Va ser durant el període històric de la Mancomunitat ( 1914-1924) quan es van construir les primeres biblioteques: antics “temples del saber o santuaris de la cultura” -tal com eren anomenats durant l’època- que promourien la cultura i lluitarien contra l’analfabetisme, a còpia de fer xerrades, cursos, lectures i divulgar el coneixement present en els volums que albergaven. Les Biblioteques de Sallent, Valls, Olot i la de Borges Blanques van ser les primeres biblioteques implantades a Catalunya. Retrocedim en el temps per veure com van transformar el territori social i físic de cada zona en diferents èpoques històriques. Ahir el servei de Biblioteques de la Generalitat va celebrar en el marc de La Setmana del Llibre Català el centenari amb aquest magnífic pastís d’aniversari.
Una de les primeres biblioteques construïdes durant la Mancomunitat va ser la de Sallent, l’any 1918. “Aleshores el poble comptava amb 4.625 habitants, majoritàriament de classes populars, molts dels quals eren obrers de les fàbriques tèxtils. Hi havia molt analfabetisme i els equipaments culturals o públics eren mínims”, explica el director de la Biblioteca Sant Antoni Maria Claret, de Sallent, en Quim Crusellas Alberch.
“Si mirem postals o reportatges a la premsa de l’època sobre Sallent, a tots hi trobem alguna referència a la Biblioteca Popular. Era un edifici que impressionava, gran, blanc, d’estil neoclàssic, al qual es qualificava de ‘santuari de la Cultura’ o ‘temple del saber’. Estava situat als afores del poble, tal i com recomanava Eugeni d’Ors en el seu projecte per fer un sistema de biblioteques públiques: l’edifici havia d’estar isolat i voltat ‘només d’aire i vegetació’, com si calgués peregrinar per accedir a la cultura… Per habilitar el seu accés, el poble va haver de construir un pont sobre la riereta i urbanitzar un passeig que hi portés. Es pot dir que la construcció de la biblioteca va modelar l’actual fesomia urbana de Sallent. Posteriorment, a banda i banda del passeig, es van construir dues escoles, una llar d’infants i un parc, deixant per a la població un gran espai dedicat a l’ensenyament i el lleure”, recorda Crusellas.
“L’ús de la biblioteca, amb el préstec de llibres, les conferències i altres activitats, va anar creixent. He parlat sovint amb gent gran que em comenten orgullosos que anaven a l’antiga biblioteca. Segur que hi ha tota una generació que va estar més informada i que va adquirir més hàbits de lectura que a les poblacions veïnes. Durant força anys la de Sallent va ser la única biblioteca pública a la zona, i fins i tot tenia filials a vuit poblacions i colònies industrials properes, a les quals cedia lots de llibres. La biblioteca també devia servir de model per a altres ajuntaments dels voltants que es van plantejar de demanar l’equipament”, explica Crusellas.
Durant la Mancomunitat les quatre primeres biblioteques implantades, la de Sallent, Olot, les Borges Blanques i Valls, van contribuir a difondre cultura i alfabetització entre els seus habitants. “La llavor que van deixar aquestes biblioteques es va anar fent més gran quan en períodes històrics posteriors la xarxa de biblioteques es va ampliar i va estendre’s per tot el territori català, de la mà de la Diputació de Barcelona”, ens diu Carme Simon, responsable de la Biblioteca d’Olot. “Una biblioteca és un equipament tan bàsic per a la salut cultural del país que la transformació sobre el territori ha estat molt gran en tots els nivells: més obertura intel·lectual, un accés al coneixement plural i una estimació especial cap als llibres i el saber en són el llegat”.
De totes maneres, no tot han estat flors i violes. “Les biblioteques, a causa de la seva dependència amb el govern, en algunes èpoques han patit censura. Durant la dictadura franquista, per exemple, es van prohibir uns quants llibres. És l’època que anomenem l’Infern de les Biblioteques: es prohibia, majoritàriament, llibres d’autors russos i El capital de Karl Marx, també es prohibien els llibres en català. Eren llibres que s’apartaven de les lleixes d’accés públic i s’amagaven en altres dependències internes de la biblioteca”, explica Simon.
Per la biblioteca de Sallent hi han passat 11 bibliotecàries de tres generacions diferents. “Les que van dirigir la biblioteca durant més anys van ser Glòria Sancho (del 1920 al 1940), Maria Rossell (del 1948 al 1965) i Joaquima Soler (del 1971 al 1994)”, explica Crusellas. “Potser jo destacaria el pas per la biblioteca de Glòria Sancho, una de les bibliotecàries pioneres, que va ser-hi fins al final de la guerra civil”. Nascuda a Alcanar, va anar a estudiar a Barcelona a l’Escola de Bibliotecàries, acabada de crear per la Mancomunitat de Catalunya. “Cal tenir en compte que en aquella època eren molt poques les noies que estudiaven, i no tenien gaires possibilitats de formació superior. D’Ors va establir que l’escola només tindria alumnes femenines, entre altres raons perquè amb un sou inferior podria aconseguir una bona selecció de personal (està escrit al Projecte d’acord […] sobre la instal·lació a Catalunya d’un sistema de biblioteques populars, 1915). Fins a l’any 1976 no es van matricular alumnes masculins”.
