Versos de quars poc asprius

Josep Pedrals i Edgar Alemany van practicar un «empat de bèsties» a l’Ateneu Rosa de Foc de Gràcia, tot inaugurant el cicle de poesia Roca de Roc. Versos de quars poc asprius van omplir-nos de patriotisme i el país era la sala i la barra.

«…i l’Humà esdevé anecdòtic, / entre el no-res i el molt poc» (Josep Pedrals). Val. Quan s’acaba, tant, és. Però abans dos homes van practicar un «empat de bèsties» (Edgar Alemany) a l’Ateneu Rosa de Foc de Gràcia  (c/ Robí, 5, Vila de Gràcia), tot inaugurant el cicle de poesia Roca de Roc. (Aquí poesia s’entén en un sentit pla vertader: es jugarà cada divendres, de nit, amb els elements més dòcils i els més salvatges de l’esperit, a paraules dites, cantades, desconstruïdes.) Aquests eren alguns dels últims mots que van llançar, del sempitern sonet pedralici «Everest» i de la menorquina prosa de l’Alemany «Poema en prosa».

Però començant pel començament, cal dir que, si bé els van anar caient els barrets improvisats ‒una tetera i un hipopòtam, per suposat‒ s’hi van posar forts a base d’Hac Mor salvatge. Els peces van fer la peça expressament a l’inici per sondar amb certa seguretat l’entusiasme dels presents.  En aquest cas van passar d’engegar-se a mirar «l’ull de poll que tens al cervell, dat pel sac, llepallets amb diarrea!» a dolceses tan sinceres com «fa estona que no et flairo l’entrecuix, recony! On pares?» i fins a pietoses declamacions talment «la rehòstia santa i reconsagrada». A partir d’aquí van començar a deambular, ara ell ara ell (l’altre), d’un cantó a l’altre de l’alta poesia. Carner fent, d’un sonet, una ègloga tennística («i pel filat de la raqueta alçada / travessava la llum del sol ponent. / […] joc seriós, ma vida han encisada. / D’un “pastor reformat”, pàl·lidament […]»). De seguida van seguir, segurs, el sender, separant-se del pastor i «la multitud / va udolar» amb Maiakovski: «Pallasso! / Pa-llas-so!». I els dos lletrats pallassos es van enfurir i, ferms en son dir, feren del filferro del vers rus, cant «A tot». Canviem la llengua i anem al castellà del mexicà José Eugenio Sánchez dit pel Pedrals. Seu a la banqueta, la del piano, i deixa anar titulars: «la kgb [mató] a maiakovski, trotski y bukowski» / la bbc mató a lady di / y a la madre teresa de calcuta / y a 1551 pasajeros del titánic». Al final, l’última a sortir, la veritat: «la vida es un invento del dinero». Molt bé. Però fins i tot ara i aquí (llavors, llavors i allí) va bé virar i dir «les vaques que van cap a casa pel camí ral, enllaçant la bardissa amb els seus cercles / de baf calent». És Ted Hugues a la catalana (cortesia d’en Jaume Coll i dit per l’Alemany), que, a més diu: «“Lluna!”, crides de cop, “Lluna! Lluna!” / La lluna ha fet un pas enrere, com un artista que contempla meravellat una obra / que, meravellada, l’assenyala». I sembla tot claca, tot i que, clar, clavats aquests versos qui s’hi nega a fer-s’hi amic?

Tornem a casa molt solemnes amb el «Cant de Salomó». En Pedrals torna a un clàssic entre els ignots poetes a qui barrem les absurdes portetes de la fama. Concretament, Anicet de Pagès de Puig, canta els amors de Salomó i sa ben aymada, esposa seva, tan bella que se gonfla el pit i «desclòu eix cinturó que’m [el] desespera, dexa caure la túnica preuada; / […] y esser voldria / lo tel més amagat de tes entranyes. / […] mentre Ella, esclava entre sos braços, / ben ferida d’amor, d’amor somreya.» En Pedrals ja era a punt de convertir-nos en amadors, però, resistent des de la part fosca (o potser tosca, el cronista registra a la testa el què pot, tu) l’Alemany, l’Edgar, es va cagar «en lo amor i en sa hermosura!» Au idò i de sobte l’encanteri ja era fet, feta la màgia barroca vallfogonesca: el grotesc era ja el cos de l’amor, car tots saberen clar que «en lo nas del rostre més hermós, / lo moc, que és verd i negre / està encollat». Sense aturador per la tensió de l’amor a què ens varen sotmetre els de dalt de l’escenari, el públic va decidir de cedir, de seguir, doncs, oint versets verdets (ben sonants com l’anterior sonet). Així és que en Pedrals va trobar que el trobar preciós de «Los capdells», de Fra Pere, s’hi avenia. Una joia humorística dedicada als «dos cabdells que et [li] penjaven de la cinta» a un «fadrí sastre, gran vellaco, / que tenia el costum maleït / de passar les virgos a saco».

I anant de debò, ens varen dar unes Dècimes. Algunes del «Romanço d’Anna Tirant», les altres del quadern de l’Alemany. El mateix tema, unes parelletes que són uns tanoques enamorats, que discuteixen tothora. És un moment d’escalada escènica en que, tot i no moure’s gaire, els dos van ocupant més i més espai de l’escenari. La poesia infla. Llavors, per rebaixar l’eufòria d’alguns i refermar la dels més foscos, Artaud. N’Edgar ens va llegir un fragment de Ci Git. I allà jaguérem la resta, sota l’assot del boig Artaud.

Mentre la gent encara entrava per la porta seguir la crida del minúscul cartell, o l’obrien i, veient l’expectació que generaven, no entraven, ens va visitar Pere Quart. El Pere Quart cofoi, segur, que se’n fot de tot. Pedrals narra que narra, l’Alemany actua sobre un dels personatges (el «minyó bru i escabellat») que implorava patèticament «estimen-nos, Adela!», però la infermera feia tard a la feina i «volava gairebé, desalenada […] / cabell estòlid, vana maquineta». Doncs au.

L’Alemany, va tornar als trobadors passant per ell mateix, prenent-ne art i esperit («Jo no us diré res de qui sóc»). Ell sols vol «la cama, caram, que [l’]ama / i fa foc, flam». I el Pedrals «va enfilar el fil al folre per fer el final», que s’apropava prudent, a poc a poc. I trobant-se cadascun «satisfet, fat, faust, feliç i / fresc, flemàtic, sense cap preocupació», seguiren (passant per una «caribenya / [que] treu la ronya de la copinya»)

Versos de quartz poc asprius van omplir-nos de patriotisme i el país era la sala i la barra. Van fer un «Assaig de pla antic en el terme» en què hi havia ballant i trepitjant-se els ulls de poll, versos de l’«Assaig de càntic en el temple» i de l’«Assaig de plagi a la taverna». (Si hagués sigut un combat hi hauria hagut un clar i últim guanyador).

Va venir llavors la menorquina prosa de l’Alemany, que diu cosa seria, trista, serenament i dret, ben dret. I acaba el recital. I comença la festa dels bisos, del piano rònec del racó arrossegant-se rere notes senyores i algun blues torrat. La barra va començar a feinejar de veres, tenint les mosses poc pendent dels versos. Fins la traca clàssica final: la que peta fins i tot sota la pluja: el poema dels formatges.

I bona nit i fins la setmana que ve.

(Ateneu popular Rosa de Foc, (c/ Robí, 5, Vila de Gràcia)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació