ens ha estat donada, que hem assumit d’una manera molt passiva. Recuperar aquesta sobirania en relació amb les imatges és el que jo proposo en aquest llibre.

Has comissariat una nova mostra vitrina al Museu Etnològic i de Cultures del Món titulada ‘Les estàtues també moren?’, què hi trobarem?

L’exposició es titula Les estàtues també moren? i aquest interrogant final apunta a la idea que hi ha imatges que han estat violentades o agredides, però que al mateix temps destruir una imatge no és tan fàcil. Pots destruir una imatge físicament, però si la gent la recorda, d’una manera o altra continua viva. En el cas dels museus etnogràfics, la tesi principal de la pel·lícula, sobre la qual es basa aquesta exposició, és que les imatges provinents d’altres contextos socials i culturals, en ser incorporades a una institució museística, darrere d’una vitrina, etiquetada, mirades com objectes artístics (quan de fet, en la major part dels casos eren objectes de caràcter ritual), són agredides i fora del seu hàbitat natural acaben morint. El que nosaltres ens plantegem és si aquesta és una mort definitiva, si aquesta imatge acaba aquí, o si en donar-li un valor social pot significar una obertura cap a altres significats o pot adquirir, fins i tot, funcions subversives que vagin en contra d’aquesta acció inicial que les va agredir i matar.