Un Tarantino al TNC

Montse Esteve protagonitza 'Stabat Mater' d'Antonio Tarantino, amb traducció d'Albert Arribas i direcció de Magda Puyo al TNC.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquest titular es pot considerar un clickbait? En català correcte, un pescaclics? “Potser sí, potser no”, com deia la Ventafocs. El cert és que parlem d’Antonio Tarantino, el dramaturg italià, o “L’altre Tarantino” com en deia la nostra companya Anna Maria Iglesia. L’actriu Montse Esteve porta el seu projecte personal al TNC, més concretament als magatzems. Els seus còmplices: Albert Arribas (tarantinaire oficial de Catalunya) a la traducció, Magda Puyo a la direcció, Lucas Ariel Vallejos a l’espai sonor i Encarni Sànchez al moviment. Montse Esteve buscava un text per fer un projecte realment personal, i l’actor Oriol Genís li va fer veure la llum: Tarantino era el seu home.

“Si hi ha un atac preventiu de l’URSS, aquí estem segurs”, bromejava Xavier Albertí a la presentació de l’espectacle als mitjans. I és que els magatzems del TNC són un espai subterrani i fresc (com una cova o una església), on reposen quietes i ordenades fileres i fileres d’escenografia i utillatge de tots els muntatges passats. El teatre de la paraula i del compromís de Tarantino (que actualment té 81 anys) torna als escenaris catalans, després d’aquells Vespres de la beata verge, que van passar fugaçment per la Sala Beckett i el Teatre Akadèmia. “L’últim dels grans dinosaures del teatre italià”, segons el director artístic del TNC, torna a la palestra i també a les llibreries, ja que Arola Editors i el TNC estan enllestint per a la tardor la publicació del “Teatre reunit” de Tarantino, que inclourà els “Quatre actes profans” (Stabat Mater, Passione secondo Giovanni, Vespro della Beata Vergine i Lustrini) i altres obres.

Aquest és un projecte personal de Montse Esteve, que va anar a trobar la directora Magda Puyo, amb qui ja havia treballat fa alguns anys, per posar en escena aquest text, si calia, “al menjador de casa”. No ha sigut necessari, ja que gràcies a les complicitats d’Arribas i Albertí els espectadors podran descobrir Stabat Mater durant tres setmanes al TNC. En grups de com a màxim, això sí, trenta espectadors, ja que les mesures de seguretat i d’evacuació de l’espai dictades pels bombers fixen aquesta xifra màxima. Tarantino va començar a escriure amb 54 anys (“Encara hi som a temps, Magda!”, reia Albertí) i, provinent del món de les arts plàstiques, va fixar la seva mirada en els desfavorits de la nostra societat. Stabat Mater és el monòleg de Maria Croce (el nom ja és una creu), una dona que viu entre trastos i deixalles al Mercat de les puces de Torí, i que només té ganes de plorar pel seu fill anarquista, que no sap si ja és mort o encara està sent torturat per la policia. Si a Vespres de la beata verge els referents mitològics (i involuntaris) del pare que plorava el fill mort eren d’origen grec i arcaic, a Stabat Mater les cites són del món cristià. La paraula “bruta i empastifada” de Tarantino, una mena de xerrameca pluridialectal, requereix una gran intèrpret, segons Puyo, com és Montse Esteve. “Una cosa que havíem de fer en un garatge s’ha convertit en tot un luxe”, remata l’actriu.

L’obra s’estructura en quatre escenes, quatre parts de la particular pujada al Calvari de Maria Croce, i si bé Montse Esteve és l’única intèrpret que veurem en escena no estarà pas sola. L’espai sonor, dissenyat per Lucas Ariel Vallejos, és un personatge més de l’espectacle, i ha estat creat a partir dels sons reals dels magatzems del TNC. El zumzeig dels fluorescents, el so del trànsit a l’exterior, les canonades que descarreguen aigua o els mateixos objectes que omplen les prestatgeries són part de l’espai sonor de la peça, que guanya en violència a mesura que avança el text. Pel que fa a la part més física, la ballarina i coreògrafa Encarni Sànchez ha sigut l’encarregada de fer que el text de Tarantino passi “per dins i per fora” de Montse Esteve, de qui, curiosament, ja havia sigut professora de dansa. “Una ballarina en aquest espai es torna boja”, diu Sànchez, ja que la varietat d’objectes presents als magatzems permeten tota mena d’interaccions físiques.

Albert Arribas no és aliè al món tarantinaire, i el dramaturg italià està situat al pedestal dels autors “difícils” que ha traduït, juntament amb Sarah Kane i Valère Novarina. Oriol Genís, “ambaixador de Tarantino a Catalunya”, va pensar en Montse Esteve per encarnar la Maria Croce de Stabat Mater, i Arribas ho va veure claríssim de seguida. La llengua bruta que utilitza Tarantino connecta amb els batecs ancestrals de la cultura occidental, i Arribas no n’ha fet una adaptació al nostre marc geogràfic i social, però sí que n’ha canviat algunes paraules perquè no ens sonessin massa alienes. La verborrea dels personatges de Tarantino no significa que les seves criatures sàpiguen de què parlen, i normalment l’autor revela la situació al final del text. “Ah, era això”, com a la vida mateixa. La musicalitat del “teatre de la paraula” tarantinaire arribarà a l’espectador com una mena “d’acupuntura acústica”, rebla Albertí, ja que les ones de vibració fisicoacústica afecten l’actor i l’espectador tant o més que el mateix significat de les paraules.

Stabat Mater es podrà veure al TNC del 25 d’abril al 12 de maig. Més informació en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació