Les tres vides de Cèlia Palau

Quinze anys després de l’èxit d’Olor de colònia i coincidint amb la celebració dels 40 anys d’Edicions de 1984, Sílvia Alcàntara publica Cèlia Palau, una nova novel·la que es pot considerar un spin-off (o un esqueix en llenguatge nostrat) d’aquell gran relat sobre les colònies tèxtils. Olor de colònia va tocar una fibra sensible de la memòria del país i va arribar a vendre 62.000 exemplars.

Anys després la Cèlia Palau, un dels personatges d’aquella novel·la, ha trucat a la porta de Sílvia Alcàntara per demanar-li que expliqués la seva història a partir del moment en què amb només 20 anys va deixar la colònia per començar una nova vida a Barcelona als anys seixanta. En aquesta nova novel·la sabrem que la Cèlia farà un casament ‘complicat’ que acabarà en divorci vint anys més tard, quan ja té els fills emancipats i no pot suportar viure sola amb el seu home.

Recapitulem. Qui era la Cèlia Palau? Era aquella nena rebel, que als 14 anys treballava de mala gana a la colònia i que més tard va poder fer classes de comerç. Aquella noia que un bon dia planta cara als seus pares, que no la deixen emancipar i arriba a amenaçar-los amb tallar amb ells per sempre si no la deixen marxar per provar sort a la gran ciutat.

La novel·la, que fa salts endavant i endarrere en el temps, arrenca als anys 90, quan Cèlia Palau ja passa dels quaranta i es mira al mirall i s’adona que, malgrat la seva infelicitat conjugal, encara fa goig i s’agrada. És un punt d’inflexió en la seva vida, després de viure vint anys dins la gàbia d’or d’un matrimoni asfixiant. Tot i haver-se casat amb un home de casa bona, decideix divorciar-se sense aprofitar-se del patrimoni del marit, perquè la Cèlia Palau, la filla gran del Climent i la Matilda, té la seva dignitat.

Cèlia Palau ens situa en el moment tempestuós en què una dona madura pren una decisió radical, una decisió que marcarà un abans i un després. La novel·la ens explica alternadament la vida abans i després d’un divorci que li obre una nova perspectiva. Al final d’aquestes tres vides, la Cèlia acabarà entenent en pròpia carn la sentència de l’àvia Elisenda, que solia dir que “hi ha una època en la vida d’una dona en què un home la pot fer o molt feliç o molt desgraciada. Després en ve una en què ja només la pot fer desgraciada. Però encara n’hi ha una altra, d’època, aquella en la qual ja no la pot fer ni feliç ni desgraciada”. Captiveri, desengany i alliberament són els tres estadis recurrents de la vida de Cèlia Palau.

Al llarg de tots aquesta anys l’autora ha resistit la temptació d’escriure la segona part d’Olor de Colònia. “Sempre he tingut clar que no l’havia de fer perquè ja estava molt acabada”. Això sí, reconeix que més enllà de la seva idea de donar recorregut a la filla gran d’un dels matrimonis de la història, algunes persones ja s’havien interessat pel seu futur i tenien ganes de saber més coses sobre el personatge. “Vaig trigar molt a plantejar-ho perquè volia reposar les coses, però finalment m’ho he passat molt bé fent aquesta novel·la”, subratlla.