L’entusiasme compartit

Quan vaig arribar a Bristol per ensenyar-hi llengua i cultura catalanes el setembre del 2020, en plena pandèmia i enmig del Brexit, em vaig mirar tots aquells carrers desconeguts i vaig esforçar-me a retenir-ne la imatge. Ara sé que ho vaig fer per poder rememorar-la anys després, quan aquella ciutat estranya s’hagués convertit en casa meva; quan cada cantonada, cada parc, cada restaurant, cada avinguda, cada plaça, cada bar i cada aula de la universitat hagués quedat associada per sempre més a un moment, una persona, una cançó o a un record que m’enduria. Perquè comparar aquella primera imatge amb la imatge que en tinc ara, dos anys i mig després, em fa ser més conscient que mai de tot el que hi he viscut i de com totes les experiències, des de les més banals fins a les més transcendents, converteixen els llocs en casa sense que te n’adonis, i de sobte et sembla impossible que aquells carrers anònims del primer dia siguin els mateixos carrers d’ara, tan propers, tan plens de significat.

I és que ser lector de català en primer lloc diria que és això: arribar en un lloc estrany i convertir-lo a poc a poc en casa. Trobar-hi els teus camins, i topar-te per atzar amb la gent amb qui els compartiràs i que afortunadament continuaran acompanyant-te quan te’n vagis: el teu responsable acadèmic, que s’acaba convertint en un pilar fonamental; els companys de la Xarxa Llull, sempre ben a prop malgrat estar tots escampats pel món; els teus companys de pis de països diferents que han anat venint i marxant; els companys de departament, amb qui comences compartint despatxos i hi acabes compartint sopars que s’allarguen fins al matí; gent que coneixes aquí i allà i que s’acaben fent imprescindibles; alumnes que es converteixen en exalumnes i després en amics. Sovint em pregunto com hauria estat l’experiència si, en lloc de Bristol, hagués sol·licitat la plaça a un altre lloc, i la idea em sembla per un moment insuportable. Però de seguida em reconforta pensar que els camins i les persones que fan que tot això tingui sentit també hi serien, però senzillament serien uns altres. 

Però ser lector de català és sobretot plantar-te cada setmana davant d’un grup d’alumnes i fer-los entendre que la decisió que han pres d’estudiar català és important i valuosa. Sense dir-los-ho mai de manera explícita, sinó demostrant-los-ho constantment, a dins i fora de l’aula. Fent-los viure experiències que mai haurien viscut si no haguessin estudiat la nostra llengua: donant-los a conèixer aquell grup de música en català que s’acaba convertint en el seu grup preferit o aquell escriptor que s’acaba convertint en el seu autor de capçalera; recomanant-los aquella pel·lícula o aquella sèrie que els enganxarà per sempre més a l’audiovisual en català; animant-los a participar en intercanvis lingüístics, estades o a passar el seu any a l’estranger als Països Catalans, d’on tornen amb l’entusiasme obert i encomanadís de qui tot d’una s’adona que estudiar català tenia tot el sentit del món perquè veu tantíssimes portes obertes a gent, feina, cultura, experiències —unes portes potser no tan diferents de les que jo m’he trobat en venir aquí a ensenyar-lo. Perquè el lectorat és especialment això: aquest entusiasme compartit de recórrer un camí junts. Recordar el setembre en què ensenyaves a aquells alumnes a dir “Hola, com estàs?” i mirar-te’ls dos anys després, amb tot el creixement que hi ha hagut entremig en ells i també en tu, mantenint una conversa fluïda en català sobre qualsevol tema, i pensar: “Això. Això és el que fa l’entusiasme compartit. I aquesta és la força que pot arribar a tenir”.

Sempre demano als estudiants què és el que més els agrada del català i el que menys. El primer any, una alumna em va respondre: “El que menys m’agrada del català és que tothom em pregunti per què l’aprenc”.

El lectorat de català són els alumnes que any rere any s’immergeixen amb passió en la nostra llengua i cultura, com un camí que s’obre. El lectorat és que una alumna t’enviï un correu entusiasmada perquè passejant el gos en un parc de Bristol ha conegut una dona de Barcelona i hi ha pogut parlar en català, o que un alumne que passa el seu any a l’estranger a Catalunya es posi el repte de visitar les 42 comarques (!) i creï un perfil d’Instagram per explicar els seus viatges i experiències. També és aquell alumne que es mira Polònia cada setmana i ho sap tot de política catalana, o aquell altre que a mitja classe et diu, sense venir a tomb: “Què vol dir ‘blaugrana al vent’?”. I aquella altra alumna que t’explica emocionada que no pot parar d’escoltar Zoo des que vam treballar la cançó de La mestra a classe, i també aquell altre que ha descobert Senyor Oca, un grup que no coneixes, i et diu que “l’has d’escoltar perquè és brutal”, o aquella altra que després de veure Pa negre va assabentar-se que la dissenyadora de producció de la pel·lícula era familiar seva. O aquell grup d’alumnes que creen un equip de futbol anomenat Bristolunya per a la lliga de la universitat, perquè és el català el que els uneix. O tots aquells alumnes que tornen entusiasmats del seu a l’any a l’estranger perquè per fi han pogut veure els castellers o les falles de València de què tant hem parlat a classe a la vida real, o perquè han anat a un concert d’aquell grup que vam escoltar, o han ballat a les festes majors de no sé quants pobles. I també aquells exalumnes que, un cop han acabat la universitat, van a passar uns dies a Catalunya i el primer que fan és posar-se en contacte amb tu per fer una cervesa que demanen ells al cambrer en un català perfecte.

Al cap d’unes setmanes d’haver començat el curs, sempre demano als estudiants què és el que més els agrada del català i el que menys. El primer any, una alumna em va respondre: “El que menys m’agrada del català és que tothom em pregunti per què l’aprenc”. Em va fer pensar molt, aquella resposta. Però amb els anys he anat veient que aquella pregunta només podia venir d’algú que no ha estudiat mai català. Em sembla que els estudiants de la Xarxa Llull, tots i cadascun d’ells, a Bristol i arreu del món, no se la fan mai, aquesta pregunta, perquè la resposta la tenen molt clara.

Fins al 23 de desembre podeu optar a la convocatòria de lectorats de català a nou universitats estrangeres a la pàgina web de l’Institut Ramon Llull.