Una gavina anestesiada

A Los hijos se han dormido Daniel Veronese aconsegueix condensar l’essència de La Gavina en noranta minuts. Allunyada de la seva Rússia rural, pràcticament nua, i a diferència del mestre rus, que suggeria i parlava en silencis, l’argentí posa totes les cartes damunt de la taula. Tot i així sabem que és l’obra de Txèkhov. Ara bé, ho sabem però no ens ho acaba de transmetre. A ‘Los hijos se han dormido’ hi trobem a faltar la intensitat i el temps accelerat que caracteritza els muntatges de Veronese; que t’afligia per dins i et punyia el cor. I a pesar que aquí el conflicte deixa de ser subtext i es fa present, els crits dels personatges s’esvaeixen a poc a poc i només arriben a fregar-nos els sentiments.

Un dels principals causants de la manca d’intensitat és l’espai; la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. A pesar que l’acció sempre té lloc a la saleta d’una mansió no tenim sensació d’intimitat, ni ens aclapara. Desapareix aquella sensació de vouyeur i l’escenografia és freda, fins i tot bruta, i tot es perd en la immensitat de la sala. Segurament en un espai més petit, més claustrofòbic, el text ens arribaria i viuríem de veritat les (des)aventures de Maixa, Irina, Nina i companyia.

Per altra banda, l’absència de música no es faria tan evident si aquesta habitació buida i immensa no es convertís, involuntàriament, en un personatge més. I en aquesta buidor, el repartiment, tot i que força afinat, s’acaba diluint. Veronese és com un globus a punt d’explotar i, per tant, hi haurà més conflicte, ritme i interès si l’acció succeeix dins d’un ascensor que enmig d’un camp de futbol.

Tot i així, Susi Sánchez destaca en el paper de la “vella glòria” Irina Nikolaievna, capaç de passar de la llàgrima a la rialla superficial amb la més absoluta delicadesa. Al seu costat, Ginés García Millán proporciona al personatge de Trigorin una gran presència i vulnerabilitat.  En la seva simplificació de l’obra de Txèkhov, Veronese dóna força  al debat sobre la concepció de l’escriptura, les comparacions amb el Hamlet de Shakespeare i la frustració. Aquí tots estan frustrats, estimen a qui no haurien d’estimar, i són ben conscients de la seva desgràcia.

Malgrat que no hi ha lloc pels silencis i en tot moment s’evidencia i es parla d’aquesta frustració que domina l’ambient, cap d’ells és capaç de canviar-ho. I, en alguns moments, la manca de força converteix els personatges en éssers inanimats i diluïts. S’escridassen, però es van apagant a mesura que avança la trama. El repartiment, ple de cares televisives,  funciona bastant bé en grup. Tot i així, i aquesta és una sensació totalment personal, en alguns moments sembla que estiguem davant del televisor, davant d’un teatre televisiu. Una opció que no és precisament dolenta però que, i repeteixo que és una sensació totalment personal, desaprofita els avantatges catàrtics de la proximitat entre actor i espectador.

Estem, doncs, davant d’un bon muntatge, una gran adaptació d’una obra tan perfecta i difícil com La Gavina d’Anton Txèkhov. Un espectacle que, més enllà dels intèrprets argentins, funcionava millor a una sala tan petita com La Planeta de Girona. Els elements hi són, només els cal una petita empenta, ser conscients que són un globus que perd aire.