Retrat de Mercè Rodoreda

L’any 1991, Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), va ser distingida amb el Premi Crítica Serra d’Or per Mercè Rodoreda, la primera aproximació biogràfica que Ibarz dedicaria a Mercè Rodoreda. L’any 1997 va publicar Mercè Rodoreda, un retrat i l’any 2008 va publicar Rodoreda. Exili i desig. Ara, amb Retrat de Mercè Rodoreda (Editorial Empúries, 2022) amplia i arrodoneix una fotografia que ha anat treballant amb paciència, virtut necessària: durant tres dècades Ibarz ha dut Rodoreda al cap i el resultat és esplèndid.

La periodista que hi ha en l’escriptora Mercè Ibarz l’ha fet viatjar, explorar i estudiar les dades biogràfiques i literàries que ha anat trobant d’aquesta dona enigmàtica que, això no obstant, va deixar petges significatives del seu món interior en la seva escriptura. La imaginació creativa i les circumstàncies personals de Mercè Rodoreda confegeixen un mirall que de temps en temps es va anar trencant per causa de vincles afectius desgraciats, de manera que a l’escriptora li va caldre recompondre peça a peça per veure’s en un mirall de cos sencer; si bé no tot és a la vista, als lectors ens cal aprofundir-hi. Potser tampoc no tot va ser visible per a ella mateixa, ja que la Mercè Rodoreda dels seus últims llibres és altament visionària, la seva literatura depassa la literatura convencional, la qual cosa fa dir a Mercè Ibarz, escriptora que tan bé ha entès la proposta literària del geni rodoredià: «Confesso la meva fascinació per aquests dos llibres [Quanta, quanta guerra… i Viatges i flors] i el pòstum, La mort i la primavera. Trobo en aquesta tríada una explosió del terror històric convertit en paraules i imatges d’una dolçor corprenedora, d’introspecció psíquica inaudita».

En efecte: en les seves darreres obres Mercè Rodoreda deixa fluir amb total llibertat la seva veu de cos sencer, o d’ànima sencera. Amb talent personal i artístic, Rodoreda troba la manera d’enllaçar les tres capes de la psique, i que en llenguatge freudià convergeixen en la tríada: Jo (el conscient), l’Allò (l’inconscient) i el Super-Jo (o dimensió moral i espiritual de la psique).  

La complexa personalitat de Mercè Rodoreda es mostra i oculta a la vegada també en les finíssimes escletxes que uneixen les peces del mirall i només un treball perseverant pigallat de bones intuïcions com el de Mercè Ibarz assoleix d’explicar fins allà on és possible explicar el que també hi ha rere el mirall: l’ànima d’una escriptora que podem trobar en cadascun d’aquests bocins repartits en uns personatges als quals Rodoreda dona vida pròpia.

A Retrat de Mercè Rodoreda Mercè Ibarz ens aproxima amb un estil literari que incorpora la veu de la pròpia narradora, la cosmovisió del món rodoredià. Pas a pas Ibarz mostra el recorregut vital de l’escriptora nòmada amb les seves relacions afectives, sovint traumàtiques, amb guerres i exilis pel mig, i el més important per relligar vida i obra: la vida interior de l’escriptora que es dissemina en una obra de dimensions literàries gegantines. Havent treballat la llengua catalana i diverses formes literàries a fons com a contista, novel·lista i poeta, Mercè Rodoreda ha ofert al món una obra creativa de gran altura que la converteix en una autora a la mateixa l’alçada de grans narradores com Marguerite Yourcenar, Carson McCullers i Clarice Lispector, de les poetes Marina Tsvietàieva i Emily Dickinson i, encara, de la filòsofa María Zambrano.       

Recordem que, tal com ressegueix Mercè Ibarz en el seu personal retrat de Rodoreda, al París de la postguerra l’escriptora barcelonina exiliada va realitzar un gran nombre d’aquarel·les, aiguades i collages que denoten que va mirar amb molta atenció les obres de Klee, Kandinsky, Miró, Dubuffet i Michaux. «De Michaux s’amara de [la idea de treballar] l’espai de dintre», escriu Ibarz. Així és: un tens i intens procés interior duu l’exiliada Mercè Rodoreda a pintar i a escriure per tal de recompondre’s de tant dolor, de tants esqueixaments existencials. L’escriptura com l’or que repara i alhora embelleix la ceràmica japonesa en la tècnica del kinsugi.

En plena maduresa, Mercè Rodoreda mostrarà en els seus contes i novel·les els jardins interiors dels seus personatges amb totes les llums i ombres, i, amb aquests jardins, el seu propi jardí interior, la seva pròpia cosmogonia, tant la visible com la secreta. D’aquí ve que els seus últims llibres no siguin compresos en el curs d’una sola lectura, cal immergir-se en el significat de les seves potents i sorprenents imatges literàries sorgides de les aigües d’una psique que ha viscut el que va viure Mercè Rodoreda.

Un retrat pot ser realista, naturalista, impressionista, expressionista, simbolista, idealista, avantguardista o abstracte, en part o tot alhora. Així és com em sembla que cal llegir el real, però també metafísic, i fins ara el més complet Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz: entre la passió i la glòria, entre la mort i la primavera que desvelen amb art l’enlluernadora «bèstia literària misteriosa i refulgent» que és Mercè Rodoreda.