Jo copago, tu pidoles, ells privatitzen: la nostra educació pública de país

Si un dia ens preguntessin com ens imaginem una educació pública de país, la resposta no seria molt sofisticada. En una escola pública de país —gratuïta, universal, igualitària i democràtica—, cada curs l’administració donaria a cada centre públic els recursos necessaris i suficients per funcionar òptimament. En funció de l’alumnat matriculat —el del barri: sense els biaixos distorsionadors de la lliure elecció de centre ni els del repartiment cosificador i paternalista dels plans de xoc contra la segregació—, cada curs l’administració assignaria a cada escola i institut els diners suficients i necessaris per les despeses bàsiques de funcionament i manteniment, les sortides, el material i les activitats; assignaria els recursos humans suficients i necessaris per impartir docència amb ràtios raonables, atendre la diversitat amb cura i rigor d’acord amb les especificitats del centre, facilitar la formació continuada del claustre i la resta de professionals, i per garantir equips estables amb condicions laborals dignes i amb un sistema de governança cooperatiu i democràtic. 

No hi hauria grans secrets. L’escola seria realment gratuïta i de qualitat. Fins i tot les sortides més especials, com les colònies, tindrien partida: una partida raonable per no col·lapsar les arques però alhora garantir sortides a la natura a tot l’alumnat, pagar les hores extra de professorat i monitoratge i, de retruc, activar l’economia local de les cases de colònies i lleure. Fins i tot el temps de migdia seria considerat temps educatiu de qualitat i seria finançat i proveït directament per l’administració pública sense cap externalització en empreses privades ni precaritzacions laborals. L’autonomia de centre, per la seva part, serviria per adaptar-se als contextos de cada centre i de cada barri, però mai per liberalitzar el curriculum i els cobraments a les famílies, ni per deixar en mans de la deessa fortuna l’adquisició d’uns coneixements i uns drets o d’uns altres. 

La realitat de la nostra educació publica de país

Malauradament, la realitat de la nostra educació pública de país és ben diferent. Ben lluny de la gratuïtat establerta per la llei, cada curs les famílies refinancem el sistema públic amb 154 milions d’euros que surten directament de les nostres butxaques per compensar els diners que no posa l’administració. Ho fem a través de les quotes de materials i sortides, de les quotes de les ampes i afas, de la cerca de subvencions i donacions d’entitats privades, i de donacions en espècie, uns copagaments que es destinen a sufragar el manteniment de les instal·lacions, el pagament dels subministres, les formacions docents, els tallers per a l’alumnat, els fons de solidaritat per qui no pot copagar, la contractació —absolutament il·legal— de professionals en horari lectiu per compensar la manca de personal públic i un llarg etcètera que faria enrogir (quina ironia) el més esquerra-republicà dels governs. Uns copagaments que tristament generen alhora diferències i segregacions indecents entre els propis centres públics. 

No és cert que les afes, ampes i famílies de la pública participem i construïm col·lectivament la comunitat escolar. Bàsicament el que fem és gestionar la misèria. Treure hores a les nostres nits per fer tetris de tresoreria perquè les escoles i els instituts públics on van els nostres fills i filles no col·lapsin financerament i puguin dur a terme els seus projectes educatius. Sense saber-ho ens convertim en còmplices i executores de la privatització dissenyada des de dalt.

Però també les docents i la resta d’educadores i treballadores del sistema públic copaguen. Ho fan amb les hores extra que posen cada dia per fer tot allò que el desmesurat temps lectiu no els permet fer —coordinar, corregir, avaluar, preparar, programar, reflexionar, col·laborar, alimentar els aplicatius informàtics…—; ho fan també amb els estius sense cobrar quan, gràcies als contractes parcials, inestables i precaris que van encadenant, acaben regalant juliols i agosts gratuïts a l’administració; i ho fan quan sufraguen amb els seus propis diners les formacions i els reciclatges. 

I les direccions fan miracles. Abduïdes, això sí, per un relat empresarial que estan naturalitzant sense adonar-se. Ja no són —com passava abans— membres del claustre triats democràticament que interrompien durant un temps la tasca docent per a contribuir a la gestió de les escoles i els instituts. Cada cop més són directius, professionals del lideratge i la gestió amb màsters i un munt de títols (fins i tot amb una associació pròpia!), que ni els somnis més humits de la CEOE i Foment de Treball haguessin gosat mai idear. Des de quan els centres educatius públics estan gestionats per directius? Des de quan són empreses? Com es pot educar en democràcia sense democràcia? I aquestes direccions, com les famílies, es dediquen a deixar de banda la pedagogia per bolcar-se en la burocràcia de la nova gestió escolar i en els tetris financers tot buscant sota les pedres els diners que garanteixin el sosteniment dels centres i creuant els dits cada final de curs perquè el Departament sigui benèvol amb el repartiment de docents i altres professionals de l’educació de cara al curs següent.

