United Colors of TNT

Hibridació? Multidisciplinarietat? Noves dramatúrgies? Altres llenguatges? No convencionals?

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

TNT vol dir Terrassa Noves Tendències. El festival ha celebrat la seva onzena edició del 27 al 30 de setembre. Oriol Puig Taulé, sabadellenc de pro, ha fet l’esforç de passar quatre dies (i tres nits) a la cocapital del Vallès Occidental, i n’ha fet la seva particular crònica. Aquí teniu la primera.

Primer dia al Terrassa Noves Tendències. A la tarda, una trobada per a professionals (artistes, gestors i programadors) (a l’infern de dos en dos) sota el títol “Escenes híbrides”. El nom fa la cosa… o no? La jornada compta amb la participació de Fernando Pérez, de l’Azkuna Zentroa de Bilbao, i Tanya Beyeler, directora d’El Conde de Torrefiel. Pérez recorda com fa uns dotze anys es reunien amb programadores com la fantàstica Tena Busquets o l’estupenda Margarida Troguet, i amb Jordi Fondevila van intentar repensar i redefinir entre totes com haurien de ser les arts en viu del segle XXI. Si parlem d’hibridació vol dir que els altres fan coses pures? Multidisciplinarietat? Noves dramatúrgies? Altres llenguatges? No convencionals? Beyeler defensa que ella fa arts escèniques, i que les etiquetes només serveixen per separar i dividir, i que un director que munta Shakespeare també està practicant la hibridació, ja que inclou disciplines diferents en un mateix muntatge. Pere Faura, entre el públic, proposa posar l’èmfasi en l’autoria (“Teatre d’autor”, “Dansa d’autor”, etc.), però ja ens imaginem què diria un director com Oriol Broggi: “Això vol dir que el teatre que faig jo no és d’autor???”.

Pérez és un gran defensor dels prefixos, especialment “trans”, “pluri”, “inter” i “multi”, i creu que un centre com el seu ha de ser permeable a l’exterior, s’ha d’organitzar superant la verticalitat (i l’horitzontalitat) i ha de ser capaç de crear nous públics i connectar amb la realitat. Beyeler, que creu que el fet que El Conde de Torrefiel faci nou anys que treballa és quelcom màgic, agraeix la confiança dels que primer van creure en ells, com ara Semolina Tomic, i que un artista necessita treballar. I per treballar es necessita, temps, espai i diners. El talent és secundari. Té molt clar que les arts escèniques contemporànies han de ser públiques, perquè són minoritàries (que no elitistes), i que si les platees dels teatres tenen espectadors cada cop més grans és perquè els joves no troben els seus espais. Tena Busquets, a les intervencions del públic, defensa que “Nosaltres hauríem de ser normals”, entenent que el teatre que es fa ara i aquí és teatre, i que hauríem d’especificar les excepcions, com per exemple “teatre de repertori”.

A continuació, Bàrbara Raubert i Margarida Troguet han preparat una dinàmica de grup, una sessió de treball col·lectiu on ens dividim en quatre grups, segons quatre perfils: creadors, gestors, programadors i espectadors. Com en un joc de rol metateatral, hem de respondre a una sèrie de preguntes i, el més difícil de tot, consensuar entre tots quins són els mínims que ha de tenir un creador o un programador. Les respostes obtingudes, transcrites diligentment per l’eficient Raubert, seran la base d’un futur Pla de Teatre, que com el Pla de la Dansa que està en actiu realitzarà una sèrie d’accions pel territori. Seguirem informant.

Després cap a la Sala Muncunill falta gent, on assistim a l’inici d’El bosque, la instal·lació performàtica que Pablo Gisbert i Juan Navarro han dissenyat, i que tindrà lloc durant els quatre dies que dura el TNT. Un grup de joves ninis (que ni estudien ni treballen) de Premià de Mar són els encarregats de construir un món fet de branques i fulles, una mena de bosc utòpic on els pesats dels pares (i els adults en general) els deixin en pau, i on de pas construeixin alguna cosa amb les seves mans. Espai sonor greu i pesant, molt de fum, i millenials per terra (els adolescents tenen una capacitat innata per jeure), mirant el mòbil i, una altra especialitat teenager, contemplant el món amb una barreja de fàstic i mandra absoluta. Anirem passant per aquest bosc fumejant, ja que amb la polsereta que ens han posat hi podem entrar cada dia, fins diumenge al migdia. Ni Primavera Sound, ni Sònar ni hòsties. Portar la polsera del TNT sí que mola.

I cap al Teatre Alegria de pet, on ens espera Tierras del Sud, la darrera creació de Txalo Toloza i Laida Azkona. Una peça de teatre documental monumental, pel volum d’investigació que té al darrere, per la complexitat del tema que relata i pel compromís de la parella de creadors. A la Patagònia hi viu menys del 5% de la població d’Argentina, tot i que la regió ocupa gairebé la meitat de tot el territori del país i la majoria de reserves d’aigua potable, petroli i gas natural. Un bombonet així és quelcom que un inversor no pot deixar escapar. Només un petit detall: és la terra dels Mapuche. Com aquells pisos de Barcelona que algunes immobiliàries posen a la venda, amb el petit detall que encara hi ha llogaters. Segona part de la trilogia que va començar amb Extraños mares arden, el muntatge Tierras del Sud ens fa mirar el gegant del tèxtil italià Luciano Benetton (i les seves famosíssimes campanyes de publicitat) amb uns altres ulls. Descobrim que el senyor que anava d’empresa xupiguai, fent campanyes amb negrets i xinets somrients (i sent l’abanderat de diverses lluites socials), va comprar un tros de Patagònia com aquell que juga al Monopoly. Clar, el fet que hi hagués els Mapuche allà, que hi haguessin sigut sempre, és un destorb comparable a les iaies dels pisos de l’Eixample, que tenen la mania de no morir-se per poder alliberar la finca. I restaurar-la, i revaloritzar-la i fer-hi molts calers. Com passava en el muntatge anterior, els dos creadors van construint lentament un paisatge davant nostre, que a partir de les ratlles d’un mapa creat de forma artificial es converteix en boscos i un llac davant nostre, amb unes llums excel·lents dissenyades per Ana Rovira. Creiem, també com passava a Extraños mares arden, que un cert excés de text (projectat o dit) acaba marejant una mica l’espectador, però tot el que se’ns explica és tan fort, i ens adonem (un cop més) que el capitalisme és, de llarg, el sistema més salvatge creat per l’ésser humà, que sortim del teatre derrotats. No compreu al Benetton, si us plau. Els argentins ja han patit prou amb els seus presidents, d’Avellaneda a Macri passant per Medem, que només faltava que el senyor venecià dels jerseis, el Sylvester Stallone o la Jane Fonda els acabessin comprant el país.

Les cerveses i les tapes de rigor per sopar (aquest cos no es manté sol) i el col·loqui postfunció amb dues amigues estupendes de Barcelona serveixen per tancar el meu primer dia al TNT. Cap al Don Cándido falta gent! Un hotel estupendu que té un vestíbul amb piano de cua (i uns ascensors panoràmics, i unes plantes artificials) que mereixen convertir-se, l’any que ve, en una altra de les seus estables del TNT. Pep, pren nota!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació