Retrobaments, poesia i encontres

Cap a finals de la primera dècada dels 2000, un pianista gadità, Javier Galiana, va posar en marxa un grup amb el qual va enregistrar dos treballs: Werther en Nueva York (Fonocruz, 2007) i Campo de Agramante (Nòmada 57, 2009). Aquella agrupació s’anomenava Spice Berberechos i devia el seu nom a una carta de tapes en anglès —i a una traducció matussera, és clar. A cavall del jazz, el flamenc i altres músiques, ajuntava a joves músics catalans, andalusos i d’altres indrets que llavors sovintejaven a l’escena barcelonina. Eren altres temps i, per a qui subscriu aquestes línies, la ciutat era una festa, amb l’esdevenidor de noves propostes, liderades per músics amb un futur brillant. Bé, si fa no fa, com ara.

Sobretot, Spice Berberechos sintetitzava la sensibilitat del frondós univers creatiu de Javier Galiana, el primer músic a l’Estat amb el títol de graduat en piano-jazz. Amb referents literaris de tota mena —Lorca, Pepe Hierro i altres—, i a mig camí entre la profunditat i la sornegueria, va ser una banda de flamenc-jazz i altres accents que, segons com, va simbolitzar la vitalitat creativa del moment.

Amb el temps, alguns dels seus components van marxar de la ciutat. La proposta, llavors, es va dissoldre fins a nova ordre, és a dir, fins a jornades com la del passat 24 de setembre al migdia, quan va reaparèixer de manera fugaç amb la seva darrera formació: Javier Galiana, al piano, Carles Dénia com a cantaor, Albert Cirera, al saxo, Paco Weht, al contrabaix, Dani Domínguez, a la bateria, i Carlos Cortés, a la percussió. Plegats van repassar peces dels discos esmentats i material nou, és a dir, del mateix Dénia i de l’artista convidada, la pianista Mélodie Gimard.

Van sonar peces emblemàtiques del sextet, com «Macandé localamelero», «Melalcoholía», «Trotonda del Zarajo» i la molt festiva «Malandro Limón», però també dues composicions de la música convidada: «Stream milonga», mentre Galiana recitava un poema en francès de George Sand, i la buleria «Laberinto», autèntiques joies en mans d’una alumna avantatjada del pianista gadità. Galiana, de fet, va concedir part del protagonisme a Gimard, que va encaixar amb soltesa amb les composicions dels Berberechos: energètiques, a voltes, i de ritme magnètic, sempre, assaonades amb solos de traca i mocador; en aquest cas, de la mateixa Gimard i del bufador Sirera, entre d’altres.

Tot va encaixar, com si no haguessin passat més de deu anys; també les composicions afegides: les dues de Gimard i les del cantaor valencià Carles Dènia, que va rescatar d’El paradís de les paraules (Comboi, 2011), un dels seus treballs més excelsos: «Era un jonc enamorat» i «Com si fos argent». L’altra peça d’autoria, diguem-ne, aliena, va ser l’arxiconeguda versió que Camarón de la Isla va fer de «La leyenda del tiempo».

Spice Berberechos va triomfar al parc de la Ciutadella en un exercici de nostàlgia, tal vegada, per a molts dels presents, però també en un estat de forma formidable, com perquè no hagi de passar més d’una dècada per tornar-hi. O potser sí: les reaparicions fugaces, amb aires d’espontaneïtat, com la de diumenge passat, són a vegades les que es viuen amb més il·lusió. Així és la vida.

Qui no va reaparèixer en cap cas, sinó que va venir a presentar un disc va ser el valencià Albert Sanz. L’actuació, el mateix dia la Mercè, va tenir lloc als Jardins del Doctor Pla i Armengol, al Guinardó, en horari nocturn. Sanz, músic de trajectòria prolífica, estrenava a la ciutat La espuma del mar (autoeditat, 2023), un conjunt de cançons d’autoria pròpia que van néixer arran d’un article de Manuel Vicent, «Las olas», publicat a El País.

