Vindicació de Sylvia Rexach

Només va viure trenta-nou anys, però va deixar empremta en l’àmbit de la cançó i de la cultura en general, a l’Amèrica Llatina. Sylvia Rexach (San Juan de Puerto Rico, 1922 – 1961) va ser cantant, multiinstrumentista, compositora, poeta, guionista, però, sobretot, va destacar com a bolerista: autora de cançons colpidores, a l’alçada de les que canten i han cantat les grans veus del continent llatí. Amb orígens catalans per part de pare, va evidenciar des de ben joveneta una vena artística, segons expliquen els seus biògrafs, que va posar de manifest amb una activitat ingent com a lletrista i cantant. La seva filla, l’actriu i vocalista Sharon Riley Rexach, assegura que va compondre una cinquantena de cançons i va escriure un bon fotimer de guions de tota mena per a la televisió.

Rexach també va passar a la història per fundar, a la dècada de 1940, el primer grup íntegrament femení a Puerto Rico: Las Damiselas, un trio que va acabar esdevenint un quartet i amb el qual va acabar practicant un munt de gèneres de la música llatinoamericana, en clau de tota mena. Amb Las Damiselas va triomfar, explica Riley, a Puerto Rico i també a Nova York. Com a columnista, va ser coneguda pels seus articles al Diario de Puerto Rico, on feia una col·laboració anomenada A sotto voce. «Irònicament, crec que sabia que la paraula escrita és el silenci que crida», diu Sharon Riley.

Independentista porto-riquenya, tot i que durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb l’exèrcit nord-americà, era, segons la investigadora Elaine Vázquez, una dona de «caràcter rebel», influenciada, en part, per les convulsions polítiques de l’època i pel seu pas per la Universitat de Puerto Rico. Sylvia Rexach va ser, en boca dels seus estudiosos y admiradors, una dona avançada al seu temps. Ara bé, més enllà de l’època en què va viure, de les seves conviccions, del seu caràcter pioner, valent, i el compromís amb el món que l’envoltava, de Sylvia Rexach es recorda, sobretot, la seva tasca com a poeta i compositora de sentiments profunds, passions desfermades, angoixes i alegries.

Com els bons boleristes, podia dir moltes coses amb poques paraules o, més aviat, amb mots com si fossin dards. «Triste caravana de recuerdos / por mi mente ha pasado / rastro de nostalgia / que ha dejado un amor ya fracasado», diu a «Alma adentro»; o bé: «Soy la arena / que en la playa está tendida / envidiando otras arenas / que le quedan cerca al mar / eres tú la inmensa ola / que al venir casi me toca / pero luego te devuelves / hacia atrás».

Aquests versos pertanyen a «Olas y arena», la seva lletra més coneguda, i el títol, també, d’un disc enregistrat a Madrid ara fa dos anys per la cantant eivissenca Ángela Cervantes i el pianista cubà Pepe Rivero, amb el bo i millor del jazz actual amb arrels llatines: Reinier Elizalde ‘el Negrón’, al contrabaix, Michael Olivera, a la bateria, i la col·laboració especial dels saxofonistes Ariel Brínguez i Miguel Zenón; aquest darrer, a més d’un dels grans noms de l’escena novaiorquesa, oriünd del mateix barri de Sylvia Rexach.

També és de Santurce, a San Juan de Puerto Rico, José E. Cruz, productor del disc. «Un bon dia em va telefonar José Cruz —explica Pepe Rivero en un teaser de Olas y arena— i em va dir: “vull fer un homenatge a Sylvia Rexach”». Dit i fet, amb el suport de la fundació novaiorquesa Jazz Latino, Rivero va posar fil a l’agulla amb la complicitat de la cantant Cervantes. «Va ser corprenedor escoltar la profunditat d’aquelles melodies, d’aquelles lletres, d’aquell sentiment tan intens, esdevingut en una vida tan curta», declara la música eivissenca al mateix vídeo promocional.

Cervantes és una de les grans veus de l’escena del jazz vocal, amb una discografia que inclou un homenatge a Jorge Drexler, un altre a Ella Fitzgerald, amb el guitarrista Chema Saiz, i una col·laboració amb la llegendària banda Los Fakires, de Cuba, entre altres mèrits. Pel que fa a Rivero, representa un dels grans exponents de la nova cubania jazzística. Resident a Madrid des de fa més de dues dècades, ha signat una brillant obra en solitari i ha fet feina amb músics com Paquito D’Rivera, Omara Portuondo, David Murray, Javier Colina, Jerry González i, fins i tot, Celia Cruz.

Amb un bagatge compartit en el jazz i músiques afins, Rivero i Cervantes han forjat un homenatge, una revisió en clau jazzística d’«un bocí del repertori de Rexach», en paraules d’Ángela Cervantes. Olas y arena recull, amb arranjaments enginyosos, solos de categoria, energia rítmica i, si s’escau, placidesa, la força de cançons com «Di corazón», «Alma adentro», «Nave sin rumbo» i, és clar, «Olas y arena». És, doncs, un tribut d’altura, una manera singular de vindicar la figura, l’obra i la personalitat de Sylvia Rexach, tan respectuosa com la d’altres artistes que han interpretat cançons de Rexach: Miramar, Myrta Silva i Danny Rivera, entre d’altres.

A l’Ametlla del Vallès, Ceravantes i Rivero tocaran, a més, arraulits per una formació completada amb grans músics de l’escena catalana: el saxofonista Martí Serra, el bateria Marc Miralta i el contrabaixista Manel Fortià, Premi La Ruta del Jazz 2022 dels Premis Núvol. Plegats recrearan l’univers sensorial de Sylvia Rexach, una autora malauradament encara poc coneguda a les nostres latituds.

El concert tindrà lloc dissabte 24 de juny, a les 20 h, a Can Plantada (L’Ametlla del Vallès). Més informació i venda d’entrades aquí.

PS: Ben malament comença l’estiu quan ens arriba la notícia de la desaparició, dilluns passat, d’Emili Baleriola, històric guitarrista i compositor de l’escena del rock, el blues i el jazz a casa nostra, des de començaments dels setanta fins als nostres dies. La participació de Baleriola va ser cabdal en bandes pioneres de la música progressiva, com ara Crac i Màquina!, en diverses etapes de Jaume Sisa, a l’Orquestra Plateria o en grups de l’esfera laietana com Esqueixada Sniff. En solitari, va signar una obra notable a cavall del jazz-fusió i el blues-rock. El pròxim 9 d’agost havia de presentar el seu darrer projecte al Mas i Mas Festival. L’amic i company de Núvol, Àlex Gómez-Font, va conèixer i va tractar a l’Emili Baleriola durant anys. Al seu blog li dedica un sentit —i merescut— homenatge: E.P.D.