Volem més teatre de l’altra banda de l’oceà

Del 10 al 13 d'abril es va poder veure a la Sala Petita del TNC l'espectacle Amarillo, de la companyia mexicana Teatro Línea de Sombra. Espectacle sobre la frontera entre Mèxic i els Estats Units i tots aquells que l'intenten creuar, jugant-se cada dia l'identitat i la vida.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Del 10 al 13 d’abril es va poder veure a la Sala Petita del TNC l’espectacle Amarillo, de la companyia mexicana Teatro Línea de Sombra. Espectacle sobre la frontera entre Mèxic i els Estats Units i tots aquells que l’intenten creuar, jugant-se cada dia l’identitat i la vida.

Xavier Albertí ha programat un espectacle mexicà, cosa que ens alegra, i molt. L’eurocentrisme recorre el nostre teatre així com la gran majoria de les nostres representacions artístiques, i en les comptadíssimes ocasions que tenim a Barcelona de veure teatre d’altres nacionalitats sempre sol ser de països de “nord enllà” i no pas al di là del mare, segons el terme de l’historiador Nicola Savarese. A més, la programació d’Amarillo s’ajusta a la perfecció dins el concepte de “frontera”, fil argumental de la temporada d’enguany del TNC, que si bé en algun espectacle costa més de trobar en aquest cas està plenament justificat.

La companyia Teatro Línea de Sombra neix el 1993 a Monterrey i treballa amb seu central a Mèxic D.F. construint espectacles sobre una base documental, amb molta investigació i treball de camp. Amarillo és un muntatge que mostra la tragèdia quotidiana dels espaldas mojadas, aquells qui diàriament intenten creuar la frontera que separa Mèxic dels Estats Units, provinents de diversos països de Centre Amèrica com Guatemala, Honduras, El Salvador o Nicaragua. L’escenografia és un immens mur gris: paret de ciment que limita la fortalesa que es vol conquerir, pantalla que mostra els testimonis d’aquells que han intentat creuar i tren de mercaderies que travessa el desert, ple de polissons sense identitat.

On l’espectacle funciona millor és en la seva vessant visual, creant imatges des de dues càmeres que enregistren en directe allò que succeeix en escena i amb una important quantitat de material documental. L’espai és omplert pels objectes que porten aquells qui intenten creuar la frontera, dia rere dia: bidons d’aigua, motxilles i roba. Sis intèrprets creen i manipulen l’espai (Jorge Arturo Vargas afirma que li interessa més “un actor constructor que un actor intèrpret”), i la sorra blanca del desert juga un paper important, així com els cants guturals de Jesús Cuevas acompanyen i serveixen de mantra sonor durant gran part de l’espectacle.

On creiem que l’espectacle no acaba de funcionar és en la seva pròpia indefinició: amb una dramatúrgia feble i poc desenvolupada, Amarillo acaba desaprofitant molts dels elements que presenta. En l’escena en la qual es llegeixen un parell de cartes de les dones que esperen els seus marits que van marxar (tema que ja donaria per a un altre espectacle sencer) ens quedem amb ganes de més, de sentir més veus, de veure més documents, de tenir més informació. El mateix passa amb el material audiovisual, prou interessant i potent estèticament però que acaba sent utilitzat com a simple teló de fons, sense aportar una capa d’informació prou densa com per sumar i no limitar-se a ser un simple complement visual de l’espectacle. El paper de les quatre actrius acaba resultant, segons el nostre parer, igualment molt desaprofitat: la força que demostren en l’escena del ball o en el parell d’ocasions que se’ls dóna veu és infinitament superior al poc joc que se’ls dóna en escena, on bàsicament fan de manipuladores, càmeres i attrezzistes.

El text vol donar veu a aquells que Eduardo Galeano va batejar com “los nadies” (“Los nadies: los hijos de nadie, / los dueños de nada…”), i evita la personalització dels protagonistes, deixant molt clar que parla de qualsevol d’aquells que viuen o han viscut el drama del jugar-se la vida amb la deshidratació al desert, la policia fronterera i els voluntaris disposats a matar mexicans com aquell qui va de cacera. De fet, una de les imatges més potents de l’espectacle prové del “país de les oportunitats”, el somni americà i la fàbrica de somnis: un videojoc (real) on l’objectiu és matar espaldas mojadas que creuen el riu, suposem que guanyant més punts si s’encerta a dones embarassades.

Amarillo parteix del component visual i físic per construir un espectacle que acaba sent una barreja de teatre documental i poètic, on el text és l’element més feble, i del qual sortim amb ganes de més i amb moltes preguntes al cap, cosa gens menyspreable ens els temps que corren. Esperem que Xavier Albertí i tots aquells a qui pertorqui i amb els mitjans per fer-ho ens portin més teatre de l’altra banda de l’oceà. Perquè senyors meus, i encara que no ho sembli, es fa teatre a més ciutats del món que a Barcelona, París, Berlín i Londres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació