Joan M. Minguet: “Dir ‘això no és art’ és una sortida molt fàcil”

Joan M. Minguet Batllori és professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona, i també l’encarregat de dirigir el volum Pintura catalana. Les avantguardes, una obra de referència que forma part de la sèrie que Enciclopèdia Catalana dedica a l’art pictòric català. Parlem amb ell sobre les avantguardes (1906-1939), com podem entendre i valorar una de les etapes més brillants i universals de l’art a Catalunya i, sobretot, què ens diuen avui en dia totes les obres avantguardistes.

Les avantguardes són el moment de tota la història de l’art en què s’han trencat més límits alhora?
Sí. Suposo que només ho podíem comparar amb el Trecento, quan Giotto i altres pintors van començar a introduir normes de visualitat, com l’ús de la perspectiva, que trencava amb la pintura plana medieval. Tota la cultura figurativa que tenim fins ara encara viu d’això, que a més és un joc molt ideològic, perquè has d’entendre que t’estan enganyant. Utilitzes unes normes de falsedat per poder fer més creïble la realitat, i d’aquí ve aquesta idea de la pintura com una còpia del que veiem, construïda pictòricament a través de falsedats.

I quina revolució suposen les avantguardes?
Amb solucions tan radicals com les cubistes, surrealistes, o el minimalisme, la revolució que suposen les avantguardes és pensar que el llenguatge parla per ell mateix. Quan Jacques Lacan diu que el pacient “no diu, sinó que és dit”, i això ho apliquem a l’artista, ens trobem que l’artista és dit pel llenguatge pictòric. És el llenguatge el que té una força. Si tu ets un artista que et poses a treballar en un àmbit determinat, i ets una persona que pensa i deixes que el llenguatge s’expressi, topes amb un repte molt més gran que no pas aquell que fa sempre les mateixes obres.

Les avantguardes no plasmen directament la realitat. Té un sentit tenint en compte el context històric de la Primera Guerra Mundial, o té a veure amb la pròpia evolució de l’art?
L’art sempre està en relació a la societat del seu temps. La Primera Guerra Mundial és un fet important, però ja veiem signes anteriors en què la invenció de la fotografia posa en crisi la pintura figurativa. L’impressionisme és una resposta a aquesta crisi. Si ja ho fa un aparell, per què el pintor s’ha d’estar hores i hores representant un paisatge? L’impressionisme és un punt d’inflexió. Per una banda, intenta arribar al màxim realisme possible amb el traç puntillista: els paisatges de llacs de Monet poden semblar pintura abstracta, però de lluny són molt realistes, perquè sembla que l’aigua es mogui. I per altra banda, l’impressionisme comença a obrir portes i diu: per què hem de copiar la realitat? Això és el que passa a començaments del segle XX, tot i que a la gent no sempre li agradava, perquè no ho entenien. Com deia Xavier Robert de Ventós a la seva tesi doctoral, El arte ensimismado, tots els llenguatges del segle XX es van repensant a ells mateixos. I no sé si això té a veure exactament amb la Primera Guerra Mundial. El que segur que varia molt i que afecta l’art és el temps, la tecnologia, la velocitat que va suposar la guerra. I que durant el conflicte, la tecnologia es va aplicar de manera bestial per matar gent, i això té conseqüències en la societat i en els artistes.

Com canvia la figura dels pintors, aquesta nova manera d’entendre l’art visual?
Passen diverses coses: entens que tens més llibertat, perquè ja no has de copiar una cosa que veus per la finestra, sinó que la pots inventar, i en el moment en què tens llibertat es produeixen molts fracassos, perquè de vegades és molt difícil gestionar-la. Però també es produeixen moments d’una radicalitat extrema, com quan Miró diu Ceci est la couleur de mes rêves (“aquest és el color dels meus somnis”) i el quadre es limita a tenir una taca blava. Aquell ja no és un paisatge exterior, sinó que és interior, d’acord amb les idees del surrealisme mateix. O el cubisme, que en el fons no és una gran revolució perquè parteix de la realitat, però clar, s’hi va allunyant perquè la desconstrueix i, agafant les diferents perspectives, crea una realitat nova. Això suscita un gran debat que encara dura avui en dia, i que fa que la gent entri al MACBA i digui que allò no és art.

Com que a partir de les avantguardes els artistes canvien, i sembla que tothom pugui ser-ho, al final ni tan sols sabem què és l’art. Aquells moviments ens fan estar encara perduts?
No estem perduts, sinó que hi ha molta gent equivocada. A classe, per exemple, els alumnes arriben i diuen “això no és art”, i jo els dic: “a ningú se li acudeix obrir un llibre i dir que no és literatura, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix veure una pel·lícula i dir que no és cine”. Que consti que no ho dic enfadat, és fascinant. T’obre una porta meravellosa a que les arts visuals contemporànies no siguin definibles. I ho trobo fantàstic. El problema és quan hi ha gent que ho agafa des d’un punt de vista reaccionari. El que és evident és que tornar a fer paisatges pintats és anacrònic, ja no té cap sentit. És un moment apassionant perquè els artistes no solament fan, sinó que pensen.

Aquesta rellevància del pensament pot ser que distanciï les persones de l’art?
En el fons, el que fa és democratitzar la creació. El que passa és que la democràcia no és fàcil. Quan diem “això no és art”, el que estem fent és posar-nos en la pell de la classe social que ha dictaminat què és art des del temps del renaixement. És a dir, unes peces que es posaven a casa seva i que acabaven sent decoració. Les avantguardes pensen que l’art ha de ser vida. Duchamp ho diu, l’art no és un element decoratiu per penjar en cases de burgesos, sinó que és vida. En el mateix moment que estàs fent l’obra, ja és art. És cert que en aquest procés, l’espectador queda despenjat, però això també depèn de l’actitud de l’usuari. Dir “això no és art” és una sortida molt fàcil. Amb això no vull dir que tot estigui bé, però les avantguardes ens demostren que l’art necessita un esforç per part de qui el mira.

Parlem de les avantguardes catalanes. Una de les característiques d’aquell període és que els artistes catalans van dialogar de tu a tu amb l’art internacional?
El modernisme ho comença a fer, però hi ha una qüestió d’època, i és que la circulació d’informació és més lenta. Es diu que el segle XX comença amb la Primera Guerra Mundial, perquè tot es transforma d’una manera molt vertiginosa. I això vol dir que els artistes d’aquí coneixen de forma gairebé immediata les coses que estan passant en els nuclis de l’avantguarda del moment. També molts artistes d’aquí viatgen fora, i hi ha artistes estrangers que vénen aquí. És una situació diferent del modernisme, en què la influència de l’art vienès es va notar, però va trigar a arribar, i quan la vam veure més explicitada a Catalunya va ser quan a Viena ja feien una altra cosa. En canvi, a les avantguardes hi ha una sincronia.

Els artistes que se’n van fora acaben donant una reputació de Barcelona a nivell artístic?
Picasso, Miró, Dalí, Torres Garcia, es planten a França i es converteixen en referents. Hi ha una carta que a mi m’agrada molt en què, l’any 27, el crític Sebastià Gasch diu que a París es pensen que els de Barcelona són la repera, perquè hi van anar Picasso i poc després Dalí. És un fenomen curiós, que d’un lloc com Catalunya apareguessin els artistes que estaven marcant un temps de l’art d’avantguarda.

Per què aquests artistes no pensaven acomplexadament respecte la resta del món?
Depenia de cadascú. Picasso no pensa en res perquè obre portes: ja les obria aquí, però quan va anar a París tothom el va seguir. Miró sí que té en compte d’on ve. Quan ell arriba a París encara està molt influenciat per la pintura del noucentista Joaquim Sunyer, i també per Paul Cézanne. És a dir, una pintura catalana però renovada. El que passa és que quan Miró va a París i coneix de primera mà l’avantguarda, es troba en un moment de la vida on ja té la capacitat per buscar el seu propi llenguatge, i entre el 1922 i el 1924 fa una evolució que al  llibre ensenyem molt bé, on es veu que ell parteix d’una realitat catalana molt directa que transforma en signes que defineixen la seva pintura. Cada artista és diferent, perquè Dalí, des de Figueres, comença a treballar quan aquest circuit d’informació ja és molt vertiginós. I a més, té un avantatge, que és que el seu pare és notari i riquíssim i subscriu al fill a totes les revistes del moment. Aleshores Dalí coneix la pintura metafísica de De Chirico i de Morandi i la transforma a la seva manera, i també coneix el cubisme i el surrealisme, que és el que li farà canviar el xip fins que després als anys 60, quan li pregunten què és el surrealisme, diu “Le Surréalisme, c’est moi!”.

