La caixa de les meravelles

Ho hem dit mantes vegades: l’Espai Lliure és una de les millors sales teatrals de Barcelona. A tres o quatre bandes, l’escenari és un quadrilàter que ocupa el centre d’una creu grega, i la proximitat i la bona visibilitat que s’estableix entre espectador i escena és sempre l’òptima. Hem vist Thauma, una proposta de l’artista resident del Lliure Magda Puig Torres amb Andreu Martínez i Costa. Teatre visual i d’objectes, poema escènic protagonitzat per titelles molt humans (o viceversa) i tota mena de ginys teledirigits. Meravelles, tito. Meravelles.

Que un espectacle duri una hora sempre és una bona notícia. Que no tingui text (exceptuant algunes paraules) el fa encara més accessible. A les funcions del diumenge a la tarda sempre planeja “l’amenaça de la migdiada inesperada” (sobretot, si prèviament s’ha dinat una paella), però un dels molts encerts de Thauma és que es tracta d’una proposta atractiva, gustosa i fàcilment digerible. És a dir, per a tots els paladars, edats i tipologies de públic. Existeix res més universal que el fet de mirar i sorprendre’s? Una platea de xics i grans vam meravellar-nos amb aquesta peça neta i colorista. Creació contemporània per a tots els públics, hibridació entremaliada, espectacle pop d’atmosfera brossiana i avantguardista. Si la companyia fos de Bèlgica o d’Holanda, ja estaríem parlant del must de la temporada (aquest terme ha envellit molt malament, oi?).

El perfil de la Magda Puig Torres és d’allò més estimulant: a més d’actriu, és dissenyadora i creadora escènica. Encara recordo amb molt afecte aquell Plácido Mo que vam veure al TNT de fa uns anys, o l’espectacle Infinitus fet amb figures de paper que es va poder veure dins del projecte “La caixa del Lliure”. Ara la Magda s’ha tornat a aliar amb l’actor, creador i titellaire Andreu Martínez i Costa (que ha treballat amb grans companyies d’aquí i de fora) i junts han parit un espectacle senzillament deliciós. Accedim a l’Espai Lliure per l’escenari, com és habitual, però aquest cop el públic només seu a la grada frontal. El teatre “a la italiana” permet que l’escena es converteixi en una caixa màgica, i que la il·lusió i la sorpresa siguin constants. Un teatre amb cametes és ara el rien ne va plus. Coses de la postmodernitat. Thauma és un terme que prové del grec i que significa “sorpresa” i “meravella”: durant una hora assistirem a una desfilada de personatges i objectes de tota mena, i la nostra boca passarà del somriure a la rialla i, fins i tot, en alguns moments romandrà oberta.

L’espectacle remena i sacseja el postteatre de Joan Brossa amb els personatges sense rostre de Susanne Kennedy o El Conde Torrefiel. Casa l’element gràfic i els colors plans del còmic amb el Ballet Triàdic d’Oskar Schlemmer a la Bauhaus. Uneix els éssers fantàstics de la belga Miet Warlop amb les figuretes en miniatura de David Espinosa. Les referències visuals i històriques són múltiples, però la gràcia d’aquesta Thauma és que construeix un món propi, on els trucs analògics conviuen harmònicament amb la màgia inherent de la caixa escènica. Tot plegat, molt ben il·luminat en colors llampants per Toni Ubach i vestit amb uns dissenys estupendus de Nídia Tusal: combinacions cromàtiques dignes de la pel·lícula Dick Tracy (Warren Beatty, 1990), camises súper oversized, molts metres de tul i fantasia màxima. L’escenografia dissenyada per Víctor Peralta i l’espai sonor de Marc Naya (aquest equip artístic és un veritable dream team) aconsegueixen que ens submergim encantats en aquest cosmos colorista que és Thauma, conscients que ens trobem en un lloc segur on celebrarem tots junts les meravelles del teatre.  

L’actor com a supertitella que fa cent anys somiava Edward Gordon Craig pren vida gràcies a tres fantàstics intèrprets: Erol Lleri Llordella, Marina Rodríguez i Juan Carlos Panduro. Enfundats en granotes de color blau elèctric, les seves presències deambulen per un món de meravelles o es converteixen, com per art de màgia, en submarinistes capbussant-se en les profunditats de l’oceà o en estruços que ballen. Com si ajuntéssim els somnis lisèrgics del film Fantasia (Walt Disney, 1940) amb els autòmats humans de Robert Wilson, sense que els actors hagin de perdre el seu esperit humà (sempre he pensat que deu ser una bona llauna treballar sota les ordres del director texà).

Metrònoms i helicòpters, figures geomètriques i Godzilla, globus que interaccionen amb cactus, núvols que leviten suspesos en l’aire, ballarines de Degas deconstruïdes… Tot a Thauma és troballa, sorpresa i alegria. Puc afirmar i afirmo, sense cap mena de vergonya, que aquest espectacle hauria de girar per tot el món. I tinc molt clar que a tot el món funcionaria igual de bé. Perquè la capacitat de meravellar-nos no coneix fronteres. I perquè és molt bonic, de tant en tant, anar al teatre i deixar-nos sorprendre.