Amadeu is gone

Al documental Barna Blues, dirigit fa uns deu anys per José Luis Martín, Manuel López Poy i Joan Ventosa, Amadeu Casas no es veia amb cor de respondre amb claredat a la pregunta “què és el blues?”. Deia que un home blanc com ell, nascut a Barcelona, amb l’anglès com a llengua no nadiua i sense haver trepitjat mai als EUA, no podia oferir una explicació convincent sobre l’essència el blues. I tanmateix, malgrat aquest exercici d’humilitat, representava millor que mai l’esperit sensorial d’aquesta música. Ho feia des de l’elegància i una aparent serenor poc comunes en l’escena del blues, però també amb un domini del llenguatge i de l’estètica del gènere. Des de l’excel·lència com a instrumentista, com a guitarrista i cantant. Des del bon gust com a músic. 

Blueser autodidacta, explicava que es va aficionar a l’anomenada música del diable a l’adolescència, gràcies a versions de clàssics que va trobar en discos dels Stones, Jimmy Hendrix, Eric Clapton o John Mayall. En una entrevista concedida el 2014 al butlletí de la Societat de Blues de Barcelona, confessava al periodista López Poy que va ser mirant els crèdits d’aquelles cançons quan va descobrir als grans noms de la història del blues: de BB King a John Lee Hooker, passant Freddie King, Lightntin’ Hopkins i un llarg etcètera. Amb el seu amic José María Merchán va formar els primers grups de música a finals dels seixanta i començaments dels setanta, quan el blues era una música pràcticament ignorada al nostre país. 

Cap als vuitanta van arribar les jams de La Cova del Drac, llavors l’epicentre del blues a la ciutat, el punt de trobada d’un grup de joves i no tan joves que, sense adonar-se’n, van ser la punta de llança d’aquest gènere a Barcelona. Hi eren, entre d’altres, Big Mama Montse, August Tharrats, Dani Nel·lo, Ricard Gil i, és clar, Amadeu Casas. L’harmonicista Vicente Zumel va reunir a una part d’aquesta nova sàvia al voltant d’una formació icònica: Harmónica Zumel Blues Band. Stratto Blues (PDI, 1988) va ser el disc seminal d’aquella generació. En aquells temps, a banda del grup de Zumel, de la catacumba del carrer Tusset van sorgir bandes com ara Blues Reunion, Blues Explossion o els emblemàtics Blues Messengers.

Ja als noranta, Big Mama & The Blues Messengers va esdevenir un autèntic fenomen de la música en viu. Sota l’impuls del promotor Joan Mas, la banda que unia a aquests joves tocats pel blues omplia setmana rere setmana La Boîte Mas i Mas. Famoses eren les cues per entrar cada nit que actuaven els Blues Messengers. Casas ho recordava com una de les millors etapes de la seva carrera. Fou, de fet, quan van començar les col·laboracions amb mestres de l’altra banda de bassa, com Lousiana Reed, Johnny Mars o Tom Principato, històrics del blues amb els quals es va tutejar i es va guanyar el seu respecte. 

Amb la dissolució dels Blues Messengers va arrencar la carrera en solitari d’Amadeu Casas. Blues a Go Go (Discmedi, 1997) va ser la primera referència d’una brillant trajectòria en la qual va combinar la faceta de líder amb la de membre d’agrupacions com Tandoori LeNoir. Un dels moments culminants va ser la publicació, el 2006, d’Strollin’ Band (Temps Record), un disc d’homenatge al seu admirat T-Bone Walker, “de quan el blues va passar dels porxos als salons de ball”, deia. Amb una formació de gala, homenatjava al guitarrista de Texas en companyia de les cantants Loti Lewis, Big Mama i Txell Sust, els saxofonistes Dani Nel·lo, Pepino Pascual i Jaume Badrenes, i el pianista August Tharrats, entre d’altres. Strollin’ Band, un disc de traca i mocador, és sens dubte una de les grans fites de la història del blues a casa nostra, un dels grans testimonis que ens deixa Amadeu Casas. 

Blue Machine (Temps Record, 2008), també amb una formació gran de primera, Pocket Concerts (Temps Record, 2015), Early Blues Moods(Temps Record, 2015) o el més recent de tots, The King is Gone (Temps Record, 2016), un homenatge a BB King, són altres dels títols de la seva discografia bluesera. 

Defensor d’una certa ortodòxia en el blues, una autenticitat que implicava cantar en anglès, el músic barceloní no va voler renunciar a la seva llengua materna i va defensar una carrera en paral·lel amb un seguit de treballs en català a cavall del pop-rock i la cançó. Són discos extraordinaris, com Matèria Orgànica (Temps Record, 2012), en els quals explotava, en complicitat amb la seva parella, Josefina Llargués, el seu vessant de cantautor. I déu ni do com se’n sortia. L’any 2012 fins i tot es va atrevir a dedicar un disc sencer al poeta empordanès Carles Fages de Climent. Lo gaiter de la Muga (Temps Record) es titulava el CD en el qual musicava i rescatava l’obra de l’autor de Les bruixes de Llers, amb l’aval d’Enric Casasses i Pascal Comelade.

Molts el recordaran també com a fidel escuder del cantant —i també pioner del blues a casa nostra— Francesc Pi de la Serra. Amb l’harmonicista Joan Pau Cumellas formaven un trident de proporcions majestuoses. Un vestit nou per les cançons del llegendari cantautor i una de les propostes més reeixides de la música catalana dels darrers temps, immortalitzada en treballs com Quicolabora (Temps Record, 2011). 

Amb un peu dins i fora del blues, Amadeu Casas no va voler renunciar a participar en l’esdevenidor d’una escena que, des de la primera dècada del segle XXI, s’anava renovant amb valors de la categoria de Chino Senra, Tota Blues, Blas Picón, els germans Puertas, Bernat Font i un llarguíssim etcètera. Generós de mena, amb alguns d’ells va arribar a compartir escenari. 

La del blues barceloní és sens dubte una de les escenes amb més solera de la nostra música. Silenciada i veritablement alternativa, ha rebut elogis de figures nord-americanes, ha guanyat premis en conteses internacionals de renom i, el més important de tot, ha mantingut un envejable i dinàmic circuit de música en viu a contracorrent, a l’ombra dels grans esdeveniments de masses. Amadeu Casas representava —representa— un exponent clau en tot plegat. I a més de tot això, era una persona encantadora.