Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Una nit de teatre europeu

Si volem ser europeus i moderns i tenir un teatre a l'alçada dels temps que corren potser que ens apropem tots plegats a la Sala Petita. Per a tota la resta, ja tenim la Sala Gran.

Fronteres és un dels espectacles que segurament ens donen més pistes sobre el que Xavier Albertí creu que ha de ser un teatre nacional. Som davant d’un espectacle amb concepte, una reflexió sobre la frontera en totes les seves accepcions, que reuneix tres dels noms més suggestius de la dramatúrgia actual: Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé.

Aquesta temporada hem pogut veure com el TNC de Xavier Albertí mira cap a Europa, i més concretament Alemanya, en la seva idea de programació i concepció del que ha de ser un teatre públic. Començant pel programa de la temporada o Leporello de tamany pòster, seguint amb la gran quantitat d’activitats “paral·leles” al voltant dels espectacles i tenint molt en compte que aquestes activitats (lectures, conferències, projeccions de pel·lícules) no són pas secundàries sinó que ocupen el mateix espai i tenen la mateixa imatge gràfica que els espectacles, a la pàgina web del teatre. Fronteres és un espectacle construït a partir del concepte sobre el qual ha girat la temporada 2013/2014: la idea de frontera, ja sigui en la seva accepció geogràfica, mental o moral. Els tres textos de l’espectacle giren al voltant d’aquesta idea, i es converteixen en reflexió i al mateix temps interpel·lació directa al públic, entenent el teatre com un lloc on la comunicació va en ambdues direccions, de l’escenari a la platea i viceversa, i concebint el fet escènic com un dels darrers rituals de tipus estètic i, sobretot, polític que ens queden a l’actualitat.

L’encarregat d’obrir l’espectacle és l’argentí Rafael Spregelburd amb Santa Cecília de Borja a Saragossa, text dirigit pel propi autor. Una taula de restaurant a una ciutat de províncies de França, dos acadèmics d’una càtedra d’Història de l’Art, i la desastrosa restauració de l’Ecce Omo de Borja perpetrada per Cecília Jiménez l’estiu del 2012. Aquests són els ingredients amb els quals Spregelburd retrata l’espai cada com més difús que delimita allò que és art d’allò que no ho és, l’acadèmia contra l’anti-acadèmia, la historiografia de l’art oficial i aquest “museu de píxels” en el qual s’ha convertit el nostre món. Jordi Boixaderas (barba frondosa, fulard al coll) i Lina Lambert (melena rinxolada i vestida amb el no-estil típic del món acadèmic) són dos professors que discuteixen sobre com podem incloure l’acte de Cecília Jímenez en el discurs estètic i teòric de l’acadèmia, dins de quina categoria el podem englobar, si es pot comparar el bunyol que va fer la senyora intentant arreglar l’Ecce Omo amb l’acte gairebé polític d’un Duchamp o d’un Warhol o si potser es tracta de quelcom més proper a l’art sagrat (“Si yo he pecado por pintarlo, pido perdón, pero lo he hecho con muy buena intención”, va afirmar Cecília en una entrevista ). Apareix en escena una alumna a qui la professora ha suspès la seva tesina (Roser Batalla) acompanyada del seu pare portuguès (Oriol Genís), i es demostra allò que es ve repetint des dels inicis dels temps: que la professora s’ha apropiat de les conclusions on ha arribat la seva deixebla i que ens trobem davant d’un conflicte generacional en el qual la generació més jove sempre acaba matant al pare. Els professors només són capaços de citar la pugna entre iconoclastes i iconòdols al Bizanci del Segle VIII, mentre que l’alumna està al corrent de les declaracions que ha fet Cecília Jiménez aquesta mateixa tarda. Llavors el pare explica el que va succeir el 1974, quan Espanya i Portugal van decidir mesurar la frontera que els separa, i entre les dues mesures els va sortir una diferència de 740 quilòmetres. No hi ha mesures que serveixin, no hi ha categories definitives, no hi ha una solució per a tot. Sortosament, afegiríem.

