Whitman i Lorca sota la pluja

Dos espectacles de creació, d’autor, íntims i personalíssims, diferents en la forma però units en el fons, que no és altre que la poesia.

Doblet teatral dissabte a la nit. D’entrada, Pluja a la Sala Beckett. Després, Ciutat de gespa al Maldà. Dos espectacles de creació, d’autor, íntims i personalíssims, diferents en la forma però units en el fons, que no és altre que la poesia. Visual i gestual en el primer, textual i cantada en el segon. I música en directe a tots dos. Fins i tot comparteixen la data de sortida: el 13 de gener.

Coincideixen a la cartellera barcelonina dos projectes amb un denominador comú, i no només perquè es representen en espais recollits i, per tant, propers, amb el públic a fregar. Parlem de Pluja i de Ciutat de gespa. Són propostes amb un segell personal profund, gairebé impúdic, perquè surt de les entranyes dels seus creadors i els despulla l’ànima (Guillem Albà i Clara Peya, en un; Joan Vázquez, en l’altre). Parlen de la poesia, amb veus diferents, bressolats per un piano, per suggerir-nos reflexions i per explicar-nos què hi hem vingut a fer, en aquest univers, i quin és el nostre paper a la societat. Els desglossem, a continuació.

Pluja, una miniatura

Clara Peya i Guillem Albà són amics, i han decidit unir els seus talents per oferir-nos un petit four, una delicatessen. Pluja és una petita peça d’orfebreria de només 45’, un tast als sentits, amb un punt de màgia, sobre la vulnerabilitat i sobre com podem vèncer-la. Ella hi posa la música –com a pianista i compositora- i ell el seu món interdisciplinari (titelles, gest, mim i teatre visual). Sota la dramatúrgia de Marc Angelet, tots dos artistes canten, ballen i juguen en una aventura lírica plena d’imaginació que ens transporta a  moltes dimensions.

“Al món passaran deu milions de coses boniques i deu milions de coses horribles”, recita Albà només començar l’espectacle, amb el públic distribuït en semicercle, com en un petit circ. “Som poca cosa, som cada vegada més infinits”, afegeix. És el tret de sortida d’una proposta minimalista, sense artificis, i a penes orfe de paraules, on l’espectador només cal que es deixi impregnar dels molts llenguatges que hi ha a escena. Cal estar atent als petits detalls, perquè Pluja és el que es veu, tal qual, sense màscares, ni tuls, ni filtres, ni ulleres opaques. Tot a pèl, en directe, sense maniobres.

Com sol passar en un mosaic d’aquestes característiques, hi ha peces més reeixides que d’altres, però una de les més reeixides és la multiplicació d’Albà en nombrosos clons, especialment amb el seu mini jo, que esdevé una delícia. I com Clara Peya és capaç de vestir-se i desvertir-se sense que cap tecla del piano deixi de sonar és una altra proesa. I com a colofó a un muntatge íntim i acollidor, un altre aforisme dels intèrprets: “si poden sentir la meva veu, és que no estem tan lluny”.

Ciutat de gespa, país de rapsodes

I del Poblenou al Gòtic, per assistir a un encontre entre els poetes Federico García Lorca i Walt Whitman, que mai van coincidir ni en l’espai ni en el temps, però que Joan Vázquez, amb el musical Ciutat de gespa, no només fa dialogar sinó que els entrellaça com si fossin un de sol. L’artista, que ja va triomfar amb Paquito Forever, interpreta els dos rapsodes a través de 20 cançons que flueixen en un viatge emocional i emocionant.

Diuen que Lorca va arribar a la ciutat dels gratacels el 1929 fugint d’una ruptura sentimental. Fruit d’aquella experiència, el granadí va deixar com a llegat l’excel·lent poemari Poeta en Nueva York, on, entre d’altres, escriu una oda a Walt Whitman. “Lorca arremet contra els homosexuals de les ciutats, els deshumanitza, parla de la foscor dels seus desitjos, i celebra la figura de Whitman com a font d’una sexualitat pura, arrelada a la natura, que no coneix la perversió”, explica Vázquez que, com a actor i cantant, ha teixit –juntament amb Víctor Álvaro, que també en firma la direcció- aquest espectacle que uneix els versos de dues llegendes.

Així, “com si Whitman hagués parlat a Lorca en algun moment”, Ciutat de gespa es balanceja a banda i banda de l’Atlàntic, en català i castellà (en funció del poeta a declamar) i a ritme de saxo i clarinet (Albert Abad) i piano (Gerard Alonso / Haile Lizarazu). Música en directe -dirigida per Gerard Alonso- per a un espectacle de poc més d’una hora on Joan Vázquez es deixa la pell. Portentós, es nota que el viu, es nota que és seu, s’hi entrega en cos i ànima i ho dona tot, àdhuc la roba, fins a quedar nu.

Nueva York en un poeta, podria titular-se també, com apunten els seus creadors. I és que el de Fuente Vaqueros i el “viejo hermoso”, com anomena Lorca a Whitman, s’erigeixen protagonistes absoluts de la vetllada, emmarcats per una proposta austera i espartana, però plena d’energia i de veritat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació