Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Una nit de gran teatre

El professor Bernhardi consta d'un text, posada en escena, interpretació i públic de gran nivell. Teatre europeu, civilitzat i culte.

Entràvem al TNC amb molta gana i en vam sortir ben satisfets. L’estrena de El professor Bernhardi va ser una nit de gran teatre: text, posada en escena, interpretació i públic de gran nivell. Esperem que el flamant nou President de la Generalitat, la primera dama i el conseller de Cultura, presents a la funció, se sentissin interpel·lats en més d’una ocasió pel text d’Schnitzler. 

Lluís Homar, interpretant el professor Bernhardi al Teatre Nacional | Foto: ©MAY/ZIRCUS

Certament, els elements sobre el paper ja ens donaven pistes de com podia anar la cosa: Arthur Schnitzler, Feliu Formosa, Lluïsa Cunillé, Xavier Albertí. Quartet d’asos de l’escena, text mai representat fins ara al nostre país, traductor d’altura, adaptadora sàvia i director en el millor moment de la seva carrera. Entrant a la Sala Gran del TNC, ens rep un teló negre amb el títol de l’obra i l’any en què va ser escrita: 1912. Albertí vol que tinguem present en quin moment Schnitzler va escriure El profesor Bernhardi, i veient la funció ens va venir al cap la pel·lícula de Michael Haneke La cinta blanca (Das weisse Band, 2009). Haneke va situar la seva particular història de violència al nord d’Alemanya, un any abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1913). Schnitzler escriu  la seva obra el 1912, una reflexió sobre les relacions entre la medicina, la política, la religió i el poder, que mostra l’antisemitisme latent d’una societat i un moment molt concrets, la Viena de l’Imperi Austrohongarès. La Viena on un jove Adolf Hitler era rebutjat a l’Acadèmia de Belles Arts, no ho oblidem. L’espai i el temps en els quals l’obra va ser escrita són de vital importància, doncs, i l’espectador del 2016 pot teixir una sèrie d’interrelacions culturals, socials i històriques que l’espectador original era incapaç de fer, per raons òbvies.

Ens trobem, sense cap mena de dubte, davant d’un dels muntatges de la temporada. Els escenògrafs Lluc Castells i Jose Novoa han creat un espai escènic, molt Mies van der Rohe, amb la blancor i asèpsia pròpies d’una institució mèdica, presidida per un gran cubicle de vidre que s’anirà omplint progressivament de fum. La direcció d’Albertí és freda i elegant, i pot arribar a sobtar a l’inici de l’espectacle: els intèrprets estan estàtics quan parlen i es mouen de forma neutra i decidida quan travessen l’escenari. El bombardeig de noms alemanys pot atordir l’espectador més incaut en un primer moment, però la qualitat literària del text d’Schnitzler, la brillant traducció de Formosa i la direcció reposada d’Albertí fa que tot l’engranatge funcioni a la perfecció.

El repartiment és i està, per fer-ho curt, espectacular. Lluís Homar es confirma (si és que cal), un cop més, com l’immens intèrpret que és, cada cop més savi, seductor i fi. Manel Barceló està enorme en el seu paper de Ministre de Culte i Educació, protagonitzant juntament amb Homar una de les escenes més memorables de l’espectacle. Albert Pérez i Pep Cruz brillen com els companys inseperables de Bernhardi, i Cruz demostra una saviesa extrema en col·locar les seves frases amb un ofici i una gràcia envejables. Albert Prat és un inquietantment veraç mossèn, el desencadenant de tota la trama, intèrpret que mai havíem vist tan ben dirigit com fins ara. Joel Joan és l’antagonista de Bernhardi, en certs moments massa conscient d’estar interpretant el dolent de la pel·lícula, però d’altra banda l’actor ideal per fer aquest paper de tauró/executiu agressiu i protonazi. Els actors amb papers més breus (Guillem Gefaell, Sílvia Ricart, Rubèn de Eguía, Joan Negrié, Roger Casamajor, Jordi Andújar, Oriol Genís i Jacob Torres) estan tots, ras i curt, molt bé. Durant gairebé tres hores hem sentit a parlar de poder, compromís i honestedat, i algunes de les reflexions de l’espectacle ens acompanyaran encara uns quants dies. El professor Bernhardi, l’espectacle i el personatge, és un disparador de màximes, un exemple de compromís i rigor ètic i professional.

Sortim del TNC amb la sensació d’haver assistit a una gran nit de teatre. Una nit de teatre europeu, civilitzat i culte. Per si de cas, però, no anirem mai a viure a Àustria, la bonica pàtria d’Arthur Schnitzler, Adolf Hitler, Thomas Bernhard, Peter Handke, Elfriede Jelinek i Josef Fritzl.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació