La història accidentada del CoNCA

La presentació del llibre #10AnysCoNCA va servir d’excusa, el passat 10 de març, per repassar la breu història d’aquest organisme, no exempta de sobresalts polítics, i per reflexionar sobre el seu futur immediat. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va ser una proposta del primer govern tripartit (2003-2006) que no es materialitzà fins al 2009, després que el projecte original de l’organisme, redactat per un equip capitanejat per Josep Maria Bricall per encàrrec directe de Pasqual Maragall, patís diverses modificacions. Tanmateix, poc després de la seva posada en funcionament, amb el canvi de color polític a la Generalitat de Catalunya, i amb la salvatge irrupció de la crisi econòmica, el CoNCA fou replantejat de dalt a baix el 2011 a través de la llei Òmnibus proposada per Convergència i Unió, motiu pel qual, enguany es pren aquella data per celebrar el desè aniversari de la posada en marxa real d’aquesta institució.

Vinyet Panyella, actual presidenta del CoNCA, i els seus predecessors en el càrrec, Francesc Guardans (president del 2009 al 2011) i Carles Duarte (2012-2019), van debatre sobre el Passat, present i futur del CoNCA en una taula rodona celebrada al MACBA, juntament amb Xavier Fina, un dels membres de l’equip original de Josep Maria Bricall. Precisament, Fina va ser l’encarregat d’obrir el debat, que va discórrer seguint la línia cronològica de l’evolució del CoNCA, i va elogiar les primeres labors per crear aquest organisme. Segons va explicar, l’impuls per crear un Consell de la Cultura i de les Arts va sorgir de l’acumulació de ganes de treure la Cultura de les mans del Govern, és a dir, del poder polític, que va confrontar-s’hi presentant una enorme resistència, especialment per part de la Conselleria, que no volia delegar part del seu poder de decisió en una institució independent al marge de la política. Fina va lamentar-se de l’oposició que el primer model del CoNCA va trobar, també, entre bona part del sector cultural, i de la pèrdua de la seva doble ànima prescriptiva i executiva que caracteritzava el projecte original.

Francesc Guardans va continuar l’acte subratllant l’entusiasme inicial amb què va iniciar el seu mandat, assenyalant el fet que tothom va deixar de banda les afiliacions polítiques i artístiques per pensar què era el millor que es podia fer per servir la cultura a Catalunya. Amb aquest esperit col·lectiu, el seu equip va viure l’intens moment en el qual el president Montilla va concedir-los independència per “proposar, demanar o dir” el que fos. Aquesta llibertat, contrastava amb la manca de suport que van rebre de bona part de l’oposició política, encapçalada, llavors, per Convergència i Unió i que, un cop va accedir de nou al poder, va reduir les facultats del CoNCA fins a convertir-lo en un mer “organisme assessor de la conselleria”, desposseint-lo de les seves capacitats executives i de concessió d’ajuts. Això va comportar la dimissió de deu dels onze membres del consell plenari de l’ens, inclòs el mateix Guardans.

Així, la tasca principal de Carles Duarte, el seu successor, fou la de salvar la institució, tal com ell mateix va reconèixer, evitant la seva supressió, estabilitzant-la, i garantir-ne la continuïtat. No obstant això, els objectius d’independència i transversalitat seguien sent molt presents en les actuacions del seu equip. Les línies de treball d’aleshores, que vetllaven per la millora del sistema cultural en un moment de greu crisi econòmica, estaven relacionades amb l’elaboració de l’estatut de l’artista, les avaluacions estratègiques dels grans equipaments culturals del país, el mecenatge cultural – amb l’impuls de la Fundació Catalunya Cultura – i la revisió dels Premis Nacionals de Cultura que havien crescut incontroladament. Com a valoració global del seu mandat, va reafirmar els esforços fets per estabilitzar un organisme que considera necessari per al país i que va estar a punt de desaparèixer.

Finalment, Vinyet Panyella va sintetitzar els objectius actuals del CoNCA i va fer un repàs del seu estat actual després de superar l’enèsima crisi de l’organisme. Segons va admetre, la seva supervivència no hauria estat possible sense la implicació i el valor de la consellera Maria Àngels Vilallonga, a qui va agrair el seu suport per endegar la tercera etapa de la institució. També va assenyalar la incidència que la pandèmia ha tingut a l’hora de reformular el Consell, retardant aquest replantejament més enllà del que s’hauria desitjat. Malgrat aquesta dificultat, va assegurar que les perspectives de futur s’orienten cap a una millora del finançament i del mecenatge cultural i cap a una aposta sòlida envers el suport a la creació mitjançant ajuts i polítiques a favor de la cultura, que inclouen un impuls important dels ensenyaments artístics.

Conscient que hi ha molta feina per fer i amb moltes ganes de portar-la endavant, la presidenta va voler incidir en el fet que el CoNCA no és un òrgan del departament de Cultura, sinó un organisme independent adscrit al departament i que “aquesta independència és clau”. Fent balanç general, Vinyet Panyella va apuntar l’esperança de futur que hi ha darrere d’aquesta reflexió crítica sobre el recorregut del CoNCA i del camí que persegueixen: uns drets culturals per a tots, que construeixin un país més ric, més plural i més just.