Un terrorista a casa

Una parella, una taula i tres àpats. I un terrorista. Atresbandes ha construït un espectacle senzill, efectiu, curt i ben fet. La Sala Beckett acull Solfatara fins el 26 de maig.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Una parella, una taula i tres àpats. I un terrorista. Atresbandes ha construït un espectacle senzill, efectiu, curt i ben fet. La Sala Beckett acull Solfatara fins el 26 de maig.

Em diuen que a la Sala Beckett s’hi pot veure l’espectacle Solfatara, una creació d’una companyia anomenada Atresbandes, i quan encara no he tingut temps de preguntar-me qui són aquesta gent llegeixo al dossier de premsa que aquest muntatge ha obtingut premis al BE Festival de Birmingham (1r Premi del Jurat i Premi del Públic) i a l’Skena Up Festival de Kosovo (Premi a la Millor Direcció i Premi al Millor Actor). També llegeixo que la companyia, sorgida de les aules de l’Institut del Teatre i formada per Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo, va iniciar la seva trajectòria amb El señor arreglos (2008), sobre la figura i l’obra de Raymond Carver, el 2011 va estrenar un segon espectacle al Festival Strascènes Hispaniques d’Estrasburg sobre els camps de concentració al sud de França (A l’Altra Banda / De l’autre Côté) i ara arriba a Barcelona amb el seu tercer projecte, Solfatara, un treball de creació inspirat en els llibres Anatomía del miedo, de José Antonio Marina i Fragmentos de un discurso amoroso, de Roland Barthes. Caram, caram, caram. Per ser una companyia que desconeixia, trobo que té un breu però molt interessant currículum, s’ha mogut pel món i ha estrenat un parell de muntatges que, com a mínim sobre el paper, semblen molt interessants. Senyors i senyores del teatre català, deixin d’aferrar-se amb tanta força a les seves poltrones, que la generació Erasmus i els abanderats de l’intel·lectualisme precari ja han arribat.

Companyia jove, funció de dimecres nit, pluja constant… Tement una platea mig buida rebo l’agradable sorpresa de trobar-me amb tot el contrari: ple gairebé absolut, mitjana d’edat dels espectadors al voltant de la trentena, públic entregat. A partir dels símils volcànics, els desastres geològics i les erupcions de tota mena, Atresbandes ha construït un espectacle senzill, efectiu, curt i ben fet. Una parella, una taula i tres àpats. I un terrorista. El personatge amb passamuntanyes que només nosaltres podem veure és qui dóna veu a les pors, les zones fosques i els pensaments veritables dels protagonistes, una parella jove i atractiva però que, incomprensiblement, repeteix els patrons apresos dels nostres pares i avis (la dona que cuina el sopar al seu marit i l’home que es masturba en la soledat del lavabo). El terrorista (més que emocional, malparit a seques), diu allò que els altres no s’atreveixen a dir, i manipula la parella com un titellaire sàdic, forçant les reaccions físiques que les paraules de cadascun provoquen a l’altre. Converses intranscendents, manies absurdes, odis irracionals cap a detalls irrellevants de la parella i, de fons, la Marxa Turca de Mozart. I sobretítols clarificadors (“En estos momentos, el interés drámatico de la escena es nulo”) (ai sí, l’espectacle és en castellà). Amanim-ho amb uns tocs de retrat generacional, una mica d’aquella perpètua insatisfacció vital i un polsim de cinisme autoparòdic, i obviem el fet que hi hagi un micròfon en escena que s’utilitza en un parell d’ocasions (ja veiem que és un espectacle de creació, no cal subratllar-ho)… I sí, Solfatara funciona. En la seva senzillesa, en el registre gestual i verbal dels seus intèrprets, en els seus símils volcànics (que com les persones, poden romandre en estat latent, entrar en erupció violentament només un cop a la vida o estar literalment extingits) i en la seva honestedat. Un espectacle honest, fresc (en el bon sentit de la paraula, i no en el que fan servir les promocions dels programes de ràdio estival), ben fet i curt. Curt! Si amb una hora podem dir el que volíem, perquè necessitem més temps?

En un intent d’interpretar les meves poc intel·ligibles notes a la llibreta de crític, n’elaboro un poti-poti que es podria resumir en aquesta llista: converses vomitives, gestos repetitius, sopars de parelles en crisi que conviden altres parelles per intentar superar i/o dissimular les seves crisis, el llenguatge i les seves trampes (o, directament, les seves putades), erupcions volcàniques, àcid sulfúric sortint per la boca, referents pop (els llibres de “Tria la teva pròpia aventura”), protocols a seguir en estats d’emergència, les mòmies de Pompeia, puré de carbassó i sobretítols amb molta conya. D’això se’n diu fer crítica de creació.

Per acabar amb aquesta crònica, i emulant aquells venerats i venerables crítics que han de portar, obligatòriament, ulleres i boina, els regalo tres tòpics del gènere que en el cas que ens ocupa són absolutament certs:

  1. Recordin el nom de la companyia Atresbandes.
  2. Solfatara és un espectacle que hauria de girar per tot Espanya.
  3. No se’l perdin.

A la Sala Beckett, fins el 26 de maig.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació