Ets gran, Vicenç!

Una de les coses que més enyoro de la feina de professora de Comunicació a la Universitat Ramon Llull és la sala de professors. Allà sempre hi senyorejava una constel·lació de personalitats interessants que entraven i sortien, que es disputaven els ordinadors i amb qui, entre classe i classe, quan es trobaven uns minuts de calma, es podien arribar a tenir converses del tot apassionants: sobre lectures, sobre l’actualitat i sobre la vida. Recordo que una vegada el periodista Francesc-Marc Álvaro va arribar a insinuar que, si féssim una sitcom d’aquella sala de profes, la cosa tindria tant d’èxit que hauríem d’abandonar la docència per dedicar-nos a la faràndula. Amb l’Álvaro fins i tot ens vam atrevir a suggerir una llista dels quatre o cinc elements que per força haurien de protagonitzar aquella mena de Seinfeld universitari. I, com no, el nom d’en Vicenç Pagès Jordà era al capdamunt de tot de la llista.

En Vicenç no era un professor vocacional; la seva vocació, està clar, era escriure, però si s’havia convertit en la nostra estrella acadèmica particular suposo que era per la profunditat de la seva mirada. Entrava a la sala de profes saludant però sense fer gaire soroll i se n’anava de dret a un extrem de l’estança. Desava els treballs dels estudiants en aquella motxilla negra amb detalls grocs, treia unes galetes o unes magdalenes i et convidava a berenar. Sovint em feia la impressió que deixava que fossis tu qui triés el tema. Quan t’escoltava inclinava lleugerament el cap cap a una banda i et mirava amb aquells ulls seriosos, com si rumiés. Anava fent gestos: lleus assentiments amb el cap sobre el que deies o un arrufament de nas quan no veia una cosa clara. Fins que de cop i volta —i aquest, ara ho sé, era un moment fantàstic— se li escapava mig somriure. Aquell mig somriure tan d’en Vicenç que anunciava que ara seria ell qui es posaria a parlar.

Escoltar-lo, tot i que d’entrada no ho semblés, era realment un festa. Gastava un to de veu més aviat pausat; el timbre, una mica nasal, la cadència tan característica que subratllava les enumeracions, les comes i els punts suspensius, com si pogués puntuar amb les celles les frases en l’aire. A mitja conversa, passava que entrava a la sala de profes en Joan Carreras o l’Oriol Izquierdo o l’Esteve Miralles o l’Esther Almenar o qui fos, i ràpidament el diàleg s’ampliava i es feia múltiple i molt ric. Amb els ulls, en Vicenç interpel·lava els col·legues i els convidava a participar de qualsevol tema que considerés important o atractiu. La seva mirada era profunda perquè combinava un elevat sentit crític amb una gran capacitat d’acolliment. A la vora d’en Vicenç et senties a casa i alhora et senties cridat a ser exigent amb tu mateix i amb el que deies, i no sé com s’ho feia però era un mestre travant aliances, lligams subtils amb les persones, cosa que com explicaré d’aquí una mica em sembla que tenia alguna cosa a veure amb la seva manera de narrar.

Quan parlava, en Vicenç feia anar les mans amb uns moviments únics, com si anés encaminant els pensaments cap a la direcció que se li presentava més estimulant i a mesura que feia aquest itinerari mental, amb les mans, descrivia matisos, pros i contres, possibilitats per explorar més endavant

Quan parlava, en Vicenç feia anar les mans amb uns moviments únics, com si anés encaminant els pensaments cap a la direcció que se li presentava més estimulant i a mesura que feia aquest itinerari mental, amb les mans, descrivia matisos, pros i contres, possibilitats per explorar més endavant… A les reunions —a la facultat ens saturaven l’horari de reunions, sobretot als profes de primer curs— les seves intervencions eren un bàlsam. A mi, m’agradava que parlés. Fins i tot quan hi discrepava, gaudia amb aquells circumloquis seus on s’escenificava una gran manera d’argumentar i sobretot de sospesar cada idea. El recordo proposant lectures i pel·lícules pels seminaris de primer: Eben de Kapuscinky li agradava especialment, o els contes de Mercè Rodoreda, però també la prosa de David Foster Wallace, que, com em recordava el dia del seu funeral en Joan Burdeus, era un autor pel qual sentia una gran predilecció. A les reunions, en Vicenç explicava que estructurava les classes que impartia com si fossin un magazín de ràdio amb diverses seccions i a mi allò m’encantava perquè precisament la ràdio era el meu tema d’especialització acadèmica.