Amb ell mateix al piano i veu, i en companyia de Jordi Rossy (vibràfon), Javier Colina (contrabaix), David Gadea (percussió) i Tico Porcar (bateria), va desgranar un conjunt de temes melangiosos, vestits amb un embolcall sonor de primera. Música que ell mateix va titllar de fronterera entre el jazz i la cançó —«no sé si faig jazz o cançó», va dir entre tema i tema—, i que destil·la delicadesa en les formes, amb aires romàntics, a vegades massa i tot.

Ara bé, també avança amb l’empenta del millor jazz d’autor. En aquest sentit, amb veu o sense, el grup d’Albert Sanz va sonar com una màquina ben greixada, amb timbres i colors seductors. I si bé Albert Sanz no és, diguem-ne, el millor cantant del món —tot i que atresora un registre bonic—, va comptar amb solos com els del contrabaixista Colina, mestre de mestres, i amb detalls com el ventall de recursos del percussionista Gadea, o el so precís, lluminós, del vibrafonista Rossy. De fet, La espuma del mar guanya com a proposta pel bastiment i el recorregut de les peces, a on s’observa l’alt nivell d’Albert Sanz com a compositor.

Pel que fa a les lletres, en aparença senzilles, parlaven d’aspectes quotidians, reflexions, cabòries, paisatges i vindicacions, com ara per exemple a «Open Arms». Dedicada als milers de persones que arrisquen la vida travessant la Mediterrània de sud a nord, posa en boca seva veritats com a punys: «Porque mi vida vale menos / si somos parte de un mismo mar». En un altre tema, «La espuma del mar», va comptar amb la col·laboració de Sílvia Pérez Cruz, que participa al disc. També van sonar cançons com ara «A mi lado«, «Ce qualcuno» i «Bolero de la albufera».

Albert Sanz va presentar una proposta diferent, tal vegada, en la seva prolífica trajectòria, com a la que va venir a continuació: l’estrena mundial del nou projecte de la cantant Sabina Witt, El nom del somni, en companyia de Rubén García als ginys electrònics, Enric Peinado a la guitarra, i Jordi Santanach als instruments de vent. L’espectacle s’hauria d’haver estrenat en la darrera edició del festival Barcelona Poesia, però es va suspendre per la pluja. Des del punt de vista estètic, El nom del somni suposa un canvi radical en la trajectòria de Sabina Witt. O tal vegada no, atès que la barcelonina és poc avesada a treballar sobre gèneres stricto sensu.

Els seus anteriors treballs bé podrien encaixar en un cicle de cançó, jazz o, sobretot, poesia. Sabina Witt destaca per musicar, per rescatar inclús, literatura d’autors ben diversos. Ho va fer amb brillantor a Les crisàlides (Allanamiento De Mirada, 2018), a Chiquilladas pintorescas (Jazz Granollers, 2015) i a altres treballs.

Aquest cop, s’ha atrevit a fer, com dèiem, un gir copernicà i passar pel sedàs de l’electrònica un seguit de textos d’autors com ara Antonio Machado, Salvador Espriu —«Rap del temps dolorós», que ja va dir al disc Vistes al mar (autoeditat, 2013)—, «Les Antiques», de J. P. Contamine de Latour —recuperat de Chiquilladas pintorescas—, Mireia Calafell, Rafael Alberti i el seu propi pare, Alberto Szpunberg, entre d’altres.

Amb una posada en escena pròpia del pop electrònic, ritmes marcats, filtres, efectes de tota mena, curosament treballats, Sabina Witt va incorporar una paleta d’estils que incloïa des de flirtejos amb la música electrollatina al dub. En aquest sentit, la cantant va tenyir de modernitat, de música de ball, un seguit de poemes que, ben segur, poca gent hauria imaginat sota un vestit d’aquesta mena. A tall d’exemple, el poema «Don Diego», d’Alberti, amb una estructura que podria passar ben bé per un èxit de pop electrònic.

