Eduard Escoffet: “La posteritat me la bufa”

“On la gent veu modernitat, jo hi veig classicisme”. Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) és un gran ambaixador de la poesia sonora, però rere l’experimentació formal amaga un esperit sobretot classicista. “M’agrada el bastardisme històric de l’artista escocès Ian Hamilton Finlay”, explica després d’assenyalar un dels centenars de pòsters que té penjats al despatx. No hi falta Joan Brossa, ni tampoc llibres sobre arquitectura. Escoffet fa una tesi doctoral sobre literatura barroca i ha voltat per mig món fent recitals de poesia. Aquesta temporada ha estat el poeta convidat del Palau de la Música Catalana. El proper dimarts 6 de juny, a les deu del vespre, hi presentarà ‘Non Muttum’, un recital de poesia sonora que agrupa una dotzena de peces breus que repassen la seva trajectòria. Encara que treballi més a l’estranger que no pas a Catalunya, participa activament de l’escena contracultural barcelonina i dirigeix el Festival Poesia i +, que se celebrarà al Maresme entre el 27 de juny i el 9 de juliol. 

Té gràcia que un recital de poesia sonora es tituli ‘Non Muttum’. En llatí, “non muttum facere” vol dir “no fer soroll”.

Un dels grans reptes de la poesia sonora és treballar el silenci. Què passa quan la veu s’extingeix? Què passa quan, després d’acumular so, el poema acaba? El poema et deixa a un lloc, de cop desapareix i només queda el silenci. És una sensació interessant, sobretot si ets davant un públic. A més, la paraula catalana “mot” ve de “muttum”. És un títol fàcil d’utilitzar a qualsevol país, i també m’agrada perquè “non” i “muttum” són dues paraules capicua. 

El so i el silenci són dues cares de la mateixa moneda. La poesia i la música, també. Són dues arts cosines germanes; fins i tot podríem dir que venen d’allà mateix. 

La poesia escrita, continguda en un llibre, és un fenomen totalment modern. Originalment, la poesia estava vinculada sobretot a la música, a l’oralitat, a l’acte col·lectiu. Soc dels qui considera que és difícil musicar un poema, perquè ja té música per si sol. Un poema pot tenir un relat, pot explicar coses, però també ha de tenir una certa música. Al final, una cançó no deixa de ser un poema interpretat per un músic, i un poema és una cançó potser més austera. Tot i que la meva obra ha pivotat sempre al voltant de la poesia, des de petit m’han interessat tant la música com la literatura, i també les arts escèniques. En un moment donat, ja fa uns quants anys, vaig començar a unir tots aquests mons a través dels recitals. Els meus referents més propers, a Barcelona, eren poetes i músics que treballaven plegats i formaven part d’un mateix circuit: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Accidents Polipoètics, Víctor Nubla, Anton Ignorant, Josep Ramon Roig… Vaig interessar-me per aquest àmbit entre la paraula escrita i la paraula dita, entre la imatge i el so del text. Més endavant, vaig desenvolupar una línia de treball més lligada al que seria la poesia sonora històrica, que neix als anys cinquanta a determinats països d’Europa. Vaig descobrir una sèrie d’autors que plantejaven la poesia com una mena d’escena internacional, i no pas com una escena nacional tancada. Per tant, la majoria dels meus referents són estrangers: Bernard Heidsieck, Henri Chopin, François Dufrêne, Gil J Wolman, Paul De Vree… He intentat incorporar-los d’alguna manera a la tradició catalana.

Creus que en literatura pequem d’oculocentrisme? Donem massa importància a lo visual en detriment de lo sonor?

Més que donar un protagonisme excessiu a la retina, el problema és que sovint entenem el text com una tecnologia neutra. És a dir, pensem que el text senzillament canalitza un significat, que només és un transmissor de continguts. I no és així. Un poema també és una estructura visual; té valor per si mateix, com a element concret. A més, la poesia escrita també té una dimensió sonora. El so, en poesia, sempre hi és; ja sigui perquè el poeta diu uns versos, ja sigui perquè el lector els llegeix. Els qui ens dediquem a la poesia sonora simplement hi afegim els sistemes d’enregistrament: creem capes de veu, manipulem la nostra veu, hi incorporem sons abstractes. Molts poetes ja no treballem només amb una llibreta, sinó també amb un ordinador.

“Molts poetes ja no treballem només amb llibreta, sinó també amb ordinador”

Quan vas començar a crear poesia sonora, ja comptaves amb el suport dels ordinadors?

Vaig fer els primers poemes sonors a principis dels dos mil, que és justament quan, com a novetat, podíem editar so amb l’ordinador de casa, sense tenir cap dispositiu especialment potent. Abans els poetes sonors feien servir el magnetòfon. De fet, la poesia sonora neix a la dècada dels cinquanta perquè és quan es comercialitza el magnetòfon a França, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya… Aquest aparell els permetia enregistrar la pròpia veu, manipular-la i fer-ne diferents capes. A més, per primer cop podien incorporar a la poesia elements com la respiració, la repetició o els sons que provoca el cos. 

