Joma: Estimar la quotidianitat

Cadascú omple les coses grans com pot. Hi ha qui ho fa amb la complicitat del vers, de la paraula, o bé amb l’escultura, l’objecte erigit com una espècie de física dels mots. També amb la música, a voltes amb el so d’un saxòfon que irradia una romanticor que, des de cal Pere Pastor, a Llobera (Solsonès), s’allotja a la casa dels capvespres tot amenitzant l’hora baixa i el final del dia llarg a pagès. També amb la llum tènue i de la mà del lloc. El cert és que la quotidianitat es pot estimar de moltes maneres. Hi ha qui proposa fer-ho per mitjà d’objectes reals d’ús comú i petites figures de bronze. El ninotaire barceloní Josep Maria Rius (Barcelona, 1954) –Joma-, establert al Solsonès, opta per prendre la paraula al dia dia amb Nou nius nous (per a espècies humanes no tan noves), un poemari immersiu que disposa de tots els ingredients de la galeria i s’instal·la al número tres de la plaça Major de Solsona, al Celler de Ca l’Aguilar. Estrenada el 4 de juny, curiosos, locals i visitants poden escodrinyar de nou  la proposta artística de Joma a partir d’aquest divendres 11 de juny i fins el superdetall. Amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Solsona, l’exposició romandrà oberta fins el 20 de juny.  

Joma considera que “els humans fem nius tancats amb pany i clau” i, davant d’això, proposa mirar-hi pel forat del pany. Aquesta visió particular de la vida i del viure duu l’il·lustrador de pensament a confeccionar nou composicions de les quals en remeten nou textos breus escrits pel propi artista. Nou nius nous és una amalgama de poesia i plàstica formada per nou peces textuals pensades per llegir en el si de la intimitat de cada niu. Nou nius sense niuades, però arrebossats d’idees, plaers, frustracions i vicis mundans; es pot sentir a la pell el desdeny àcid diari però també la ingravidesa plàcida del delit. 

La col·lecció dels nou nius de Joma respon a un policromat propi d’una abstractesa més aviat personal i una introspecció molt col·lectiva. En aquest sentit, les escultures de bronze, que copsen sense vacil·lacions una mètrica visual molt determinada, ens porten a mirar-nos la mostra des del gènere de la poesia objecte. Cadascun dels fòtils colrats estan confeccionats per mitjà de la tècnica de la cera perduda, una cera vegetal que amb un determinat tipus de foneria s’encapçala en un sarcòfeg de guix. En abocar-hi el metall fos, la cera es volatilitza. El metall pren el relleu del volum de la cera. Tot seguit, el guix es trenca i roman el metall. D’aquesta manera, neix una peça única, difícil d’imitar. 

Si el bronze ens brinda expressió, la resta d’objectes, si bé de procedències diverses, sargeixen un univers penetrant de l’aparent anar per casa. Taps de lleixiu, xapes de begudes, filferro d’arç, espelmes, una caixa niu, sistemes obsolets de rellotgeria, una baieta de pal (…) conformen un recull sobre la concepció de quotidianitat més personal de l’artista. Són elements que, conscients que poden limitar la comprensió i disposats a partir d’una atmosfera lumínica subtil talment dissenyada, així com una concameració sonora de tres bandes de so ideada pel compositor Xavier Maristany, s’encaminen cap a la prosa planiana i palesen la universalitat absoluta de les actituds. Joma es permet vehicular les actituds per mitjà de dos punts de partida: d’una banda, els detalls que, com si de l’univers de Proust es tractés, ens suggereixen tot un món; d’altra banda, el lloc, “un element important per si mateix, el substrat on tot passa” tal com teoritza l’artista Marta Ricart, lloberenca per adopció, també. 

Tanmateix, són nou nius que amb l’ombra dels clàssics, el fer contemporani i amb la figura es metaforitzen i encarnen una aparença insulsa. Si bé, amb la sobrietat de la poètica i la mirada dirigida al forat del pany, ens permeten entendre que, en ocasions, cal “allargar tant com podem la pausa”, xarrupar l’amor com si d’una sopa parada a la taula es tractés -”amor quotidià que es pren a xarrups”, esgaripar “el reclam i la resposta”, encendre’s sense un Eneas, “sortir de l’ou”,  i refilar sense “oblidar-nos de volar”. 

Des del “quarto dels jocs”, el taller d’en Joma afincat al nucli antic solsoní, l’artista ha pogut teixir des de 2001 un univers embrunit que, en forma de nius, ens explica de què va viure tots els dies, sotmesos al procés de creació i còmplices de la concepció, la maqueta i el simulacre, el muntatge i la reflexió. Viure lent, però també amb urgència. Viure sobre la superfície, però també dins la profunditat. Viure alt, i, alhora viure baix. Viure al capdavall per recuperar la memòria i allunyar-se del desori corrent. 

Així, Nou nius nous és la idea de les idees, un reconeixement a la trajectòria més vital i no pas tan professional de l’autor, així com els qui n’han format part. De fet, el febrer de 2020 es van complir 50 anys del primer dibuix publicat per Joma. En aquest espai de coses a mitges i coses acabades, el dibuixant i músic aprofita per revisitar i autorevisar un projecte iniciat fa 20 anys. En recupera els nius, els completa i converteix l’enunciat en una tangibilitat sensorial explícita. A més, aquí no clou pas el projecte. En aquesta direcció, la mostra es dota d’un espai per tal que els interlocutors proposin el seu niu. Qui sap si Joma recuperarà i materialitzarà algun dia aquest feedback. 

De Sant Gervasi, al barri de Gràcia, de fora a endins, i avui al Solsonès. Sigui des d’on sigui, Joma persegueix la veu pròpia des dels 15 anys. Amb la mirada posada a dibuixants referents de casa nostra com Jaume Perich i Cesc, així com el còmic francès, la recerca va desembocar en l’oceà de l’humor gràfic, però en aquesta immensitat la veu ja no era pròpia, sinó col·lectiva. Aleshores, encara amb el marc del franquisme, a nivell de país urgia crear la línia de la segona intenció, una mena de direcció cap a l’alternativa i la pressa de la denúncia, sense dilacions. Col·laborador habitual a La Vanguardia i a les revistes l’Avenç i Cavall Fort, entre d’altres, la trajectòria de Joma ha estat marcada per la tasca de denúncia gràfica als mitjans de comunicació. 

Després de desempallegar-se de la urgència de la reivindicació i connectar de ple amb noves modalitats artístiques -escenografies transitables, subjectes conceptuals i la poesia visual-, el poemari de l’artista resident a Llobera es descobreix novament davant dels altres sense buscar un públic captiu. De fet, Joma considera que la forma inherent de l’exposició per se encén una vàlvula que li permet continuar en aquest espai a cavall de terra de ningú i terra de tots. 

Transitant per la seixantena i en constant exploració artística, avui Joma ja no guarda cap pretensió de transcendir. Nou nius nous (per a espècies humanes no tan noves) ens ensenya un Joma espigolador de sensacions quotidianes pregones, capaces de diferir calendaris plens de forats i, contràriament, abocar-nos a la lleugeresa i la llibertat, amb algunes ombres però sense rastre de deix estentori.