Com lliguen el noucentisme i les avantguardes?
Com a objecte d’estudi lliguen d’una manera fantàstica, perquè hi ha unes tensions extraordinàries. Eugeni d’Ors no és que s’oposi a les avantguardes, és no les entén, tot i ser un tipus molt intel·ligent. No sap com relacionar-se amb aquests inicis d’una pintura que comença a pensar-se a si mateixa sense mirar cap a l’exterior. Ell desqualifica Duchamp i li diu Du champ: pagès! És tenir molt poc olfacte. El problema és que el noucentisme és un dogma d’Ors, Carné, i tots els seus prohoms, sí; però no es pot perdre de vista que el noucentisme és sobretot la societat, és la burgesia. I la burgesia catalana, com ara mateix, és d’un conservadorisme absolut. Fins l’any 1917, les grans vendes de la burgesia són les exposicions de Casas i Rusiñol a la Sala Parés. Modernisme i a més tronat, perquè ja anava en declivi. Per tant, qualsevol rostre de novetat no hi és en les col·leccions catalanes. Només cal veure la procedència de les obres del llibre: els grans autors estan fora.

A França?
Sí, o a Estats Units, i fins i tot un està al Japó. I després hi ha un altre problema, que és que moltes obres que podríem dir menors, tot i que per mi no ho són, primer estaven aquí però amb posterioritat se les ha quedat el Reina Sofía o el Patio Herreriano de Valladolid, perquè a Catalunya no hi ha hagut una política cultural d’adquisicions per part de la Generalitat. Fins i tot els grans pintors estan mal representats. El Museu Picasso és fantàstic, però només té el Picasso del 1917, no té obres de Gósol, per exemple. És fascinant que cap col·leccionista d’aquí s’interessés per aquestes obres, ni en el moment de produir-se o posteriorment. I el problema també és que amb l’arribada de la democràcia i la instauració de la Generalitat, tots els que han manat tenien altres prioritats. S’han deixat passar obres de Joan Massanet, Artur Carbonell, Remedios Varo… En fi, obres i obres de pintors que estan més representants a Espanya que aquí, perquè molts se’ls ha quedat el Reina Sofía.

La primera obra del volum Pintura catalana d’avantguarda és del 1906, i l’última del 1939. Per què tries aquests límits temporals?
Havia de començar amb el Picasso de Gósol, perquè per mi és fonamental veure que el pintor se’n va el 1901 a París, i després torna a Gósol i a Horta de Sant Joan, i aquests dos moments a Catalunya són fonamentals pel cubisme. Gósol és just abans de Les senyoretes del carrer d’Avinyó, i Horta és fonamental pel cubisme analític. Quant al 1939, el volum s’acaba amb la Guerra Civil, perquè va ser quan totes les experimentacions de les avantguardes van derivar cap a la imatge gràfica de la guerra i la imatge de combat. 

Precisament, al recull sobre pintura d’avantguarda no només hi trobem pintures.
L’encàrrec és dins d’una col·lecció que es diu Pintura Catalana, i entenc que en els períodes anteriors cal ensenyar-la en exclusiva. Però si l’avantguarda es caracteritza per alguna cosa és per començar el món intermedial i intertextual en què vivim, i perdó per aquestes paraulotes. No es pot interpretar l’avantguarda sense el cal·ligrama o sense el cartellisme, per qüestions formals i ideològiques. Per això, aquí hem jugat molt a posar fotomuntatge però, en canvi, a no posar fotografia ni escultura, perquè entenem el fotomuntatge com una derivació del collage. Tot i això, els artistes destacats en altres àrees també apareixen indirectament en el llibre.

Com estan representades les dones en aquest recull?
Ens vam preguntar sobre les dones, mentre fèiem el recull, i assumeixo les responsabilitats del resultat final. A l’avantguarda catalana només hi ha tres dones artistes: Olga Sacharoff, Remedios Varo i Ángeles Santos. Pels problemes del masclisme de la societat, no hi havien més dones que treballessin o exposessin a Catalunya. Vaig buscar-ne i vaig intentar rescatar totes les que pogués, però és que si no n’hi ha no es pot. Ara bé, les que hi ha estan molt ben representades, entre altres coses perquè són boníssimes.

Aquest volum de 352 pàgines, relligat en pell i estoig de tela impresa, amb imatges de gran format, compta amb textos de Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Ainizie González, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulària, Anna del Valle Martí i Mercè Vila.