A la descripció de ‘Non Muttum’ precisament ressaltes: “I si primer fou la paraula (segons l’evangeli de Sant Joan), el text, el cos, l’espai i els objectes cerquen, ara, les seves fronteres”. 

Un recital de poesia no és només el que se sent pels altaveus. Cada poeta té una veu, però també un cos i unes coreografies particulars. Em sembla que era l’Enric Casasses que deia que cada poeta està lligat a una manera de moure el cos. Henri Chopin plantejava una mena de literatura del jo que no tenia a veure amb els sentiments, sinó amb el llenguatge corporal. S’introduïa un micròfon per la gargamella i feia parlar el cos sense la tecnologia del llenguatge. 

Gràcies a la tecnologia, la poesia sonora pot jugar amb la simultaneïtat. En poesia escrita, això és impensable, perquè un lector només pot llegir linealment. Es poden fer experiments formals, com ara posar text en dues columnes paral·leles, però a l’hora de la veritat no podem llegir dues coses a la vegada. 

Exacte… En canvi, sí que podem percebre sonorament tres textos dits alhora. Podem sobreposar capes i fer més complexa la lectura. L’any passat vaig produir a La Capella de Barcelona la peça Utopia i esclavatge, en què reparteixo per l’espai una vintena de radiocassets i cadascun reprodueix una veu diferent. Una vintena de veus et parlen des de punts dispersos de la sala i, en funció d’on siguis, sents més un text o un altre. En aquest cas, el poema ja no és només el text per se, sinó el que cada persona percep en funció de l’espacialització i la superposició de capes. Ara aquests experiments ens semblen molt normals, però no fa ni un segle que existeixen. 

La poesia sonora també et permet treure suc de les repeticions. Si ho tinc ben entès, el filòsof Gilles Deleuze, a Différence et Répétition (1968), deia que la repetició no té a veure amb la semblança ni l’equivalència, sinó amb lo insubstituïble. 

La repetició és un element fonamental de la poesia. De fet, el ritme no és res més que la repetició d’un patró. Acostumem a associar la repetició a la reproducció mecànica, però, en realitat, té molt més a veure amb la diferència i la variació. Encara que diguem molts cops seguits una mateixa paraula, encara que escoltem un loop perfectament mecànic, aquella paraula no la percebrem mai igual, sinó que es modificarà en el nostre cervell a mesura que es repeteixi. En una de les Estratègies obliqües, Briano Eno i Peter Schmidt deien que “la repetició és una forma de canvi”. Com a poeta, m’interessa molt la repetició, encara no n’he esgotat les possibilitats. D’altra banda, acadèmicament he investigat la variació barroca, que també es basa en la repetició d’un tema inicial. 

“Encara que repetim molts cops una mateixa paraula, no la percebrem mai igual”

Ets expert en barroc? No ho hauria dit mai.

Tinc una tesi de literatura barroca a mig fer. M’interessa la literatura barroca perquè té relació amb la literatura del segle XX, en el sentit que durant el barroc trenquen límits i experimenten amb la tipografia, la imatge i fins i tot l’arquitectura. Aquesta mena de bastardisme total té a veure amb el naixement del pop. Durant el barroc, cala bastant la idea que un element pot tenir una primera lectura immediata, però, si hi aprofundeixes, pots trobar-hi diferents nivells de significat. Aquesta idea prové de la Contrareforma, però s’explota al màxim durant el segle XX, que és quan neix el pop. M’agrada el bastardisme històric: partir de textos medievals, llegir-los amb una mirada literària barroca i donar-los formes contemporànies. Tinc la voluntat de tornar als orígens de la poesia i entendre-la com una construcció arquitectònica amb els seus equilibris. A la poesia li anem canviant la fesomia, però sempre parla del mateix. 

De què parla? De l’amor, de la mort…

De la vida. De la degradació de tot, o de la millora de tot, depèn de la línia poètica. Al cap i a la fi, la poesia és una forma de supervivència. Ens permet enfrontar-nos al món i, si no entendre’l, almenys interpretar-lo. 

“El bastardisme del barroc té a veure amb el naixement del pop“

‘Non Muttum’ és un recital que has presentat sobretot a l’estranger, per Europa i Llatinoamèrica. Creus que a Catalunya la poesia sonora, o fins i tot la poesia oral, està menys normalitzada?

No necessàriament. Per mi, tres dels autors catalans més importants són Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. No van fer poesia sonora, però van obrir nous camins. D’altra banda, a partir de la dècada dels vuitanta sí que hi ha una certa tradició de poesia sonora en català. El 1981, Carles Santos publica Voice Tracks a Nova York. El 1990, el trio valencià Flatus Vocis Trio treu Grosso Modo. El poeta i dinamitzador cultural Xavier Sabater és el primer que s’apropa a l’escena internacional i porta autors estrangers a Catalunya. Més endavant, Accidents Polipoètics i Josep Ramon Roig estan molt vinculats a la poesia sonora. Ara bé, per entroncar la pregunta amb els debats recents sobre llengua, em fa l’efecte que inconscientment hem reservat al català un espai lligat a la tradició, al folklore i als usos gairebé rurals. Entenem que el català no serveix per a fer experiments amb text i música. Sembla que ho haguem de fer en castellà o anglès. En canvi, a l’estranger ningú es planteja si faig poesia sonora en català. Recentment hem adoptat un marc mental que vincula català amb la tradició, però no amb el present i el futur. 

