Criticar per criticar

Ningú no gosa criticar, en públic, les joies de la nostra literatura quan aquestes quincallegen. En el cas de Gimferrer, tal gosadia seria l’harakiri fulminant del crític. Per què?

Dubte que El castell de la puresa siga un dels millors llibres de Pere Gimferrer, com ha dit un crític insigne. Avui dia ningú no s’atreveix a criticar, en públic, les joies de la nostra literatura quan aquestes quincallegen. En el cas de Gimferrer, tal gosadia seria l’harakiri fulminant del crític. Per què?

Per què no som capaços d’endolcir l’atmosfera i, des de l’alè càlid, descriure’ns el cansament del rostre: els maquillatges, les arrugues, els tics? Un exemple recent de silenci poregós és la rebuda desviada —de qui mira cap a una altra banda— d’El temps trobat de Josep Piera. ¿Podré dir com a pierista —seguidor i amador de la poesia de Piera— que el seu darrer llibre de poemes és fluix, o destrempat, o poc treballat, indigne d’ell mateix? Ho podré dir sense la calamarsada de desdeny que ja em cau a sobre? Quant a Gimferrer, per què no es va dir que La llum i El vendaval eren llibres que coixejaven respecte a la seua obra anterior i, revessant l’anorac, es van elogiar com la culminació d’un geni? Potser em perd la passió gimferreriana de la meua joventut: em vaig extasiar tant amb Els miralls, Hora foscant, Foc cec, L’espai desert i Aparicions, com també amb la seua poesia en castellà, que m’encegue a l’hora de “fer justícia” amb la seua obra posterior. O sí que en sóc capaç? Perquè, si no, no m’hauria tornat a engrescar, llépol, amb L’agent provocador, Mascarada i —menys— El diamant dins l’aigua. A El castell de la puresa, de només deu poemes, n’hi ha tres o quatre de rodons —diria que els darrers—, però per tot el llibre suren, com algues esparses en una mar netíssima, els regolfs de la desgana. Sembla que de vegades Gimferrer escriu d’esma, sense ganes de cuinar o cuinant a la fast food, o bé servint-se del rebost. És clar que el rebost de Gimferrer és exquisit, de sibarita, i no posseeïx cap enllaunat metafòric que caduque —a mi m’agraden tant els seus fiambres que els preferesc a una dieta més equilibrada. Ara bé, per a l’exigència d’una crítica literària noble, la qüestió és que Pere Gimferrer ha estat i és capaç d’oferir el peix i la carn més frescos de la nostra literatura, i a El castell de la puresa no en trobem els talls més saborosos. Al pròleg del llibre, Josep Pedrals —en un dels seus peculiars i superbs poemes de príncep de trobadors— defineix molt bé la poesia de Gimferrer: “rei dels pirotècnics”, tot poema gimferrerià és una bengala que esclata i “De l’inconcret espai, en la celístia, / n’indica a peu de terra una extensió, / situa el tirador dintre d’uns límits / vagues; no ens diu camí, diu direcció…” Al meu parer, és gràcies a aquesta magrana de llum que rebenta la nit que Gimferrer il·lumina el principi dels camins més fruitosos de la història de la cultura, de l’art, de les idees. Gimferrer és un dels nostres millors guies dins la selva del llenguatge. Per això, quan en el poema “Ensenhamen” d’El castell de la puresa diu: “i d’això n’haurem dit fer versos: una vetlla / a la torre de guaita dels senders esborrats / on les paraules troben, redreçant-se, la guerra / del sentit i del so, en la llum ancestral”, no puc perdonar-li el dret guanyat que té a adormir-se amb la llança a la mà, a fer la becadeta del vigilant nocturn.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació