I si Banksy és una dona?

Avui no vull rebre cap “Feliç dia de la dona”, ni fotos de flors, ni estampes liles ni que m’envieu aquell dibuix viral d’una dona que es treu el davantal per posar-se’l de capa. Us juro que cada any hi ha un home que s’atreveix a enviar-me’l esperant un “gràcies”. Aviam com us ho explico: no vull ser ni una minyona, ni una guerrera, ni una heroïna Marvel. Em conformo a ser igual que tu senyor, a tenir els mateixos drets, i a no haver-te d’enviar a la merda per dir que ets feminista perquè tu també tens una dona i tres filles.

Tampoc vull enfadar-me ni haver de renyar a ningú, ni acabar totes les converses del dia amb un “hi ha tanta feina per fer” com si això ens eximís de tots els pecats i poguéssim continuar la nostra vida com si no passés res.

Per això avui, per airejar-vos i com a activitat prèvia a la manifestació, us recomano visitar el Museu de l’Art Prohibit a Barcelona, una delícia d’experiència i de visita que el nostre grup de dones poderoses ja vam fer la setmana passada.

El museu té més de dues-centes obres que han provocat el rebuig, la censura o l’empresonament dels seus artistes, i l’empresari i mecenes Tatxo Benet les ha exposat a la casa modernista Garriga Nogués de Barcelona. Una proposta capdavantera en un espai únic. Però sabeu què és el que m’ha sorprès més? La diferència entre la quantitat d’obres d’artistes dones, 14, respecte a les 24 dels homes. Sé que és estranya aquesta reflexió i sembla que estigui demanant que hi hagi més artistes dones prohibides. Segur que rebré el premi X a la feminista grillada que vol paritat en la censura. Tranquils, no va per aquí.

El que realment em pregunto és: ¿Que les dones no arrisquem ni provoquem és culpa d’aquesta llarga tradició de rebuig al nostre art? ¿Que potser preferim crear productes culturals que sabem que seran acceptats i així no som còmplices de la invisibilització històrica? El fet que no hi hagi tanta representació al Museu de l’Art Prohibit com a obra censurada, ¿és perquè històricament ja hem estat relegades i silenciades pel sistema durant segles? I finalment, ¿les dones exercim més l’autocensura per por a conflictes i represàlies perquè ja estem dins la roda de la discriminació i l’opressió?

Un exemple de tot això que trobareu a la casa Garriga Nogués és “Silence Rouge et Bleu, 2014” de l’argeliana Zoulikha Bouabdellah, que ens presenta unes catifes d’oració islàmica amb forat al mig i unes sabates de taló a dins, una metàfora sobre la situació de la dona àrab al món. Aquesta obra és autocensurada abans de la seva estrena per por a les represàlies i als incidents que haguessin pogut provocar l’exhibició.

I així doncs, ¿són els homes més valents o no s’autocensuren perquè l’àmbit artístic i cultural no els ha discriminat ni oprimit mai com a les dones? El que sí que sabem és que els que sempre s’han sentit recolzats i han tingut uns privilegis estructurals no tenen ni tanta por ni tanta revolució per fer.

La lluita feminista és transversal i eteeeeeeerna, perquè cada dia ens sulfuren amb noves violències, estadístiques esgarrifoses i gifs de merda de senyores amb davantal. Avui el meu desig és que el nostre talent i la nostra creativitat sigui respectada i reconeguda un 8M (i la maleïda frase de…) i “cada dia de l’any”. I a mi sempre em quedarà la il·lusió que Banksy al final resultarà ser una dona.