Fa poc vas participar al diàleg entre Caroline Shaw, la compositora convidada del Palau, i el periodista Pep Gorgori. 

Em fa il·lusió poder compartir aquesta temporada amb Caroline Shaw. M’interessa molt com treballa la veu. Recull la tradició de Joan La Barbara, Meredith Monk i Demetrio Stratos i l’actualitza. És una gran compositora i vocalista, i m’agrada que el Palau l’hagi convidada, perquè és una aposta de risc. La veu és un dels mecanismes més impressionants que hem desenvolupat els humans: és senzillament una columna d’aire traspassant un cos, un tros de carn, i alhora té la capacitat de despertar-nos sentiments, sensacions i transportar-nos a altres estats del pensament. En un moment que hi ha tant de text i soroll, la fragilitat de la veu té més força que mai. Ara que es pot enregistrar tot, hem de reivindicar la poesia dita. Demetrio Stratos, que era el cantant més virtuós que ha existit, capaç de fer diversos sons alhora, deia que la veu no està relacionada amb la tècnica, sinó amb una recerca interior. A mi la veu m’ha permès mirar endins, no pas per entendre qui soc, sinó què soc. Passa com amb el tacte: ens mou i ens commou d’una manera que, per sort, no podem explicar racionalment. 

Si la poesia és una construcció d’aire, és inevitablement efímera. Pel tipus de poesia que fas, m’imagino que la posteritat, la possibilitat de deixar un llegat literari, no et preocupa gaire. 

Ens apropem a la sisena extinció. T’asseguro que la posteritat me la bufa. Si no, no faria el que faig. La posteritat no és res més que un feix de pòsters. L’efímer és un gran element poètic i cada vegada l’abracem més. Un recital de poesia té un espai i un temps determinats, i també una gent concreta… El pots documentar, però no el pots repetir. Hi ha recitals que et marquen tant que els pots reproduir perfectament al teu cap, encara que no en tinguis cap constància física. Em va passar amb la cantant Sainkho Namtchylak, originària de Tuvà, una república soviètica que forma part de la Federació Russa. Namtchylak parteix del cant tradicional de la seva zona i fa improvisació. A finals dels noranta vaig anar a un recital seu a la Sala Metrònom i encara ara me’n recordo de tots els detalls. 

De fet, la pregunta que et feia abans és equivocada. Havia pressuposat que un llibre, un objecte físic, et garanteix més posteritat que la presència a Internet, i potser no és veritat.

Encara pesa aquest esquema mental, la idea que el llibre és un suport més sòlid. No ho sabem. En literatura barroca i medieval, per exemple, hi ha una gran diferència entre el que ens ha arribat i el que aleshores era rellevant. Al llarg dels segles, determinats autors importants van caure en l’oblit. La imatge que tenim actualment del barroc, o de qualsevol altra època passada, sovint no es correspon exactament amb el que en aquell moment es valorava. La posteritat no m’importa, però la llibertat creativa, sí. M’agrada que haguem assimilat tant la idea de la hibridació. I celebro que els recitals hagin passat de ser una cosa marginal, fora dels circuits oficials, a un element central de la literatura catalana. Fins als noranta, el recital estava mal vist. En parlava fa uns dies amb Jaume C. Pons Alorda i Blanca Llum Vidal. Autors com Enric Casasses eren absolutament marginals: no es considerava que algú que recités pogués ser bé un poeta. Ara, en canvi, Casasses ha passat al centre de la literatura catalana. No cal que tots els poetes recitin, però ja ningú mira malament els poetes que ho fan. 

“Fa uns quants anys, Enric Casasses era un poeta absolutament marginal”

Ara que parles de Blanca Llum Vidal i Jaume C. Pons Alorda… L’altre dia vaig veure una foto a Twitter en què sortíeu vosaltres tres, i també Martí Sales, Josep Pedrals, Esteve Plantada, Maria Callís i Mireia Calafell. Et sents part d’una generació, encara que tingueu estils diferents?

Anem tots bastant a la nostra, però ens estimem molt. Som una generació —en un sentit ampli, de finals dels setanta i principis dels vuitanta— que no està immersa en batalles personals ni curses d’ego, que ens alegrem de tenir-nos i celebrem la feina dels altres. Crec que aquesta actitud no és res generacional, sinó que té a veure amb el sentit de col·lectivitat dels recitals. Martí Sales, Josep Pedrals i jo som del mateix any i tenim poètiques ben diferents, però això precisament ens estimula. La poesia és una celebració de la diversitat. Al capdavall, la poesia consisteix a forçar la llengua, anar a l’interior de les paraules i fer servir la veu. A partir d’aquí, hi ha mil maneres d’enfrontar-se al món.