‘Els missatgers no arriben mai’, de Biel Mesquida

Biel Mesquida recrea l’ànima de tres heroïnes de la tragèdia clàssica amb ulls d’avui: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, la dona del rei Agammenon; i Ismene, la filla d’Edip i germana d’Antígona, en un espectacle que es pot veure fins el 9 de desembre a la Seca-Espai Brossa.

Hi ha una olivera al mig de l’escenari sobre quatre estores orientals. L’olivera és viva. Durant la representació, algunes fulles mig músties cauen. L’olivera és el símbol que fa referència als clàssics. Però també al paisatge mediterrani que encara es manté. Perquè els tres monòlegs —que en principi eren quatre— de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), autor amb un trespeus sempre a punt: un a les Illes, un altre al Principat i un altre al País Valencià, s’ha amarat del paisatge que l’envolta per recrear l’ànima de tres heroïnes de la tragèdia clàssica amb ulls d’avui: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, la dona del rei Agammenon; i Ismene, la filla d’Edip i germana d’Antígona.

L’autor Biel Mesquida les converteix en testimonis de la tragèdia que cadascuna d’aquestes tres heroïnes ha viscut.L’estructura, però, no es limita a representar els tres monòlegs sinó que, de la mà de la dramatúrgia de Rosa Novell, es presenta com un joc de teatre dins el teatre. O potser hauríem de dir en un joc “d’assaig dins de l’assaig” perquè les tres actrius arriben a una sala on hi ha una taula de repàs de text, amb tres cadires i, al fons, un penjador amb vestimentes que després triaran cadascuna d’elles per caracteritzar el seu personatge.L’hora i deu minuts aproximats de l’espectacle es divideix en dues parts: la primera mitja hora en temps real, amb les tres actrius parlant de coses del dia (¿plou? ¿hem arribat tard?), ensenyant unes postals del paisatge de les Illes on Biel Mesquida ha escrit el text que assagen i explicant-se sobre el seu monòleg i com han entès el personatge. Una primera mitja hora, doncs, que sembla més aviat un d’aquells col·loquis que s’organitzen després d’una representació teatral, fins al punt que un pensa que potser d’un moment a l’altre s’obriran els llums de sala i entre tots la farem petar. Però no. Tot està controlat: l’enrenou dels salts i els passos de preescalfament d’una altra companyia que es prepara per actuar a la sala veïna; les referències a algun fet puntual com per exemple el concert de la cantant i poeta nord-americana Patti Smith al Palau de la Música Catalana; o una notícia no gaire bona sobre la salut del filòleg, teòleg i professor universitari, Modest Prats. Petites guspires de tertúlia que em fan pensar en què es convertiran per exemple en dates marcades com el 24N (dia de la consagrada reflexió) i el 25N (dia de l’encara més consagrada decisió electoral). Un suggeriment, parlant de tragèdies: a la Franja de Gaza s’estan matant entre Israel i Palestina i, per unes hores, ens hem oblidat del genocidi de Síria.Crec que els espectadors agraeixen aquesta introducció en una conversa gairebé informal entre les tres actrius perquè situa l’auditori i l’il·lustra sobre les circumstàncies de cadascuna de les heroïnes de la tragèdia escollides a partir d’Eurípides, Homer i Sòfocles, i també com han nascut o sorgit de la literatura de Biel Mesquida. Després ve l’hora —la segona mitja hora, vaja— de la veritat, i és quan l’actriu Pepa López, la dramaturga i directora Rosa Novell ara ja com a actriu, i l’actriu Anna Ycobalzeta entren en els papers de les tres heroïnes jugant-se la pell en tres actuacions que, com a bons monòlegs que són, sempre exigeixen de la capacitat expressiva de qui s’hi enfronta.Tràgica, Pepa López (Enona), vestit fosc, cops al pit, la poma que pela com a punt final. Altiva, Rosa Novell (Clitemnestra), amb llarga capa vermella, plantant cara al seu rei i marit. I jovenívola, Anna Ycobalzeta (Ismene), emparant-se en els records d’infància sense estalviar amb petites joguines la tragèdia de ser germana d’Antígona.Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d’assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.

«Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida. Dramatúrgia de Rosa Novell. Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta. Música: Joan Valent. Espai escènic: Rosa Novell i Antonio Belart. Il·luminació: Paul F. Ibnô. Ajudant vestuari: Brisa Salietti. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Rosa Novell. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 novembre 2012.