Una autèntica revolució a La Bonne

D’acord amb la creixent preocupació ètica pels col·lectius invisibilitzats, una sèrie de projectes escènics s’han afirmat amb força i personalitat en el darrer Festival Grec 2018, amb el suport d’entitats culturals i programes municipals. En aquest context, els dies 26 i 27 de juliol es va poder veure a l’Espai Francesca Bonnemaison / CCD La Bonne Rebomboris, la proposta escènica resultant del projecte artístic-comunitari ‘Xarxa de cures, ahir i avui’, vinculat al programa Art i Part i impulsat per Barcelona Districte Cultural, alhora que una creació participativa dels veïns i veïnes del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera amb l’Antic Teatre, TRANSlab, La Bonne, Sindillar/Sindihogar, Mescladís i Tudanzas.

Aquest projecte escènic comunitari i participatiu, liderat des de la dramatúrgia i la direcció per Marta Vergonyós i Marta Galán, presenta moltes connexions amb La bellesa, també dirigida per Galán dins el projecte comunitari de l’Antic Teatre i presentada en el marc del Festival Grec 2017. De fet, les quatre veïnes de Ciutat Vella que hi van participar —Graciela Alonso, María Isabel Gutiérrez, Emilia Martín i Aurora Roig— repeteixen dalt l’escenari i actuen ara, a Rebomboris, amb molta més gent: Rocío Echevarría, Norma Falconi, Lissette Fernández, Patricia Hernández, Enrique Ibáñez, Mercè Martínez, María Muñoz, Rose Odiase, María Ojo, Merci Roaga, Anselm Rojas, Elisabeth Romero, Laia Santaularia i Erika Yáñez. Si aleshores es partia del concepte de bellesa desvinculat dels cànons de joventut —el seu propòsit era explorar una bellesa prenyada de temps i fer-la emergir mitjançant diferents textos, imatges i accions—, ara s’amplia el focus i s’explora l’ètica de la cura des d’una perspectiva de gènere, a través de la reivindicació de la memòria col·lectiva de les dones, que els relats oficials ens escamotegen.

Ja a La bellesa apareixia una reflexió de María Jesús Izquierdo sobre la dependència fonamental i constitutiva de l’ésser humà, i la necessitat de crear xarxes socials, relacionals, que tinguin en compte la premissa que ningú pot viure sense els altres: des que naixem necessitem que ens cuidin. I com que aquesta nova peça —aquests Rebomboris mutants i rabiosament vius— vol incidir en la precarietat de la vida corporal i en l’ètica de la cura, comença amb una evocació de la infantesa a través de cançons amb prou feines mormolades però reverberades amb gran efectisme i xipolleigs d’aigua —la composició musical i el prodigiós espai sonor van a càrrec d’Àlex Polls—. En primer terme, vuit dones reunides entorn d’un raig de llum i un polsim que fa un efecte gairebé sobrenatural —el disseny d’il·luminació, enormement suggeridor, és d’Ana Rovira i Conrado Parodi— canten alhora diferents cançons de bressol, però les seves veus i les distintes melodies harmonitzen com si es tractés d’un mateix tema, perquè hi ha una mateixa direccionalitat o càrrega emocional. Després, partint d’una cita de Milagros Rivera Garretas, al·ludeixen a l’obra civilitzadora que inicia cada dona que decideix ser mare, i defensen la llibertat relacional, orientada a la convivència amb els altres. Més endavant es farà palesa la reivindicació de la cura com una pràctica que, tot i ser molt difícil i cansada, fomenta l’autoconeixement i el coneixement dels altres, i, en un moment d’altíssima temperatura emocional, algunes de les intèrprets —d’esquena al públic però oferint en pantalla, en virtut de la filmació a temps real, primeríssims primers plans— donaran les gràcies a les persones que elles mateixes han cuidat, conceptuant l’acció de cuidar com una experiència enriquidora, un viatge entre el rebuig i la tendresa. Dos homes intervenen també, un com a cuidador i un altre com a cuidat: “Nunca pensé que tú fueses a ser mis ojos”. I és que, al final, l’ètica de la cura consisteix també a deixar-se cuidar i saber estar en deute amb els altres.

Parlen també les dones migrades, aquelles cuidadores a qui els ressona, de fons, el soroll de la seva guerra; al dur relat de supervivència d’una mare que explica com va arribar embarassada en pastera, succeeix l’energètic i revitalitzador ball de dos nens. Rere una taula, algunes dones fan música de percussió amb elements molt humils, extrets de la quotidianitat de les cuines i els magatzems, i escampen pólvores i farines com si fossin bruixes bones que preparen pocions guaridores —hi ha una connexió entre algunes d’aquestes accions i el projecte col·laboratiu Madremanya, de La Bonne—. Fins i tot la sonidista té una funció de cura, amatent com està al moviment de les intèrprets i les seves necessitats. L’espectacle compta també amb el reforç documental procurat per diversos enregistraments de vídeo, en el primer dels quals la historiadora Isabel Segura parla de l’hostal de la Flor del Lliri, que tenia una secció destinada a hostatjar les dides que venien de fora de la ciutat, i això li dona peu a denunciar com la història, explicada únicament des de l’eix de la violència i l’exaltació dels guerrers, invisibilitza tot allò que té a veure amb els gestos quotidians que sostenen la vida. En escena, Aurora Roig —en un duet còmic impagable amb Norma Falconi— ens parla de la fàbrica Vilumara, on va treballar com a cosidora, i també de dones que ella va conèixer; després es remuntarà a fets històrics molt més antics i força desconeguts, com el Rebombori del pa, que va tenir lloc a Barcelona el 28 de febrer de 1789, quan un grup de dones revoltades contra la pujada del preu del pa van protestar cremant forns i barraques.

Hi ha una gran llibertat, i un cert marge per a la improvisació. Les intèrprets fan d’elles mateixes, però en un escenari. Tret de comptades excepcions, no ens diuen els seus noms ni les seves circumstàncies, perquè no és la seva individualitat el que es vol destacar —tot i que la seva personalitat es manifesta de manera inevitable— sinó la xarxa de cures que conformen. Amb la intenció de fer evident la interdependència de les persones, fan accions consistents a pintar-se les unes a les altres determinades parts del cos, allà on es localitzen les seves dolències, alhora que escenifiquen visites mèdiques on les seves xacres físiques, resultat d’unes feines molt dures i exigents, són minimitzades. També rapegen noms de medicaments per denunciar la lògica d’un sistema que, en comptes de buscar l’origen social del dolor, silencia el malestar de les cuidadores amb sedants i antidepressius.

La performativitat va en augment en aquest espectacle vitalista, desinhibit, rebel i heterodox. El component de protesta hi és present des del principi i culmina amb una manifestació amb pancartes i consignes. Lluny d’esteticismes vacus, el fet escènic esdevé ocasió d’obertura i trobada i desemboca en una festa reivindicativa i revolucionària on, entre altres accions, es rebutja amb contundència l’esmena 6777, introduïda als pressupostos generals de l’Estat per posposar fins al gener de 2024 l’equiparació del sistema de cotització de les treballadores de la llar al règim general de la Seguretat Social. A partir de materials molt íntims, personals i quotidians, Rebomboris vol visibilitzar les cuidadores i les seves demandes, com també fer palès que les nostres vides estan interrelacionades i que l’exercici de la llibertat depèn de la manera com ens reconeixem. Aquest espectacle ja no es pot veure però en vindran d’altres, perquè de ben segur que tota aquesta gent ja no baixarà de l’escenari, havent-lo conquerit com ho ha fet, amb esforç, alegria i una energia autènticament subversiva i mobilitzadora.