Marina Blàvia, directora de la Biblioteca Carles Cardó de Valls destaca que “la biblioteca de Valls és comarcal: dóna servei a tota la comarca. En ser la primera de les biblioteques populars creades per la Mancomunitat, tots els vallencs que actualment viuen a la ciutat han viscut sempre en una ciutat dotada de biblioteca pública”. Des de mitjan anys 70 han treballat a la Biblioteca cinc bibliotecàries, dues de les quals encara hi presten servei. “La Biblioteca es va inaugurar per la festa major de Sant Joan de l’any 1918 amb el nom de ‘Biblioteca Popular de Valls’. L’any 1974 es va remodelar; l’any 1995 es va traslladar a l’edifici de la Casa de Cultura -situat a l’altre costat del passeig- i, finalment, l’any 2014 es va traslladar novament, aquest cop a la seu actual: un edifici nou construït al carrer de Sant Pere”.
Com vivien les bibliotecàries de l’època de la Mancomunitat?
“Les bibliotecàries pioneres acabaven els estudis i emprenien la feina com unes autèntiques missioneres de la cultura, la seva missió era portar la ‘civilitat’ a tots els racons de Catalunya, però sovint es trobaven amb condicions molt dures”, explica Quim Crusellas. “A Sallent estaven aïllades i lluny de la família i dels seus superiors, la població no sempre responia als interessos intel·lectuals que elles esperaven, i es queixaven de les males condicions, humitat, fred, d’un edifici apartat del nucli urbà”. Glòria Sancho va ser, segons podem llegir en els seus escrits, una dona amb una forta personalitat i de conviccions pròpies, “que va dedicar molts esforços per portar endavant la biblioteca, i que va acabar arrelant a la població”.
Al llarg de la història, les biblioteques van anar canviant. “En cada període històric ha anat canviant l’organisme de qui depenia la biblioteca: Mancomunitat de Catalunya, Diputació de Barcelona (durant la dictadura de Primo de Rivera), Generalitat de Catalunya (República), Diputació de Barcelona (després de la guerra civil) i actualment els ajuntaments de cada territori, en conveni amb la Diputació de Barcelona. “Sempre hi ha hagut però un treball en xarxa amb les altres biblioteques i una central tècnica de suport a Barcelona”, destaca Quim Crusellas.
“Pel que fa a la col·lecció de llibres, durant la República es van amagar al fons de la biblioteca els llibres de religió, i durant els primers anys de la dictadura es van apartar els llibres prohibits pel règim, llibres rojos o edicions en català, per exemple. També l’any 1940 es va posar el nom de Beato Antonio Ma. Claret a la biblioteca, en homenatge al personatge local”, recorda el director de la Biblioteca Sant Antoni Maria Claret, de Sallent.
“El tipus d’activitats que s’hi han fet també ha anat variant. Sempre s’hi ha fet exposicions, recitals, tallers, projeccions de tots els temes, però potser durant les primeres dècades s’organitzaven més conferències de temes científics i tècnics (l’energia elèctrica, treball dels metalls, el motor dièsel, primers auxilis, higiene) i algunes conferències i cursos dedicats especialment al públic femení (l’embelliment de la llar, les labors femenines, l’educació dels fills). Aquestes darreres van aconseguir acostar les dones a la biblioteca, habitualment els lectors que ocupaven la sala de lectura eren masculins, les dones s’emportaven els llibres per llegir a casa. Cap al final de la dictadura, a partir de 1968, es va començar a fer-hi classes de català, i més endavant certamens literaris. Actualment les activitats que tenen més seguiment són els clubs de lectura i les hores del conte per a infants”, exposa Crusellas.
Un dels testimonis de l’època, que signa amb el nom de Beltran, recorda així l’antiga biblioteca de les Borges Blanques situada a l’emplaçament del “Terrall”, bombardejada pels avions franquistes i avui restaurada: ” La biblioteca era el lloc cultural on molts dels que avui estem en edat avançada recordem amb nostàlgia: aquelles corredisses que des de l’escola fèiem al moment de sortir d’estudi (els nois anàvem a estudi, mentre que les noies anaven a costura. Així es com s’anomenava el que avui en diuen anar al col·le) principalment això passava a les tardes, que per tal de fer els exercicis gramaticals, utilitzàvem els diccionaris de la biblioteca. A més a més d’aquesta activitat hi anàvem moltes estones a llegir -el que més ens agradava, ja que la constància era premiada per la Diada de Sant Jordi amb un llibre propi a l’edat de casa nen. Però la biblioteca malgrat la serietat que com a institució inspirava també ens oferia al seu entorn un lloc d’esbarjo, d’oci i d’esplai. La mainada disfrutava de més hores d’esbarjo que en l’actualitat i això feia que en cada estació de l’any es jugués a jocs diferents: baldufes, boles, palets, patacons, santets i altres. Jugàvem a diferents jocs col·lectius: apluca-amagar, gata roja, aconseguir, saltar a corda, cavall fort, entre molts d’altres”.