Una història d’amor made in Espai en construcció

Malgrat haver estat un procés de creació col·lectiu, la dramatúrgia està ben afinada

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

El camí fàcil és la repetició. Quantes companyies, quants dramaturgs, quants directors repeteixen una i una altra vegada unes mateixes històries, uns mateixos esquemes? Saps que allò que va funcionar un cop, si canvies quatre coses i ho saps vestir bé, et tornarà a portar a l’èxit. Però per molts artistes, per molts col·lectius la creació no és seriada. Arriscar-se, innovar, sorprendre, investigar. Tot procés creatiu parteix de zero per arribar a ser quelcom que en forma i contingut divergeixi de l’obra anterior. Bé, sempre hi ha quelcom que es repeteix, una manera de fer, un segell que relaciona l’obra nova amb la vella. Tot això ho tenien molt clar la companyia Espai en Construcció a l’hora de crear la segona obra: Si jo no hi fos (la festa seria més divertida). Estarà a La Vilella fins el 29 d’octubre.

Per introduir-nos en el joc escènic de la companyia, ens trobem un seguit de seqüències on veiem com una noia es lleva, es vesteix, es desplaça a la feina, treballa i torna finalment a casa. Al voltant seu, una dona vestida amb una estrafolària faldilla la segueix amb la mirada, l’acarona, li serveix de coixí on recolzar el cap. Una relació muda, d’amor odi, que al llarg de l’obra anirà passant per diverses fases, entre la dependència i l’alliberament. La Cristina és la típica noia que col·lecciona relacions inestables, un petit desastre emocional. Al costat seu, la seva amiga Júlia li fa de contrapunt, una noia forta, valenta, segura del que vol i el que no vol. Un bon matí la Cristina coneix el Marc, llibreter i escriptor. Amb dificultats (i entrebancs que tracta de posar la dona estranya) comencen una relació. Però aquesta figura femenina, enigmàtica i espectral, tot i no estar convidada a la festa, reapareix per influir el Marc. Sens dubte és aquest personatge el que dóna a aquesta història d’amor els matisos necessaris per ser vista com una proposta original. No és el què, sinó el com, el que fa que aquesta història sigui innovadora i diferent d’altres històries d’amor. De fet, fins i tot, és bastant diferent del Et vindré a tapar.

Ja ens havia comentat Roger Ribó anteriorment que van fugir de repetir la mateixa història de la seva opera prima, una història de tres dones que durant la Guerra Civil parteixen a la cerca de l’home d’una d’elles per l’Ebre. Va ser un petit hype que va connectar molt bé amb molts espectadors gràcies a una història dramàtica, però tractada amb sensibilitat i amb un joc escènic diferent. Aquest nova obra, però, no manté cap lligam argumental amb la seva precedent. No es fixen en el passat històric, no fan cap tipus d’al·legat polític, no fan denúncia social. En el fons sols és una bonica història d’amor i desamor. Però malgrat tot ambdós espectacles són parits del mateix ventre i hi ha certs aspectes essencials que es mantenen en dues obres. Primerament cal destacar que la columna vertebral interpretativa segueix sent la mateixa, Blanca Solé, Montse Bernard i la Maite Bassa. Aquest cop però afegeixen dos elements masculins: l’actor Xavier Pàmies i el músic Albert Martí. Per altra banda, Espai en construcció manté l’aposta pel minimalisme escenogràfic, aproximant-se a les tesis de Peter Brook i el seu espai buit. Si a Et vindré a tapar veiem maletes i llençols, a Si jo no hi fos (la festa seria més divertida) ens trobem amb un marc rectangular amb bombetes leds i una tarima negra inclinada. Res més. A partir d’aquí tots els escenaris els dibuixen els propis actors amb l’ajuda del marc que tant els hi serveix de porta de casa, de persiana o de taula com de barra de bar, d’obra d’art conceptual, etc. És el joc escènic made in Espai en Construcció amb el qual demanen a l’espectador un esforç de construcció mental. Però també intel·lectual e interpretatiu, doncs no tots els espais que plantegen estan definits en, diguéssim, les mateixes dimensions. Un altre punt de connexió amb la seva primera obra està en l’ús de la música. Si al Et vindré a tapar  comptaven amb l’ajuda de la violinista Roser Farré, aquí trenquen amb el to melangiós del violí i aposten per la força elèctrica de la guitarra de l’Albert Martí. En aquest cas ens trobem amb una banda sonora en directe que reforça i amplifica les emocions que els personatges transmeten. Tant poden ser unes pessigades a la corda que sonen com a punyalades en un moment de discussió com l’ús d’un loop que inverteix un ritme gravat acompanyant una escena reveladora. D’aquesta manera la música entra amb un diàleg amb la dramatúrgia, dotant aquesta de significat.

Malgrat haver estat un procés de creació col·lectiu, la dramatúrgia està ben afinada i els personatges estan ben construïts, sobretot el personatge de la Cristina (Blanca Solè). I és que a través d’aquesta es vehicula l’humor que esquitxa l’espectacle, a través de bromes, anècdotes i comentaris com el que deixa anar sobre els celíacs. La Cristina és simplement aquell personatge, que sempre diu la broma absurda, la que no ve a lloc. Una espècie de bocamoll “patós” tipus Hugh Grant. Al seu costat, es mou la dona estranya (Montse Bernad), una figura al·legòrica que es dirigeix al públic per posar veu als anhels i les pors de la Cristina i el Marc (Xavier Pàmies).No té pràcticament cap relació amb la Júlia (Maite Bassa), sols una mínima connexió visual. Ella és la narradora d’una línia narrativa que acompanya a la principal línia. Per altra banda, si que falta una mica més de desenvolupament dramàtic en el personatge del Marc, saber quelcom més de les seves relacions passades que l’han conduït a ser qui és ara (encara que les seves pors i anhels són més professionals que afectives). Precisament des del personatge del Marc, escriptor, i el seus microrelats es desenvolupa el lligam que relaciona les dues línies narratives, les dues dimensions, truc dramatúrgic ben encertat. El que defineix els personatges però, no sols són les seves paraules sinó també els moviments. Hi ha una espècie de dansa, de moviments i mirades que la Cristina i el Marc tenen amb la dona estranya i que acaba desembocant en una baralla d’aquesta amb els dos. Finalment les decisions es prenen i arriba el desenllaç. Però tot pren sentit en un final on convergeixen les dues línies narratives, es traspassen el llindars e, il·luminats pels leds, ens expliquen els destins de cadascú a través del joc de personatges dels microrelats. Un final idoni i valent.

Martí Figueras va visitar els assajos d’aquesta obra i en va escriure aquesta crònica.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació