Vània troba aixopluc al Lliure

Si Stockmann va situar a Les Antonietes en el punt de mira de l’escena teatral, Vània confirma que són una companyia que cal seguir de ben a prop.

Vània és un cop d’aire fresc a l’obra de Txèkhov. Una adaptació de la companyia Les Antonietes, plena d’energia tot i l’(aparent) inacció dels personatges, que contrasta amb el to solemne, lent, -i, si em permeteu-, avorrit amb què sovint hem enfocat les adaptacions de L’oncle Vània al nostre país. Aquí Oriol Tarrasón aposta per verbalitzar els silencis i afegir, o potser potenciar, el to de comèdia (la ironia tràgica?). Així doncs, ja no hi ha un abisme entre el que diuen i el que senten els personatges. L’atmosfera no és tan claustrofòbica, tot i que sabem que el desig que els mou i els empeny a viure, acabarà en fracàs.

Més que en els silencis i la vida que s’escapa, la densitat es concentra en les mirades plenes de desig i resignació, que t’esgarrapen l’ànima enmig de les rialles, potser excessives, i l’alcohol. Succeeix, però, que inconscientment identifiquem aquesta frustració amb el desig i no amb l’angoixa de viure. La joventut dels actors i els intents de trencar la quarta paret, fa difícil de creure que aquests personatges de Txèkhov hagin desaprofitat la vida. Tot i que Tarrasón ha sabut retallar on calia respectant en tot moment l’essència de l’obra, potser faltava arriscar una mica més i atrevir-se a adaptar, com van fer amb Stockmann, Vània a l’actualitat social i política: la dels joves davant un futur cada cop més negre.

L’Oncle Vània és una obra que no té principi ni final. Txèkhov retrata, com els impressionistes, un instant concret de la història dels personatges però la vida de Sònia, Vània i companyia continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res. Una voluntat que capta a la perfecció l’escenografia de Les Antonietes: quan els espectadors entren a la sala, els actors ja són a escena, cadascú en la seva posició, embolcallats amb un plàstic, com una fotografia que reté la vida d’un instant concret.

Una vida que Oriol Tarrasón ens representa a través d’una encertada posada en escena, àgil i dinàmica, que trenca amb l’estaticisme habitual, i on els actors s’hi mouen amb total naturalitat. I si bé tots ells estan més que correctes, és Pep Ambròs qui ens regala un Vània ple de matisos, profundament humà, capaç de fer-nos riure i, cinc segons més tard, trencar-nos el cor. Resignar-se o reaccionar? En definitiva, si Stockmann va situar a Les Antonietes en el punt de mira de l’escena teatral, Vània confirma que són una companyia que cal seguir de ben a prop.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació