Un tros del Papitu a l’Institut del Teatre

Des de fa un parell de mesos es pot veure al vestíbul de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona l’exposició Josep Maria Benet i Jornet. Descripció d’un paisatge, que conté fotografies, cartells i documents sobre el que és considerat el pare de la dramatúrgia catalana contemporània. La mostra està comissariada per Enric Gallén i es tracta, de fet, de dues exposicions en una. D’una banda, es fa un repàs pel recorregut teatral, televisiu i cinematogràfic que ha tingut l’obra del Papitu, i de l’altra podem caminar per una reproducció del passadís del seu domicili particular, ple dels cartells de totes les seves obres.

Quan accedim al vestíbul de l’Institut del Teatre, el temple de vidre de la Plaça Margarida Xirgu, ens trobem envoltats de seguida per joves actors, cantants i ballarins que refilen i papallonegen al nostre voltant, amb aquella despreocupada alegria que dona la joventut. L’exposició ocupa la part central del vestíbul, i a través de plafons, fotografies i vídeos ens permet adonar-nos de la magnitud d’un autor que, reconeguem-ho, pel gran públic encara és recordat (només) per ser el creador de les (mítiques) sèries de la televisió catalana com ara Poblenou, Nissaga de poder o Ventdelplà. Benet i Jornet, el Papitu pels amics, és molt més que això. Des que el 1963 va ser el primer i flamant guanyador, quan tenia vint-i-tres anys, del Premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor fins a les darreres reposicions de La desaparició de Wendy (Sala Beckett, 2016) o Revolta de bruixes (Teatre Lliure, 2016) la seva obra s’ha representat al teatre, com és lògic, però també ha arribat a la televisió i al cinema. I s’ha traduït i representat arreu del món.

L’exposició comença, com no podia ser d’una altra manera, pels inicis, amb la fotografia d’un jove i tímid Papitu recollint el Premi Josep Maria de Sagarra. En aquells anys difícils del teatre català, segons l’expressió de Gonzalo Pérez de Olaguer, Benet i Jornet va ser dels pocs que va aconseguir viure de l’escriptura. Ja fos en els circuits independents, amateurs o professionals del teatre, amb la seva nombrosa obra infantil o juvenil, o entrant al circuit català de Televisió Espanyola, el Papitu va fer de la seva feina de dramaturg i adaptador la seva font d’ingressos principal, cosa que no era gens habitual en els anys seixanta i setanta. La mostra permet fer una petita història de les seves amistats, amb noms i rostres que reapareixen amb freqüència, com els de Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Terenci Moix o Enric Majó, la colla de Ventalló, fins a arribar a la instantània del Papitu amb un joveníssim Sergi Belbel.

Des de Quan la ràdio parlava de Franco a Desig, Fugaç o Testament, des de les primeres experiències al circuit català de TVE a les adaptacions de Ventura Pons de títols com ara Actrius (1997) o Amic/Amat (1999). O la trilogia dirigida per Xavier Albertí, formada per Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2011), i Com dir-ho? (2013). També podem veure cartells i fotografies dels seus muntatges estrenats a diferents països d’Europa i Llatinoamèrica. Tot això gràcies a la donació que ha fet la seva filla Carlota Benet de tots aquests materials al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, que ha permès la seva classificació i digitalització.

La mostra s’acaba amb dues cites molt rellevants del teatre de Benet i Jornet, totes dues amb la presència d’un teatret de joguina: d’una banda, l’escena final d’E.R., i de l’altra, el monòleg final de La desaparició de Wendy, que reproduïm a continuació:

«El teu pare avançava cap a tu, rialler, amb el seu present, un petit teatre, un escenari de cartró que va quedar dipositat al davant teu, damunt les flassades. Tenia el teló caigut i et van invitar que tu mateix l’aixequessis. D’aquesta manera vas descobrir, tal com nosaltres el descobrim ara, un món de rompiments i de telons pintats, el mar i el cel, un paisatge infinit dins d’una capsa. Quantitat de personatges habitaven aquell àmbit, hieràtics però movibles gràcies a unes tiges de cartró. La joguina era teva, tu podies disposar-ne, repetir la història de la Ventafocs, que la Francisqueta t’havia contat, o la de Peter Pan, que la mare t’havia llegit mentre estaves malalt. Decorats i personatges rebrien el teu impuls i la representació començaria. Així ho volies, aquell matí, aleshores per primera vegada. A punt de donar l’ordre, un instant abans de decidir-la, contemplaves l’escenari, com el contemples ara, i resolies que el bullit incipient de volums, de colors i de figures podia ser la cosa més bella del món. I va ser així com et vas perdre, perquè t’havies ficat massa endins, i quan el teló va caure, com ho fa ara, va caure darrere teu».