El nom del somni és, sens dubte, una proposta de risc, curiosa, fins i tot coneixent la trajectòria de Sabina Witt. A alguns, els que segueixen la tradició de la poesia musicada, els semblarà, tal vegada, una gosadia; a d’altres, els que estan en sintonia amb el mainstream d’avui dia, una proposta estranya. En tot cas, benvinguda sigui la valentia de Sabina Witt. Ara bé, seria interessant observar com funciona El nom del somni a peu dret, sense les cadires de Pla i Armengol, i en un indret o esdeveniment típic de l’escena electrònica —o en un festival de poesia.

Vozes, Shorter i Eva Fernández

L’últim gran concert de les festes de La Mercè va tenir lloc dilluns 25, al vespre, a la plaça Major de Nou Barris. Titulat Honors a Wayne Shorter, va unir l’orquestra del projecte Vozes amb un quartet liderat per la saxofonista i cantant Eva Fernández. Plegats van repassar, en versió orquestral, la música del cèlebre jazzista Wayne Shorter, que ens va deixar el passat mes de març. El més rellevant, però, del concert, a banda d’omplir la plaça, és el mateix èxit de Vozes, Creu de Sant Jordi 2023 i Premi Ciutat de Barcelona 2021.

Vozes és un projecte d’intervenció social, al districte de Nou Barris, concebut pel «rescat pedagògic, ocupacional i ètic», segons diuen al seu web, de nens en risc d’exclusió. Intervé a través de la música i l’estiu passat va atendre a 765 infants, com va explicar el seu director, Pablo González, que també va demanar la col·laboració econòmica dels presents fent-se socis de l’entitat —a 12 € l’any.

Entre els mèrits d’aquesta iniciativa hi ha la mateixa Orquestra Simfònica Vozes, una autèntica baluerna sonora, tot terreny, que aquest cop, a més, es va atrevir amb el repertori eteri, tan bonic, del saxofonista de Nova Jersey. Així, durant la vetllada van sonar peces com ara «Footprints», amb què va obrir el concert, «Speak No Evil» i «One By One», entre altres composicions del prolífic Wayne Shorter. També, i com a contrapunt, cap a les acaballes del concert Eva Fernández va cantar dues peces de Joni Mitchell, vocalista que va comptar amb la col·laboració continuada de Shorter en els seus discos. Fernàndez va cantar «Both Sides Now», una balada que va marcar un dels punts més emotius del recital.

Va haver-hi solos lluïts, d’Eva Fernández i els seus acompanyants —Marc Martín (piano), Magalí Datzira (contrabaix) i Enric Fuster (bateria)—, però el més rellevant de la sessió va ser el mateix encontre entre Shorter, Vozes i Eva Fernández, una triangulació reeixida que demostra el poder, la força, de la música per intentar fer un món millor. O almenys per intentar-ho.

PS: El passat 12 de setembre ens va deixar Peter Delphinich, saxofonista alemany que des de començaments dels 70 vivia a Catalunya. Delphinich va ser un dels primers professors del Taller de Músics, a on va ser el mestre de moltes de les grans figures del jazz actual. També va participar en formacions com ara la llegendària Jai Jazz Banda i va liderar el seu propi quartet. Ja als 2000, va dirigir la Big Band Cat. Recordat per la seva bonhomia i erudició, passarà a la història, sobretot, pel seu mestratge en l’escena catalana. EPD.

PS2: Finalment, el capital ha guanyat la partida i el Milano Jazz Club ja és història des del passat 28 de setembre, quan va tancar les portes definitivament. Queda, però, el consol de poder recuperar l’activitat en un indret nou, segons sembla. Sobretot, però, cal destacar la importància d’una campanya, «Salvem el Milano», impulsada per Club de Jazz i que va arribar al ple de l’Ajuntament de Barcelona. «Salvem el Milano» ha servit, també, per posar en evidència els efectes devastadors de l’especulació immobiliària.