Victoria Szpunberg, la dramaturga inclassificable

Victoria Szpunberg serà l'autora resident de la Sala Beckett durant la temporada 2018-2019.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

La Sala Beckett ha anunciat quina serà la seva autora resident durant la temporada 2018-2019. Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) prefereix definir-se com a dramaturga i no tant com a autora, però. Potser poc coneguda pel gran públic, fa molts anys que la Szpunberg treballa en diferents fronts, escrivint textos, fent dramatúrgies, col·laborant amb companyies de dansa, en projectes socials i en el món de la docència. Aquest mes de juliol impartirà un curs d’iniciació a l’escriptura teatral a l’Obrador d’Estiu de la Beckett. Oriol Puig Taulé ha parlat amb ella sobre aquestes i altres coses.

No a tothom el conviden a fer una residència al Royal Court de Londres amb la seva primera obra. L’autora de L’aparador, Esthetic Paradise, La màquina de parlar o L’onzena plaga s’autodefineix com una persona interdisciplinària. Conversem per telèfon i quan li pregunto com es presenta quan coneix a algú em diu que com a dramaturga. El concepte “autora” la fa pensar en la poesia, en la figura romàntica de l’autor escrivint sol a casa seva. Ella veu més paral·lelismes entre l’ofici del dramaturg amb el del lampista: és algú que soluciona problemes, i que treballa amb relació a algú altre. Un lampista arreglant coses, tot sol, a casa seva, no compta. Quan li dic que ella és una d’aquelles dramaturgues “amagades”, que treballa molt més del que sembla, diu que potser és veritat: aquesta temporada ha participat en un projecte sobre els refugiats a la Sala Beckett, ha escrit el text que va llegir la Txell Bonet a En procés, al Teatre Lliure, i també ha escrit Balena blava, que es va poder veure dos dies al TNC. “No sóc mainstream”, em diu, i els pares i mares de l’escola de la seva filla no coneixen la seva feina. Però tampoc coneixen els noms d’altres autors catalans més populars, o que estrenen a sales més comercials. I això no passa només amb els pares de la seva escola, segueix, sinó amb gent del sector de la cultura que llegeix llibres, va a exposicions i mira pel·lícules, però que, en canvi, no va mai al teatre.

Parlem de l’endogàmia del sector teatral i la Szpunberg, que no té Twitter ni Facebook (“Però no visc en una cova”, insisteix) creu que les xarxes socials són l’antítesi de la creació. “Allò que necessitem és més temps per escriure, pensar o perdre el temps, i no tant temps explicant allò que fem”. El món de les xarxes és molt efímer, i tots plegats estem molt dispersos: “la creació té a veure amb ser un somiatruites”. Preguntada sobre els seus companys de generació, em parla de Marc Rosich, Esteve SolerJordi Prat i Coll, i m’explica que quan van començar a treballar els crítics van ser especialment durs amb ells.  “Les joves promeses de llavors on són?”, em pregunta, i em cita a Roger Bernat. “Treballant molt a fora i poc aquí”, li contesto jo. Szpunberg enveja la quantitat de companyies independents que hi ha al teatre català actual, tot i que és molt conscient del seu grau de precarietat. “Quan nosaltres vam començar no teníem tantes companyies”, segueix, i les relaciona amb l’essència del teatre independent dels anys setanta. “Nosaltres vam començar tenint oportunitats, però no eren reals”, continua, i com a prova només cal veure que els noms que ocupaven els llocs de poder (al sector teatral) fa vint anys segueixen sent els mateixos.

La Szpunberg es declara curiosa i poc amant de les etiquetes, i creu que l’única esperança és adoptar un posicionament sensible davant de la vida, sense massa cuirasses i encara menys vanitat. No li preocupa la seva imatge pública, o ser reconeguda “per això o per allò altre”. Amb formació en Dansa, Filosofia i Dramatúrgia, està clar que li agrada tastar moltes coses diferents, i això es tradueix amb els seus projectes amb el Ballet Nacional d’Antioquia (a Colòmbia), fent d’ajudant de Rafael Spregelburd o a l’Escola de Teatre Social Patothom.

De moment encara no pot parlar del text que escriurà per a la Sala Beckett, que s’estrenarà o bé al Grec del 2019 o a la temporada 2019-2020, però celebra haver sigut l’escollida (entre les 92 propostes rebudes) i que existeixi una iniciativa que pagui els dramaturgs per fer la seva feina: és a dir, escriure un text. El curs que impartirà aquest Obrador d’Estiu es titula Quines són les veritables normes? (De la forma dramàtica a la forma oberta). El clarificador subtítol dona moltes pistes: a partir d’una sèrie d’exercicis d’escriptura i de provatures amb diverses tècniques, els alumnes comencen el curs escrivint diàlegs i l’acaben creant soliloquis, manifestos polítics o accions performàtiques. Szpunberg creu que el teatre català “penalitza” aquells autors que diversifiquen la seva activitat i fan coses molt diferents les unes de les altres. Reivindica els marges i tots aquells racons que ni imaginem que existeixen: “A la invisibilitat passen coses extraordinàries”, declara. Ja fa anys que imparteix cursos a l’Obrador de la Sala Beckett, primer a la seu de Gràcia, on també col·laborava amb la revista (Pausa.) i ara al Poblenou, i troba que a l’Obrador s’hi apunta gent molt interessant. “Gent que vol aprendre, però també gent que vol reflexionar”.

Reivindica el teatre com una de les poques feines col·lectives que ens queden, que pot ser minoritari però que segueix provocant trobades entre persones. “Es pot fer teatre amb quatre duros, al menjador de casa teva”, diu, “el que passa és que després segurament et posaran una multa”. M’explica que molta gent s’apunta als cursos de la Beckett pensant que escriure teatre és molt fàcil, quan és tot el contrari. El recorregut d’un dramaturg, com el de qualsevol artista, “ha d’estar ple de contradiccions, d’anades i vingudes”. El teatre sempre és un acte polític, més enllà del seu contingut, i per demostrar-ho em posa un exemple fantàstic. L’altre dia va anar al Poliorama, amb la seva filla, a veure I want u back, l’espectacle-tribut protagonitzat per un imitador de Michael Jackson. “Allò va acabar en una catarsi col·lectiva”, m’explica, i és que més enllà del contingut de l’espectacle o de l’obscenitat de la proposta, la unió de la música, la dansa i la paraula va acabar provocant una comunió entre l’escena i els cossos allà presents. Els espectadors van oblidar, ni que fos durant una estona, el mòbil i l’estrès del dia a dia i es van lliurar a un ritual col·lectiu i sanador. La dramaturga de vegades prefereix veure aquest tipus d’espectacles, desvergonyidament comercials, que obres en teoria més ambicioses intel·lectualment, que fent-se passar per alta cultura fan servir exactament les mateixes estratègies que el mercat de l’entertainment.

Victoria Szpunberg és professora del Departament de Dramatúrgia de l’Institut del Teatre des del 2004, i se sorprèn que aquest any s’hagi apuntat molta gent a fer les proves d’accés, veient com està el panorama. Vivim “Malos tiempos para la lírica”, diu, citant els mítics Golpes bajos, i mentre nota una pulsió entre la ciutadania (arran de l’1-O o veient manifestacions com la del 8-M) creu que també estem molt adormits. “Les elits ho segueixen controlant tot, i ens fan creure que les coses passen perquè sí”. I encara em regala una reflexió final: “Ara m’adono que quan vaig començar a fer teatre realment vivíem en una altra època”.

Per obtenir més informació sobre el curs de Victoria Szpunberg a l’Obrador d’Estiu a la Sala Beckett podeu consultar aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació