Vuit tristos tigres

D’una família de vuit membres, constituïda per pare, mare, cinc fills adolescents i una nena petita, sis (els nois i la mare) pateixen d’una estranya malaltia hereditària, una mena de narcolèpsia amb cataplexia que els condiciona la vida (es desmaien cada dos per tres als llocs més impensats). El narrador de la història, Ciro (interpretat per Albert Espinosa), ens ho adverteix quan –apareixent entre les butaques– convida el públic a «conèixer la seva ànima»: és molt dur quan tens cinc anys haver de cuidar la persona que suposadament t’ha de cuidar a tu. Aquí trobem un element recurrent en l’univers Espinosa: la malaltia (i la malaltia patida col·lectivament).

S’il·lumina l’escenari. S’hi veu un camp de futbol. Ciro ens presenta els seus germans: Vincenzo, Rocco, Simone i Luca. Aquí trobem el segon ingredient de la recepta Espinosa: la passió pel cinema, que el porta a trobar per als seus protagonistes un pare director de cine, que ha batejat els fills amb els noms de Rocco i els seus germans, de Luchino Visconti. Els nois juguen a futbol en una bonica escena que sembla quasi un ball de musical. Un dels germans es desmaia: de sobte, l’onirisme deixa pas al melodrama, i irromp el pare, iracund, tirànic, castigador. Aquella nit passaran coses que marcaran els nois per sempre. Vint anys més tard, els germans es tornen a reunir, convocats per la germana petita: el pare, malalt d’Alzheimer, està a punt de morir. I confon els seus fills amb l’equip d’un rodatge, situació que aporta un bon nombre de situacions còmiques, resoltes amb agilitat.

A partir d’aquí l’argument és el pa de cada dia dels psicòlegs sistèmics: retrets, preguntes, acusacions, evocació de records, confessions, fins a arribar a la revelació final del pare, que capgira la interpretació d’aquella llunyana nit al camp de futbol i que permet un final feliç. Una certa previsibilitat de les situacions i l’absència d’evolució en els personatges no es veu gaire compensada per la brillantor de les frases: «Sigueu nens amb un somni i adults que ajudin a complir-lo», «darrere de tota violència sempre hi ha falta d’una d’aquestes quatre coses: sexe, amor, feina i respecte» (la millor és atribuïda a John Ford: «Col·locaré la càmera mirant cap a la posteritat»). Tampoc no hi ajuda gaire un català que podria ser molt més ric (tant en el guió com en la dicció d’alguns dels actors); no recordo haver sentit en tota l’obra ni una sola frase feta, però sí, repetida fins a la sacietat, la crossa «el puto»: l’efecte acumulatiu li resta tot l’efecte expressiu que pugui tenir.

En canvi, el que sí que compensa el que diu l’obra és part del com ho diu. Existeix, el teatre cubista? No ho sé, però aquí en tenim un exemple. Que els personatges dels cinc nois estiguin desdoblats en dos (l’adolescent i l’adult), i que convisquin en les mateixes escenes, és (junt amb els magnífics decorats, i la voluntat d’una declamació natural, que s’agraeix moltíssim) un dels encerts de l’obra, una metàfora molt eficient del pes del passat. Si, sense moure’ns de la Sala Gran del TNC, a Agost vam veure una obra teatral calcada d’una telesèrie (començant per la durada!), aquí Espinosa té la valentia de fer teatre amb les armes del teatre. I encara, no content amb això, el pare senil que barreja realitat i ficció permet a l’autor de Polseres vermelles jugar amb un segon marc de reflexió-narració. I és que el pare, personatge de Ciro, en certa manera es rebel·la contra el seu creador, el fill que el recorda, i a partir d’un cert punt es posa a explicar els fets a la seva manera, en temps real, de manera que el relat (la funció teatral) va naixent del mateix ser explicada.

El que no tinc clar és si aquest dispositiu tirant complex no acaba perjudicant la recepció de la història en l’espectador. Potser el públic d’Espinosa, encara que estigui acostumat al Tomàs Molina desdoblat de «Polònia», no busca distanciament sinó una catarsi que no troba. O és potser l’escassa diferenciació dels germans el que impedeix que l’espectador se senti identificat i per tant commogut? Homenatge al futbol, homenatge al cinema, cinema dins el teatre, melodrama amb humor… és potser massa pes per a aquests tigres tirant a prims.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació