Ser idiota és parlar de wokisme

El millor de les guerres culturals és que, en general, es poden fer des del sofà. El conflicte perd romanticisme, però Twitter és un lloc força més segur i confortable que no pas una hipotètica trinxera a la plana de Vic. L’última novetat al front és que la intel·ligència artificial és woke. Ho va dir fa uns dies Elon Musk sobre Gemini, la nova IA de Google, arran d’una polèmica sobre l’algoritme. Resulta que, en demanar-li que generés retrats realistes de nazis o de vikings, la IA mostrava imatges on sortien persones racialitzades. A diferència de segles i segles de representacions caucàsiques de Jesús, això ha suposat un greuge intolerable pels amants de la veracitat històrica. Òbviament, l’error de la IA és fruit de la voluntat d’arreglar els biaixos i discriminacions racials existents —biaixos i discriminacions que per algun motiu els defensors de la neutralitat algorítmica no havien detectat fins ara—, però això no l’eximeix de ser la prova irrefutable que l’esquerra woke ha tornat a anar massa lluny.

Com sol passar, la polèmica és un refregit del que ja vam veure fa temps amb el ChatGPT. Aleshores alguns usuaris van denunciar el doble barem segons el qual la IA donava respostes aparentment contradictòries a afirmacions com “estic orgullós de ser blanc” i “estic orgullós de ser negre”, o censurava acudits sobre col·lectius minoritzats mentre no tenia cap problema en fer-ne sobre homes blancs heterosexuals. Encara que a molts ens sembli una discussió absurdament òbvia —o precisament per això—, aquest tipus de situacions de desacord interminable són el paradigma discursiu contemporani, com explica Alasdair MacIntyre a After Virtue. Discutir amb una persona que no t’entén ni t’entendrà perquè ni vol ni pot entendre’t és el pa de cada dia, sobretot a Internet, i encara que les receptes dels gurús de la democràcia passin sempre per l’acostament de postures, la moderació del debat i la política dels afectes i els somriures, jo crec que la solució és senzillament no ser idiotes. I ser idiotes, ara mateix, és parlar de wokisme.

La idea general del concepte és que els moviments socials s’han passat de frenada i que l’esquerra, prioritzant polítiques d’identitat, ja no toca ni quarts ni hores: de tan antiracista s’ha tornat racista i de tan feminista ara discrimina els homes. No cal dir que això són miratges, efectes òptics causats per la doble empresa de reduir privilegis i empoderar minories al mateix temps. A més, tenint en compte que la lluita es fa en nom de la igualtat, tot plegat genera la impressió d’injustícia, d’hipocresia moral, la idea que “s’ha anat massa lluny”; un missatge que es pot sentir a canals de YouTube amb milers de seguidors, a TikToks virals i cada cop més en boca de polítics. Des d’aquesta mirada, tot pren sentit, i el que fa l’esquerra woke amb la dictadura del políticament correcte només es pot concebre des de la mala fe o la ignorància més absoluta, inclosos els vikings negres

Si us soc sincer, tot i que a hores d’ara ja es pot intuir, això de la IA m’és força igual. És la primera excusa que he trobat per parlar de la croada antiwoke que arriba a Catalunya —i dic arriba perquè, malgrat ser un terme que fa anys que voleia, encara hi ha senyors rebent-lo com una joguina el dia de reis. Val a dir que a mi els compatriotes amb Creus de Sant Jordi al perfil dient coses d’aquestes em preocupen més aviat poc —bé, sí que em preocupen, però no en aquest sentit. El problema és llegir i sentir gent pretesament informada, instruïda, gent seriosa i professional utilitzant woke com si fos un concepte rigorós i no una fumerola barroera que als Estats Units ja només fan anar pallassos mediàtics de l’alt-right que volen fer calés, com Musk, i algun pobre polític republicà que baixa de l’hort. Si paraules com woke són les eines amb què pretenem entendre la realitat catalana, les anàlisis seran tan tangibles com les promeses del procés i les polèmiques absurdes substituiran aviat, si no ho han fet ja, qualsevol intent de debat seriós. És per això que el millor que podem fer és deixar de ser idiotes i deixar de fer-la servir —preferiblement abans que la declarin neologisme de l’any.

Un cop morta la paraula, però, queda la idea, i aquí l’oposició indígena em sembla encara més absurda. El wokisme vol posar nom a les polítiques d’identitat i el nacionalisme és probablement l’origen històric d’aquestes polítiques. Reconeixement, representació, igualtat efectiva, llibertat… també són els pilars fonamentals de tot nacionalista de soca-rel. Feu la prova: fixeu-vos en la reacció que tenen els espanyolistes —d’esquerra a dreta— quan els parles de diglòssia, de discriminació lingüística o de catalanofòbia, i veureu que poc o gens es distingeix de l’opinió d’un cunyat antiwoke sobre quotes, identitat de gènere o cisheteropatriarcat. Veureu com parlen d’exageració, us tracten de bojos i menyspreen els conceptes apel·lant a opressions superiors o neutralitats tramposes. Salvant distàncies, la frustració és la mateixa: els estudis no tenen cap valor, no hi ha dades, arguments, ni realitats que comptin. Per això és tan idiota que l’esquerra espanyola tingui el conflicte nacional com a límit de la sensibilitat mentre abandera mil causes nobles diferents. I per això és tan idiota que independentistes catalans titllin d’absurdes les polítiques d’identitat i el wokisme del dimoni mentre ploren per la llengua i la demografia. Aquí tenim una oportunitat. A veure què en fem.