La primavera de 2006 jo em preparava per llegir la tesi doctoral —la data, no hi va haver manera de canviar-la, va quedar fixada pel 18 de juliol, i no vaig trobar una altra forma de compensar-ho que fent venir tothom vestit de vermell—. Els mesos previs van ser intensos: paperassa, escriure la defensa, dissenyar la maquetació, imprimir multiplicades per set les més de mil pàgines d’aquell patracol de teoria i anàlisi tot deixant-m’hi bona part del sou… En aquella època, a l’hora de dinar, trobar en Vicenç a la taula del fons de cafeteria de la facultat era garantia de riure i d’oblidar-se de tants mals de caps. Al voltant seu, amb la Montse Arbós, amb l’Oriol Massegú i amb la Marta Esteller rèiem a cor què vols i diria que va ser en un d’aquells dinars que li vaig comentar a en Vicenç que el meu escriptor preferit, amb molta diferència, era Robert Louis Stevenson, que en tenia totes les obres amb diverses edicions, algunes en l’anglès original, i que en col·leccionava biografies. Vaig explicar-li que, des que amb tretze anys l’havia descobert llegint La fletxa negra, que ja no l’havia deixat. Resultava —jo no ho sabia aleshores— que en Vicenç estava escrivint una novel·la on un dels seus protagonistes, en Biel, sentia passió per Stevenson.

Les coincidències en ocasions es transmuten en privilegis. Aquella ho va ser: Va fer que ens aboquéssim a parlar de literatura juvenil com si ens hi anés la vida. A mi, a part d’Stevenson, m’agradava Twain, London i Maud Montgomery i era un gust deixar de preguntar-me si em posarien un cum laude o no internant-me per una estona en trames de mons fantàstics amb personatges memorables que havien de fer front a una gran aventura. En Vicenç, igual que el seu personatge Biel, adorava tota una corrua llarguíssima d’autors a qui havia redescobert els darrers temps llegint-los i explicant-los a la seva filla Berta. Els dinars, doncs, es convertien en desfilades de Tom Sawyer, de Mowgli, de Jane Eyre, de Dràcula i de Campaneta. I quan ja havíem repassat de dalt a baix aquell cànon de literatura juvenil que veuria la llum aquell mateix 2006 en forma de llibre, en Vicenç em va explicar com estava construint la seva novel·la que encara no tenia títol però que més endavant batejaria amb el nom d’Els jugadors de whist. A mi, la tesi doctoral m’havia fet deixar aparcat un projecte de novel·la que es deia Les bruixes van amb taxi i inconscientment necessitava que em parlessin de la feina de construir una obra literària, o sigui que de vegades els dinars s’allargaven amb un cafè al bar del CCCB o fins i tot amb un còctel al Boadas.

Em penso que en Vicenç feia això mateix quan narrava i quan vivia: travava lligams subtils entre persones i entre personatges, congregava gent i feia que passessin coses. N’era un autèntic mestre.

Dic que aquelles sobretaules van ser un privilegi perquè vaig poder copsar com en Vicenç gestava la que per a mi és la seva novel·la més deliciosa. Ja aquella primavera de 2006 en tenia aixecada gairebé tota la trama i me l’anava explicant. En Biel i la Halley —aquesta última un cometa encisador amb rostre d’actriu elegant— eren els meus personatges preferits, però en Vicenç em feia veure que també calia defensar i molt el paper d’en Jordi i d’en Churchill, que cadascun tenia el seu sentit. Vaig tenir l’oportunitat d’intuir com treballava: Traçava amb molta consciència l’estructura, com si entre els personatges hi lligués diversos fils i com si tot el conjunt de l’obra, al final, aparentés —al menys així m’ho semblava a mi— una escultura mòbil de Calder. En tot aquell entramat d’orfebre hi bellugava també, amb molta ànima, tot un reguitzell de referències a pel·lícules i a cançons que definien els personatges i els connectaven amb els seus futurs lectors.

Em penso que en Vicenç feia això mateix quan narrava i quan vivia: travava lligams subtils entre persones i entre personatges, congregava gent i feia que passessin coses. N’era un autèntic mestre. Fa tres anys, el dia que vaig decidir plegar de la facultat em va venir a buscar i em va dir que si us plau no marxés. Jo estava tallant de cop molts lligams pacientment elaborats durant més de quinze anys. Li vaig respondre que l’exercici de submissió que per a mi reclamava l’acadèmia havia acabat resultant excessiu i que necessitava reprendre el projecte de Les bruixes van en taxi. Tot i discrepar de la meva decisió, en Vicenç em va expressar el seu suport, segurament un dels suports més grans que vaig rebre en aquell moment tan difícil de la meva carrera professional i personal. En Vicenç sempre hi era.

El dia després del seu funeral a Torroella de Montgrí vaig agafar Els jugadors de whist i vaig rellegir-ne les primeres dues-centes pàgines. Vaig plorar, però sobretot em va fer arrencar riallades. Hi ha un moment que en Biel escriu en el seu diari: «Ets gran, Stevenson!» i jo vaig pensar: «Ets gran, Vicenç!» A través dels seus llibres, en Vicenç sempre hi serà i us ho asseguro: serà immens.