I el govern? El govern se’n riu de tots nosaltres. De les famílies, de les docents i educadores, de les direccions i, és clar, de l’alumnat. Ho fa, en primer lloc, incrementant, efectivament, el finançament en “educació”. De fet, hem passat de 4.821,14 milions d’euros de pressupost el 2019 a 6.467 milions de pressupost executat el 2021. Mai no s’havia invertit tant! Però aquests increments de diners públics no van a parar a l’educació pública. Aquests increments bàsicament es destinen a pagar deutes amb els ajuntaments i a dos sectors privats: el de les escoles privades concertades (mares de totes les segregacions) que, a diferència de les públiques, han disminuït l’alumnat però han incrementat la injecció de diners públics a xifres anteriors a la crisi de 2008. I al de les empreses privades, com les companyies de hardware que, amb l’excusa de la pandèmia i la bretxa digital, s’han arribat a embutxacar 320 milions d’euros. No es tracta, per tant, d’arribar al 6% del PIB d’inversió en educació, sinó de decidir a on es destinen aquests recursos públics, si a invertir en l’escola pública o a entregar-los a mans privades.

I el govern, en segon lloc, se’n riu de tots nosaltres dedicant-se a obrir nous melons a tort i a dret per treure el focus dels problemes veritablement estructurals, entretenir-nos amb discussions bizantines i, evidentment, per dividir-nos com a comunitat educativa: després de 12 anys de retallades, demandes d’estabilització laboral, denúncia dels decrets antidemocràtics de direccions i plantilles, clams per abaixar les ràtios a primària i secundària, exigència de mesures i finançament per desplegar el decret d’inclusiva, necessitat urgent d’incorporar al currículum sabers fonamentals com l’educació afectivo-sexual i tantíssimes altres demandes, després de tots aquesta anys, el govern es despenja amb una suposada abaixada de ràtios només a partir de P3 que en realitat correspon a una baixada de la natalitat (!), un canvi curricular imposat i seguit d’un avançament del calendari escolar (a veure qui fa les noves programacions didàctiques amb menys temps), i la gratuïtat de les escoles bressol que, a falta de la gratuïtat real de l’educació obligatòria, evidentment ningú no havia demanat.

Jo, tu, ells

Nosaltres, les famílies, les docents i les educadores, copaguem. I per sortir de l’atzucac vosaltres, caps d’estudis, secretaris, coordinadors pedagògics, directors, claustres i consells escolars dels centres públics aneu pidolant. Pidoleu a les famílies i, fins i tot, al Departament d’Educació, com si no fos el deure de l’administració pública el de proveir de tot el finançament i els recursos necessaris per al dia a dia material i educatiu dels centres públics. Pidoleu i gestioneu beques, pidoleu i gestioneu caritat de les famílies i dels bancs, i dia rere dia aneu administrant aquest desori absurd sense ni tan sols recordar que l’educació pública havia de ser gratuïta —cap copagament ni caritat de ningú, tot el finançament públic— i universal —igual per a tots els centres públics i per a tot l’alumnat actual i futur. 

Potser és hora que nosaltres, les famílies, les docents i les educadores, deixem de copagar: fora quotes de materials i sortides, fora hores extres de docents i educadores i fora formacions pagades de la butxaca i de la precarització. I és hora que vosaltres, els caps d’estudis, els secretaris, els coordinadors pedagògics, els directors, els claustres i els consells escolars de centres públics no defalliu, recordeu els principis de gratuïtat, universalitat, igualtat i democràcia que fonamentaven i donaven sentit a l’escola pública i que, a aquesta vaga tan necessària que heu encetat, hi sumeu obertament la supressió dels copagaments i la supressió dels concerts educatius, deixant de demanar a les famílies i passant a reclamar únicament als vostres caps: des de Cambray a la Via Augusta fins a l’inspector del vostre districte.

Una escola pública que no és gratuïta no és una escola pública. Una escola pública que no inclou tothom no és una escola pública. Una escola pública que no reconeix ni laboral ni simbòlicament el seu cos docent, que el tracta com a mà d’obra precària sense veu ni vot, no és una escola pública. El que tenim ara és una altra cosa i no la volem. Aquest dissabte sortim al carrer a reclamar una escola pública de país, més diners públics per l’educació i tots els diners públics per a la pública.