Castigar les males dones

Les dones ja naixem sentenciades: tenim una curiosa tendència cap a la maldat.  Se’ns ha atribuït històricament una perfídia que exigeix ser erradicada. Una vilesa que les dones ja duem a l’ànima, i que segons l’època ens l’han anomenada histèria, pecat o luxúria. Una tendència latent que s’ha de reprimir. La resposta a aquesta perfídia femenina, tan suposadament corrosiva, és el càstig. I si li sumem la infàmia del delicte, el resultat és la vexació absoluta. Precisament per això, imaginar una presó de dones al segle XIX és com abocar-se a l’abisme. Podem arribar a entreveure que el rebuig social del crim, sumat a la misogínia flagrant de finals de segle, només poden augurar foscor. El destí de les presoneres, després d’humiliades, vexades i castigades, semblava ser l’oblit. L’autora gallega Marilar Aleixandre recupera les seves veus a Les males dones (Bromera). 

Males dones, Premi Nacional de Narrativa 2022, és un llibre sobre les presoneres de La Galera, la presó de dones a la Corunya del segle XIX. La informació  que ens ha arribat sobre les condicions de vida a la presó és escassa: pocs s’han atrevit a estirar el fil. Però Marilar Aleixandre difumina els límits entre realitat i ficció per dilucidar una història esborrada. Les males dones que Aleixandre recull a la novel·la són moltes: les que van lluitar, les que van perdre, les que van assassinar i les que es van sotmetre. Perquè una mala dona no era només aquella empresonada. Qualsevol que fes un pas endavant i que es rebel·lés contra la violència social també ho era. La novel·la retrata la lluita de Concepción Arenal, aleshores visitadora de presons, i l’escriptora Juana de Vega, les dones reals que van intentar millorar les condicions de vida de les dones de La Galera. Una reivindicació de dues figures que van creure en la reinserció i el dret a educar les dones per emancipar-se fora dels límits que imposava la societat. Concepción Arenal, en una de les cartes que recull la novel·la, escriu: “Tot el que es diu o s’escriu sobre les presons es mor sense ressò en el buit de la indiferència”. Arenal va ser de les primeres a introduir la idea de reinserció i el dret a l’alfabetització de les dones. Moltes d’elles són personatges ficticis, però les seves tragèdies neixen de la realitat. A la novel·la tenen un altre nom, un altre destí, un altre temps: però Marilar Aleixandre, després d’una acurada feina de documentació, posa una mica de llum i ens apropa les seves històries.

Les dones de la novel·la estan encotillades (literalment i figurada) en un món que sembla que no els hi correspon: han quedat desposseïdes dels seus cossos, dels seus fills, de les seves vides. Les han desproveït de tot el que tenien, només els queda el pensament. L’altra lluita de la novel·la és intel·lectual, una batalla prudent i alhora insistent pel dret a l’educació i la cultura per refer-nos des de dins. Una reconstrucció  individual i col·lectiva alhora, una nova forma de renéixer. D’aquí el valor que la novel·la dona a la labor de les associacions de dones, d’Arenal, de Vega, per portar una mica d’esperança a la foscor de les presons. 

L’autora ens apropa a les ferides de les seves protagonistes. Estan marcades pel dolor, la injustícia, la desconfiança, la traïció i el sotmetiment a una vida que no els correspon. Totes les desgràcies tenen nom de dona: estan lligades a una condició innata que les degrada i alhora les enforteix. Hi ha una fina ironia: només elles poden dur aquesta condemna, i alhora són les úniques amb prou fortalesa per resistir els embats. L’autora sap trobar la bellesa de la resistència a partir de petits gestos simbòlics: una mà amiga, el vers d’un poema, una carta. Totes elles estan caracteritzades per una sensació d’indignitat, que va calant i que s’entrellaça amb arestes esquerpes de rebel·lia contra una condemna injusta. És una societat hostil per a elles, i com qui lluita contra la marea, moltes perden la batalla i es deixen arrossegar cap a la resignació. 

La d’Aleixandre és una escriptura esquinçada, que es descús contínuament i es torna a filar amb subtilesa i domini. L’autora destil·la lirisme a cada línia: la seva condició de poeta és latent. De tant en tant, es llegeix a la novel·la un cor de veus de dona, uns passatges titulats El cor mut de les males dones. Són cors plens de ràbia, desafiants, que, com el Cell Block Tango de Chicago, condemnen les injustícies i la vulnerabilitat de les seves protagonistes. Aquests contrastos fan la novel·la molt més vívida, més rica, i arriba a plasmar una realitat empastifada pel dolor i la impotència. El lirisme dona a la narració un pes dramàtic molt més profund.  El conjunt és un estil ple de riquesa literària, en què la veu narrativa s’alça com un cor de veus que s’intercalen. Cal remarcar la traducció de Sebastià Portell, que cuida l’essència del text original i adapta amb cura les múltiples referències a la literatura gallega. 

Cada element de Les males dones sembla dissenyat per fer florir l’empatia, una complicitat silenciosa amb els personatges que pesa a les pàgines i s’entrellaça amb gràcia. Hi ha un punt cruent en la narració: és inevitable si parlem de dones repudiades, de presons asfixiants i d’injustícies terrenals, brutes, que fan indignes els desitjos i les ambicions de les dones que van veure la vida des dels garrots de La Galera. Hi ha una forta presència de la injustícia: “La justícia és un ratpenat esquerp, i encara que una es pensi que balla al ritme que li hem marcat, de sobte torna a batre les ales, canvia de rumb en la foscor sense que ni tan sols el puguem seguir amb la vista”. Moltes d’elles estaven abocades a la prostitució per obligació i per gana, d’altres considerades assassines pel fet d’avortar. Moltes condemnades injustament sense possibilitat de redempció. 

Aleixandre recull una amalgama de veus de dona desesperades, que ressonen com un crit assedegat de justícia. Una novel·la que venç l’oblit i que ens apropa a elles. Que denuncia els prejudicis i les injustícies de ser dona “Amb tot, cal desconfiar dels sentiments populars, sobretot quan van adreçats contra les dones; la majoria de vegades no responen a la saviesa sinó a prejudicis difícils de superar”. Només ens queda l’esperança d’anar-los desmuntant fins que només siguin un record de qui vam ser en un altre temps.