La segona peça és Frontex, de l’alemany Falk Richter, i això es nota. És difícil amagar l’origen germànic del text perquè ens trobem davant d’un teatre de tesi, discursiu, d’assaig. Reflexió molt brechtiana sobre on hem anat a parar amb la nostra societat capitalista i neoliberal, on el treball sembla ser la única institució on ens podem aferrar i on la vigilància i el control són tan de tipus físic com mental. Richter situa un matrimoni en una gated community, un món tancat i hipervigilat per càmeres de seguretat, una de tantes comunitats (que ja existeixen) que volen recrear una mena d’Arcàdia de carrers tranquils i sense violència, de nens que tornen de l’escola caminant i veïns feliços que celebren barbacoes i festes d’aniversari cada cap de setmana. I a fora del recinte emmurallat, el caos i el terror. És molt interessant el que fa Richter: capgira la frontera tradicional (i mental) i situa els negres dins d’aquesta comunitat tancada (Roser Batalla i Oriol Genís), mentre que són els blancs els qui intenten saltar el mur i jugar-se la vida diàriament per poder entrar. La direcció d’Alícia Gorina va en la mateixa direcció alienant i distanciadora de Richter, autor i director habitual a la Schaubühne berlinesa: podem veure els actors maquillant-se de negre abans que s’inicïi la peça, el to interpretatiu és absolutament antinaturalista i l’espai sonor (amb riures enllaunats de sitcom americana) distancia encara més el que estem veient i posa la nostra credulitat en suspensió. Tot just comença la peça, el text sembla gairebé una paròdia de l’estil dramatúrgic típic dels anys noranta, amb un llenguatge deconstruït i ple de pauses i repeticions (àmpliament explotat a casa nostra per l’Obrador de la Sala Beckett), però mica en mica el discurs de Richter es converteix al mateix temps en al·legat, crit i mirall deformat que reflecteix la nostra societat i la buidor de les nostres vides. Roser Batalla i Oriol Genís estan inquietantment ben caracteritzats amb la cara i els braços pintats completament de negre, i Alícia Gorina es permet trencar les convencions a mitja peça i fer que els actors es desmaquillin una mica i deixin veure la seva tonalitat de pell real sota el maquillatge. El text pateix d’una certa reiteració (molt típicament alemanya) en el seu retrat del nostre/aquell món ple de cursets de teatre, clubs de lectura i classes de Pilates amb els quals intentem farcir el nostre buit existencial, i és una llàstima que la darrera part acabi resultant un xic feixuga (és la peça més llarga de les tres, i això es nota).

Finalment arriba el torn de Lluïsa Cunillé i el seu text Geografia, dirigit per Xavier Martínez. Aquesta és la peça que està més clarament ubicada en un no-lloc de les tres que conformen l’espectacle. Una carretera secundària, apuntada a l’escenari amb unes quantes franges blanques, és l’espai on apareix una parella benestant elegantment vestida i amb quatre maletes, que de seguida descobrirem que estan plenes de bitllets de cinquanta euros. Tot baixant d’Andorra el cotxe elèctric els ha fet pana, i ara es troben irònicament penjats enmig del no-res, amb una fortuna de diner negre que no els és de massa ajuda. I també porten els diners del pare, per a més inri. Una cadira de prostituta de carretera permetrà que la dona s’assegui, mentre passa algun cotxe que il·lumina escenari i platea i que no s’aturararà. L’home té por del seu pare i la dona té por dels seus alumnes, ja que ella és una mestra que treballa per afició (és obvi que econòmicament no ho necessita) i que es planteja tornar a l’escola pública, abans que el ministeri o la conselleria de torn retallin les classes de Geografia i Història. Llavors ell escriu una nota i l’abandona, i ella es queda sola en aquest no-lloc que és la carretera secundària i, en un deliri que potser no ho és tant converteix la platea en la seva classe, en el darrer dia del curs acadèmic. “Penseu seriosament en marxar del país” diu als seus alumnes / a nosaltres espectadors, trieu el destí més eufònic, el que us soni millor i foteu el camp. “Sense consciència del passat el nostre present és raquític”, diu, i farceix el seu discurs de referències a la mitologia clàssica, de Penèlopes i Teseus, de laberints i minotaures. Lina Lambert és la professora que té por dels seus alumnes, personatge que recorda a la professora de francès sense alumnes que va interpretar a Barcelona, mapa d’ombres de la mateixa autora (Sala Beckett, 2004) i que demostra l’afició de Lluïsa Cunillé per aquelles assignatures que actualment es consideren “mortes” (precisament aquesta setmana la UB ha anunciat que el curs vinent eliminarà del seu programa la llicenciatura en Filologia Romànica). Quan la dona marxa és l’home qui torna, amb una bicicleta atrotinada que ha trobat no se sap on, i es troba confrontat amb una trucada edípica: és el seu pare, que lògicament li pregunta pels diners, i el fill s’inventa l’excusa que a Andorra ha esclatat la revolució, aprofitant la setmana de caça de l’isard. El pare li passa la mare, que lògicament també li pregunta pels diners, i aquesta li pregunta si demà vindrà a dinar. Per si encara no se n’havien adonat, el pare és Jordi Pujol, la mare Marta Ferrussola, i el fill Jordi Pujol Ferrussola. La Maria Victòria ha abandonat el seu amant, suposem que per anar a dinar a La Camarga amb l’Alícia i explicar-li tot amb pèls i senyals. Aplaudim des d’aquí la valentia de Xavier Albertí de triar aquest text de Lluïsa Cunillé per a ésser representat al Teatre Nacional de Catalunya. Curiosament, a l’estrena no hi havia cap representant del govern català.

Fronteres és un espectacle que fa pensar, que obre interrogants, que ens confronta amb la nostra realitat i la nostra pròpia imatge i, certament, no és un espectacle “fàcil”. L’escenografia de Quim Roy és una sàvia mostra d’economia de recursos i discurs estètic, i la presència dels tramoies en els canvis entre peça i peça, que munten o desmunten l’escenari, ens fa pensar en la Volksbühne de Berlín, institució que ha convertit els tramoies en gairebé protagonistes dels seus muntatges. Certament, Barcelona no és Berlín i el TNC no és un teatre amb més de cent anys d’història a les seves espatlles, però si volem ser europeus i ser moderns i tenir un teatre que ens faci pensar i que estigui a l’alçada dels temps que corren potser que ens apropem tots plegats a la Sala Petita. Per a tota la resta, ja tenim la Sala Gran.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació