El misteri de la mort de Xirinacs

15.03.2019

El misteri de la mort de Lluís Maria Xirinacs roman intacte i potser ja ha de ser així. Ens en fem càrrec després de llegir Sis nits d’agost (Edicions de 1984), de Jordi Lara (Vic, 1968), amb l’avidesa amb què s’acara una novel·la d’enjòlit que ho és des de la primera pàgina.

Lluís Maria Xirinacs

Els primers dies d’agost de 2007, juntament amb les pluges abundoses i la calor pròpia de la canícula, ens va colpejar una notícia inesperada: en un pla d’alta muntanya, el pla del Pegot on pasturen ramats de vaques, a prop d’Ogassa, es va trobar el cadàver de Lluís Maria Xirinacs, un home de profunda fe religiosa, tot i que viscuda de manera ben personal, lliure, diria, i que en la seva trajectòria social, pública, havia esdevingut icona de lluitador per les llibertats. No és difícil recordar-lo fent vagues de fam o assegut davant de la presó Model demanant l’amnistia dels presos polítics del franquisme.

Va costar de creure, de pair, que el filòsof, pacifista i creador d’iniciatives intel·lectuals com el seu projecte Globàlium i la Fundació Randa que després de la seva mort porta també el seu nom, hagués volgut morir el dia 6 d’agost, el mateix dia que complia setanta-cinc anys. Era un tema espinós, envitricollat, punyent, que depassava raons. Per aquest motiu vam quedar esbalaïts i desconcertats quan de seguida es va fer públic, no sense la dosi de morbositat pròpia d’alguns mitjans de comunicació, que aquella mort era un suïcidi. Un acte de sobirania, però, en va dir l’exescolapi Xirinacs en el seu testament. Ho va deixat per escrit en un paper que es va trobar amb els seus documents. L’autòpsia, feta per un professional de categoria com el doctor Narcís Bardalet, va revelar que la mort s’havia produït de manera natural.

El cap bullia d’interrogacions. Per què ho va fer, com ho va fer, i quin sentit tenia aquella mort que volia ser una ofrena a tenor dels apunts en els seus diaris privats que va escriure en aquest sentit, tot i que no ho digués tan explícitament. O sí, però no és tan fàcil d’entendre.

Lluís Maria Xirinacs

Per aquest motiu he llegit amb una gran curiositat intel·lectual el relat magnífic de Jordi Lara, un autor premiat i celebrat en el panorama recent de la literatura catalana. La seva crònica sobre la mort de Xirinacs es basa en els testimonis d’aquells que el van conèixer d’a prop, que van estimar el qui van considerar el seu mestre i amic, però que en aquest seu últim acte de sobirania, de llibertat, i en va fer tants, no va compartir amb ningú. A la curiositat i al gust per la lectura d’un text ben escrit com una novel·la de les bones, d’aquelles que deixen petja, s’hi ajuntava la meva pròpia preocupació per un tema metafísic com és la mort i els diversos caires amb què es presenta a les nostres vides, i que d’una forma incomprensible sembla que vulguem allunyar, marginant-la de tal manera que arriba a fer-se’ns estranya la cosa més natural, més certa i més radical del món: que els humans som éssers finits i que la nostra vida en el seu significat profund aspira a ser un destil·lat de sentit, si bé temporal, ja que de l’eternitat qui en sap res. Sentit humà que només podem elaborar nosaltres mateixos com les abelles fan la mel.

Per personatge interposat, Jordi Lara, i a suggeriment d’una amiga que l’anima a fer una recerca d’aquella mort rara, misteriosa, incomprensible i incompresa, inicia el seu treball. L’amiga que ha conegut Xirinacs i es fa encara ara tantes preguntes, li ha donat retalls de la premsa d’aquells dies d’agost de 2007. I així, estimulat per la personalitat d’algú que no va conèixer però que llegida la seva biografia, escrita durant anys per Lluís Busquets, no deixa ningú indiferent, Lara va desgranant en els capítols que conformen Sis nits d’agost la narració de les converses mantingudes amb la gent que, i ens ho podem imaginar, la mort de Lluís Maria Xirinacs va afectar tan directament.

Jordi Lara. | Foto: ACN / Pere Francesch

Així anem sabent qui va dur a la muntanya el filòsof fins a tocar del lloc on havia decidit morir, qui després, i no s’ho treia del cap, el va trobar mort, les diligències d’investigació d’aquella mort tan escrupolosament preparada, impecable, dirà el forense que li va fer l’autòpsia. Així anem sabent també on l’escriptor és enterrat i vivim a través de les paraules de Lara la cerimònia de comiat de les despulles de Xirinacs a Santa Maria del Mar. Amb el narrador, que amb imaginació recrea els avatars d’aquella mort, compartim l’astorament dels seus col·laboradors sense més límits que els de la consciència de cadascú. Amb l’escriptor Lara veiem com en un conte de misteri els aspectes que no han quedat resolts, com ara la tovallola blava que es va trobar enrotllada a prop del cadàver i que potser li havia servit de coixí, i que no podia haver dut Xirinacs a la cartera amb els seus papers, ja que no hi hauria cabut. Va veure algú, Xirinacs, abans de morir?

I tots aquets elements i una pila més que fan de Sis nits d’agost la novel·la d’una mort que potser era anunciada d’una manera tan subtil que poc o gens es va saber llegir en el dia a dia del filòsof, és la posada en escena de l’argument principal del llibre: una reflexió honesta i moral sobre un fet universal com és la mort, però que es dóna de manera particular en cada persona, ja sigui de forma passiva o activa, en el ben entès que aquestes paraules cal llegir-les amb matís. Perquè estirar-se a l’hora foscant en un prat cara a les muntanyes i a les estrelles i esperar que el cor que pateix arritmies deixi de batre, i que el cos s’enfredoreixi a causa del fred i la humitat de les nits pirinenques, quina mena de mort és més enllà d’especulacions relacionades amb la mort d’algun iogui o algun lama. No ho sabem, la medicina convencional no arriba fins aquí, tot i que sigui la medicina convencional qui al final en decreti la causa. El tema és de més calat i cal preguntar-se per la raó veritable d’aquella mort, explicació sempre aproximada que tindrà tants noms i adjectius com persones en parlin, hi pensin, hi reflexionin.

La veritat no la sabrem mai, d’aquest acte que l’actor que el va dur a terme en va dir acte de sobirania i que pot entendre’s de tantes maneres, també en un sentit polític com ell mateix també va deixar escrit. Però amb una mirada més llarga, o més profunda, aquest acte sembla tenir un no-sé-què d’immolació, o fins i tot d’un cert misticisme el sentit i abast del qual se’ns escapa, i que la cosa més pietosa que potser som cridats a fer és respectar aquest acte fent aquell silenci que ell mateix va demanar al final del seu últim escrit i que la premsa va pregonar als quatre vents: Si algú em troba/ li prego que/ estigui jo com estigui/ no vulgui pertorbar/ la meva soledat/ i el meu silenci.

Després de mesos d’investigacions, d’excursions als llocs emblemàtics, d’entrevistes i de l’escriptura d’aquests dies d’agost de 2007, escriptura entre la crònica i la imaginació que en tants moments pren alè poètic, el jo narratiu de Jordi Lara, i en el mateix paisatge que va acollir el seu últim vagit, li sembla veure Lluís Maria Xirinacs –la seva aura o el seu fantasma, vés a saber- en aquell santuari a prop del pla del Pegot, ara enrunat, i que duu el nom de Santa Maria de Vidabona. Deia Goethe que tot en la nostra vida humana és símbol. El lloc de l’últim bressol de Xirinacs va ser triat per ell i sembla que feia temps.